7.- LA GERMANA

            El despertador li sonà com una patacada, però no assolí esbandir-li la son, que seguia estirant-li les parpelles. Amb els ulls mig aclocats i envermellits s’incorporà i quedà assegut al llit amb els peus a terra cercant desesperadament l’aixopluc de les plantofes. Semi adormit, connectà l’interruptor del llum i entrà a la cambra de bany. Dues rengleres de bombetes halògenes, incrustades en el fals sostre, li escopiren una esfereïdora llum blanca que l’encegà momentàniament. Recuperada la visió, topà amb la imatge que el mirall li ensenyava de si mateix. Portava gravat al rostre el senyal de les poques hores que havia dormit, i maleí la seva afició a les pel·lícules de l’Oest. La nit anterior sintonitzà un canal televisiu que emetia un “western”. La seva visió li furtà un parell d'hores de son. Ara, aquesta imprudència li passava factura.

            El brogit del carrer en aquella hora del matí, li augmentà la boira que li atapeïa el cervell d'ençà que s’havia llevat. Li calia eixorivir-se. La visita que l’esperava li requeria que tingués el cap prou clar. Entrà en un bar i demanà un cafè doble ben carregat. Prop d'ell  recolzats a la barra, un parell de clients comentaven la situació del país, escanyat per la política fiscal espanyola i la greu crisi europea.

            -Només ens en sortirem si decidim declarar-nos independents d'aquest estat que ens anorrea -exclamà persuasiu un d'ells- . Es un camí difícil, però tenim els recursos i la iniciativa suficients per fer-ho.

     -Segurament. No obstant, a mi em preocupa més l’endemà de la declaració d'independència  Hi estem preparats? –Recalcà l’altre.

              -I tant que n'estem de preparats! –Sentencià el primer.

            D’un glop escorà la tassa de cafè i sortí de l’establiment, deixant als dos parroquians immersos en  llurs cavil·lacions sobiranistes. I es dirigí a l’avinguda de la Diagonal -a tocar de l’obelisc del “Cinc d'Oros - indret on s’ubicava l’edifici en una de quines plantes la Mercè Camps, germana de l’Ernest, hi havia instal·lat la seva empresa d'assessoria d'imatge.

           L’inspector Oriol Fontanals hi arribà puntual. La recepcionista el feu passar a un espaiós despatx de disseny. Davant seu, rere una immensa i freda taula de vidre muntada sobre un parell de cavallets metàl·lics, la Mercè Camps el va rebre amablement. El seu aspecte feia gala de l’objecte a què es dedicava l’empresa: tenir cura de la pròpia imatge. I la seva era impecable. Alta i esvelta, vestia pantalons i brusa perfectament conjuntats amb un mocador de seda que, com un parell de cascades li descendia del clatell fins al pit, i unes sabates descobertes que li emmarcaven les ungles dels peus pintades d'un intens color grana. L’inspector, impressionat per aquella ostentació d'elegància femenina es quedà sense paraula. Però el tènue somriure de la dona l’ajudà a recuperar-se. Recordà que  no havia preparat cap guió en què basar el seu interrogatori. En atenció a la persona interrogada, considerava més aconsellable l’espontaneïtat en el procediment, que no pas seguir una bateria preconcebuda de preguntes.

            -La seva cunyada Raquel creu que l’Ernest no ha desaparegut. Afirma que es tracta d'una de les seves habituals absències per les que, de tant en tant, marxa de casa seva sense dir-li on va ni quan torna. Si el que m’ha dit es cert, no s’entén que s’hagi presentat una denúncia i, encara menys, que ho hagi fet vostè –li etzibà el policia, ara del tot refet i amatent a la reacció que les seves paraules poguessin provocar en la interrogada.

            -Això li ha dit? -Li respongué amb la sorpresa esbatanant-li els ulls-. No se la cregui! Tot el que diu i el que fa ho és en el seu propi interès. Res més. No trobarà en ella cap indici de generositat o altruisme. Sempre va a la seva. D’altra banda, desconeixia el costum del meu germà d'absentar se sense avisar. Francament, em costa de creure. Amb el control que exerceix sobre ell!...No és possible. L’Ernest no s’atreviria a fer una cosa així sense el consentiment d'ella. El té dominat!

            -Aleshores, va ser perquè  ignorava aquest estrany comportament del seu germà que es decidí a presentar la denúncia per desaparició?

             -Exactament! La Raquel s’hi oposava. Al·legava que havíem d'esperar  Que encara era aviat per denunciar el fet. Déu meu! Havien passat cinc dies i malgrat tot insistia en esperar! Aquesta actitud tan irresponsable em va preocupar molt. El meu germà podia estar en perill i ella, incomprensiblement, es mantenia totalment passiva. I d'una revolada em vaig personar a la comissaria a denunciar el fet.

           -Tant a ella com al seu germà, vostè els deu conèixer bé. Com explica les periòdiques absències d'ell i la increïble tolerància de la seva dona. Creu que hi pot haver algun problema de convivència entre ells?

         -Sincerament, ho ignoro. Fa temps que no ens relacionem. Abans era diferent. Ens veiem sovint, tot i que a mi, la Raquel mai em va fer el pes. Era evident que s’aprofitava del caràcter feble i insegur del meu germà. Després, des de la mort del pare les relacions es refredaren i deixarem de veure'ns  Ni tan sols ens telefonàvem. Per això em va sorprendre que la meva cunyada em truqués preguntant per l’Ernest el dia que va desaparèixer. Ho vaig trobar tan estrany que, d'un salt, em vaig plantar a casa seva per esbrinar què passava. La resta ja li he explicat abans.

            El diàleg desfermà en l’inspector Fontanals el record del dia en que la Mercè denuncià la desaparició del seu germà. El to lacònic en què aleshores s’expressà contrastava amb el d'ara  molt més explícit i relaxat. A més, comparant les declaracions de les dues dones, el camp de la investigació se li eixamplava. D’una banda, advertí que les relacions familiars dels Camps no eren del tot normals. Ambdues cunyades es professaven una sòlida i mútua antipatia. Cadascuna atribuïa a l’altra els mateixos defectes: ser autoritàries, egoistes, malcarades i tot un variat reguitzell d'epítets d'allò més pejoratius. De l’altra, semblava que la mort del pare dels dos germans havia enterbolit d'alguna manera les relacions entre ells. Potser degut a l’herència? Finalment, era evident que el matrimoni de l’Ernest i la Raquel grinyolava per totes bandes. Ara, l’inspector creia tenir l’oportunitat de resoldre tots aquests interrogants i no volia malbaratar-la.

          -Ha dit que de bon principi la Raquel mai no li va caure bé. Per què?- preguntà el policia, tot aprofitant el moment de sinceritat que la Mercè semblava oferir-li.

           -Perquè des del dia en què es van conèixer en va treure profit del caràcter dèbil del meu germà. Malgrat ser molt intel·ligent, és tímid, insegur, analitza les coses amb desmesura... I tot plegat l’impedeix de prendre cap decisió. Queda atrapat en la xarxa d'anàlisi i contra anàlisi que fa de cadascun dels possibles resultats que la seva decisió, si la prengués, implicaria. I no  se'n surt. Aleshores és ella la que decideix. Això no ho fa per ajudar-lo. Ans al contrari. Sempre li retreu el seu caràcter apocat i constantment el posa en evidència davant dels altres, erosionant, així, l’autoestima del seu marit.

          La Mercè va fer una pausa. Dubtà de continuar per aquell camí que, inexorablement, la conduiria a deteriorar davant del policia la imatge del seu germà. Però també podria rehabilitar-la,  si li explicava que l’Ernest havia estat una víctima de l’autoritarisme del pare,  i de la seva obsessió per educar els fills sota una rígida disciplina espartana. Potser l’inspector milloraria el mal concepte que, probablement, s’havia format de l’Ernest. Tanmateix, tampoc veia la necessitat de seguir parlant  amb un desconegut sobre les intimitats familiars. Unes intimitats que segurament no aportarien res de positiu al progrés de la investigació policial.

           -Per què va trencar les relacions amb el seu germà? Hi va tenir quelcom a veure la mort del seu pare? -Li preguntà l’Oriol Fontanals trencant els pensaments de la seva interlocutora.

          -El meu pare constituïa el clàssic exemple de l’home que s’ha fet a ell mateix. Fill d'un modest sabater de barri, amb fèrria voluntat i memòria tenaç, estudià la carrera de dret i guanyà les oposicions a notaries. Tingué tres fills: en Ricard, jo mateixa, i l’Ernest. En Ricard era un noi encantador. Àgil, alegre i extravertit. Posseïa una desbordant simpatia que captivava a tothom. També al pare, que albirà l’esperança que, com ell, fos notari. Però, sent encara estudiant, el matà un desafortunat accident de trànsit. El pare s’ensorrà. La pèrdua del fill preferit el sumí en una tristesa fosca i profunda que, tanmateix, el temps escombrà més endavant. El pare, revifat, cregué veure en el seu fill petit la rèplica del fill gran. Però l’Ernest no era en Ricard. Era maldestre, ensopit i tímid. I de cap manera volia ser notari. Els seus interessos es centraven en la botànica i, especialment, en la ciència farmacèutica. Tremendament decebut, el pare sempre l’humiliava, sempre l'esbroncava, sempre el menystenia. I aquesta actitud  vers l'únic fill baró que li quedava, sovint, enterbolia la pau familiar. Suposo que va ser aquesta decepció la causa que el pare m’instituís hereva universal i a l'Ernest només li llegués la llegítima. A l’hora d'acceptar l’herència, l’Ernest, instigat per la Raquel, impugnà el testament, però va perdre el plet. Des d'aleshores no ens hem dirigit la paraula.

          Un silenci incòmode planà pel despatx. En un breu període de temps la Mercè havia reviscut els pitjors anys de la seva vida, marcats per una tirania paterna esporàdicament endolcida per un desconcertant paternalisme. Si bé ella mai no en fou una víctima directa-doncs el seu pare sempre la tractà amb benevolència, potser pel seu caràcter fort, similar al d'ell- si  que patí l'angoixant i constant dilema d'haver de mantenir el degut respecte al pare i d'oferir el seu consol al germà, a qui veia totalment desprotegit de les ires paternes.

          Per uns moments, la Mercè fullejà el llibre de la seva memòria i llegí les pàgines on constava escrit les vegades que li havia  fet costat quan quedava abatut pels embats furibunds del pare. Les vegades que l'havia ajudat  quan, davant de la indiferència del pare, el germà necessitava una empenta per superar un obstacle. Els cops de mà que li havia donat, quan acabà la carrera, per a què  trobés feina. L'oferiment del capital necessari per a que obrís una farmàcia, oferta que l'Ernest rebutjà al·legant que no tenia vocació de comerciant. La recomanació feta a un client -director d'uns laboratoris farmacèutics- per a que l'inclogués en el seu equip, amb l'esperança que es trenqués la corrua de fracassos laborals acumulats pel seu germà a causa de la seva inadaptabilitat en els successius llocs de treball.

            -No voldria abusar més temps de la seva amable paciència. Només li demano un darrer favor. Podria facilitar-me els noms i adreces dels amics del seu germà? Segur que poden aportar-me dades decisives  per a la meva investigació-. Preguntà l'Oriol Fontanals, tot esberlant el feixuc silenci que farcia el despatx.

            La pregunta de l'inspector arrencà la Mercè de les mans d'aquells records contra els que, endebades, lluitava per oblidar-los. Amb els ulls humits escrigué una nota i li adreçà. 

           -Ja li he dit que fa temps que no veig a l'Ernest. Per tant desconec quins amics pot tenir actualment. Li he anotat els noms dels que ho eren quan ell i jo ens relacionàvem. Tan de bo el seu testimoni pugui ajudar-lo  a trobar el meu germà.

         L’inspector Fontanals desà la nota a la cartera i s’acomiadà de la Mercè. Abans d'arribar a la porta del despatx es girà i li dirigí un darrer somriure de cortesia. El somriure se li congelà als llavis. Una llàgrima, gairebé imperceptible,  relliscava per una de les galtes de la dona.     

               

           

           

             

6.- DESAPARICIÓ O ABANDONAMENT?

  En aquella hora del matí, sota un amable Sol -preludi de l’estiu- la Plaça de la Universitat i part de la Gran Via eren ocupades per una manifestació de treballadors que protestaven per la imminent deslocalització de la seva empresa, provocant un colossal embús de trànsit en els principals carrers de l’Eixample barceloní. Atrapat enmig d'una corrua de cotxes que es movia amb la lentitud d'una glacera, l’inspector Fontanals es desesperava. Es dirigia al domicili del desaparegut Ernest Camps, per tal d'aclarir amb la seva dona alguns aspectes de la seva anterior declaració, i feia tard. Això el neguitejava. Per esbargir el seu creixent mal humor, procurà distreure’s observant el seu caòtic entorn. La seva mirada topà amb uns furgons de la brigada antiavalots aparcats en un xamfrà del carrer Aribau. Drets al seu voltant, alguns policies estaven preparats per si calia intervenir en cas de produir-se aldarulls. No els envejà. A l’Escola de Mossos d'Esquadra tingué l’oportunitat d'ingressar en aquest cos, però la refusà. Volia evitar entrar en el conflicte moral d'haver d'actuar contra unes persones mogudes per uns ideals o unes necessitats que potser ell també podria compartir.

  El pensament se l’endugué, ara, per rememorar-li el primer interrogatori de la Raquel. El recordava força breu. En aquells moments, amb les seves preguntes, no va voler agreujar la previsible angoixa de l’esposa, i es conformà amb la minsa informació que obtingué d'ella  Tanmateix li sorprengué la seva actitud impassible i freda. Impròpia de la dona a qui sobtadament li ha desaparegut el marit sense deixar cap mena d'explicació ni rastre. Cap gest en el seu rostre. Cap llàgrima. Res no indicava sentiment o torbació. En un principi atribuí aquella rigidesa gestual al lògic xoc emocional causat per la desaparició  d'un ésser estimat. Però ara, en tenia els seus dubtes.  Què hi havia rere aquella inexpressivitat femenina? Havia d’esbrinar-ho.
    

     L’inútil i intermitent canvi de llum d'un frustrat semàfor el retornà a la realitat. El fet de no haver previst l’entrebanc que la manifestació suposava a la seva tasca, li augmentà el mal humor i la impaciència, que el corsecaven temptant-lo a engegar la sirena del cotxe camuflat que conduïa. Normalment no feia ús dels avantatges que la seva condició de policia li atorgava. I aquella missió, en principi, no revestia la urgència que justifiqués recórrer a tal privilegi. Però el considerable retard que el caos circulatori li estava causant li rebaixà els escrúpols. Amb un gest ràpid i decidit, adherí  al sostre del vehicle el llum giratori i connectà la sirena. Un esgarip intens, agut i metàl·lic, sacsejà el carrer. Aprofitant l’amplada de la cruïlla on romania aturat, d'un cop de volant sortí de la immòbil filera de vehicles que l’empresonava. En veure’l, els agents de la policia local que, prop d'ell  intentaven debades regular el trànsit, li obriren pas alliberant-lo d'aquell desgavell circulatori.

El domicili de l’Ernest i la Raquel s’ubicava en un pis d'una antiga casa de l’Avinguda de la República Argentina. Palplantat davant de la porta del carrer de l’edifici, l’inspector Fontanals, anguniejat pel seu retràs, va prémer el corresponent botó del porter automàtic.

     -Qui és? Li preguntà una veu metàl·lica.

-L’inspector Oriol Fontanals, dels Mossos d'Esquadra.

-Arriba tard! –Li escopetejà la mateixa veu- i tot seguit sonà un breu espetec que li desfermà la pesada porta de ferro.

Entrà al vestíbul i d'un salt l’ascensor el conduí fins al replà de l’escala on la dona de l’Ernest l’esperava amb la porta del seu pis entreoberta.

-No tinc tot el dia per atendre’l –el tornà a recriminar la dona, mentre el deixava passar a l’interior. Un cop dintre, l’inspector se'n adonà que l’ample habitatge, respectuosament reformat i modernitzat, on s’intuïa l’hàbil mà d'un decorador, oferia un ambient càlid i acollidor que contrastava amb la freda rebuda de la Raquel.

-Només vull fer-li unes preguntes per completar la seva primera declaració- li digué el policia, incòmode per la distant actitud de la dona.- Sembla que no és el primer cop que el seu marit desapareix -afegí sense més preàmbuls, amb ganes d'enllestir aquella situació que es presentava amb un caire força tibant.

-Qui li ha dit això?

-En Ferran Domènec. L’altre dia el vaig...

-Que en sap ell de tot plegat! -El va interrompre la Raquel amb la rotunditat d'un dispar fet a boca de canó.- Per què sempre ha de ficar el nas allà on no el demanen? Quan deixarà de fer-nos la vida impossible?

La resposta irada de la dona el sorprengué. No entenia aquella reacció atès que en Ferran Domènec era amic seu. Fins aleshores, la Raquel havia parlat lentament, amb calculada serenitat, mesurant i seleccionant cada paraula, emprant sempre la de significat més ambigu. Però en sentir el nom d'en Ferran Domènec saltà com si l’hagués enrampat una descàrrega elèctrica, i es posà a parlar precipitadament, a ritme frenètic, escopint els mots com si fos una metralladora verbal.

-Però no són amics?- volgué aclarir l’inspector, tot mirant de refer-se de la sorpresa.

-Ja no en som d'amics .. Bé...diguem que l’amistat ha derivat en una nova fase –rectificà ella-. Ara  ens saludem quan coincidim en algun indret de Cala Urgell, però res més. No ens relacionem.

-I doncs, s’han enemistat per alguna raó en concret?

-La gent canvia. Simplement les nostres vides han pres rumbs diferents- respongué evasiva.-  Per cert, com ho sabut en Ferran que l’Ernest ha marxat?

-Ha marxat?- remarcà el policia novament sorprès-. L’Ernest ha desaparegut! O potser m’està insinuant que se'n ha anat per pròpia voluntat? Si és així, per què ho han denunciat com una desaparició i no com un abandonament conjugal?

-No es tracta d'una qüestió de faldilles. El meu marit, de tant en tant, necessita està sol. Aleshores marxa de casa. No sé on va ni li ho pregunto. Ell tampoc m’ho diu quan torna. Per què sempre torna. Després d'un parell de dies d'absència  sempre torna. És cert que aquest cop triga més a venir,  però tornarà, segur. Per això no vaig posar la denúncia. Va ser la meva cunyada qui ho va fer. És una autoritària. Vol controlar-ho tot i a tothom. Jo vaig advertir-la que recórrer a la policia era una bestiesa. Però ella no escolta mai ningú. Sempre ha de fer la seva.

En sentir aquesta declaració, l’inspector Fontanals quedà atònit. El cas se li havia girat com una truita. Començava a sospitar que, efectivament, no hi havia hagut cap desaparició traumàtica. Segurament es tractava d'un marit que, de tant en tant, deixa la dona per anar-se'n de gresca amb una altra. Tot i que la Raquel no tenia l’aparença de ser l’esposa bleda que tot s’ho creu. Tanmateix no descartava, encara, el supòsit de la desaparició. I, en aquesta línia, li calia escoltar el testimoni de la germana de l’Ernest. En definitiva era ella qui havia presentat la denúncia de desaparició del seu germà.

De retorn a la comissaria es creuà, altra volta amb els furgons de la brigada antiavalots que tornaven a la caserna. No va caldre la seva intervenció. Afortunadament,  la manifestació, un cop cobert el trajecte previst, s’havia dissolt pacíficament. 

 

5.- EL SILENCI DE LA NIT

Un desitjat i treballat silenci s’implantà a la estança i s’estengué per la resta de l’habitatge. Finalment havia guanyat la batalla. Finalment es restaurà la calma. Finalment en Marc i en Pau, s’havien adormit, després que el seu pare exercís de rapsode explicant-los-hi, fil per randa, el conte de “La Blancaneus i els set nans”. Aquell vespre la seva dona tenia guàrdia a l’hospital i a ell li havia tocat la difícil tasca de servir el sopar i allitar els seus fills. Finalment, amb la guanyada tranquil·litat, es dirigí a la cuina. Es preparà una abundat i variada amanida. Es feu una truita. Seleccionà un parell de peces de fruita. Ho distribuí tot plegat sobre una safata. Se l’endugué al menjador. La diposità sobre la taula i engegà el televisor. Tenia necessitat d'esbargir-se: el dia no se li havia presentat fàcil. I la batalla amb els fills per dur-los a dormir li havia consumit les darreres reserves d'energia.

Un insuportable guirigall brollà del televisor. Amb un ràpid moviment de felí, l’inspector Oriol Fontanals engrapà el comandament a distància i baixà el volum de l’aparell. Sigil·lós, s’aixecà de la cadira i s’apropà al dormitori infantil. Hi entrà. Contenint la respiració, comprovà que el batibull televisiu no havia despertat la mainada. Acotxà les criatures, retornà al menjador i reprengué el sopar. Es fixà,  aleshores, en el programa que havia produït aquell escàndol pertorbador del son de la seva canalla. Es tractava d'un debat entre els caps de llista dels principals partits polítics que es presentaven a les eleccions al Parlament del país. El debat, en teoria, estava ben planificat: cada candidat tenia un temps determinat per defensar el seu programa electoral i rebatre els dels seus oponents. Els torns en les respectives intervencions el controlava un moderador, periodista televisiu de reconeguda solvència.

A la realitat, però, el què havia de ser una controvèrsia pautada entre adversaris seriosos i educats, es convertí en un eixordador mercat de Calaf, on tots els candidats, sense respectar el dret d'ús de la paraula, s’interrompien entre sí. No s’escoltaven. I parlaven a la vegada, pastant un espès conglomerat de mots impossible d'entendre  L’intent del moderador d'imposar un cert ordre a l’anarquia verbal quedava totalment anorreat per l’incontrolat i inintel·ligible torrent de vocables.

Atabalat, l’inspector canvià de canal, però ensopegà amb un altre debat. En aquest intervenien juristes, economistes i empresaris de renom. N’era l’objectiu: recollir les seves opinions professionals sobre la viabilitat jurídica i econòmica dels programes electorals dels partits que concorrien a les eleccions. A banda de l’objecte a debatre, en res es distingia de l’anterior: es regia per les mateixes normes,  també el moderava un periodista televisiu de prestigi, i també s’hi donava idèntica babel oral. Semblant cridòria desconsiderada i aspra. Només hi havia una diferència: en el debat hi participava activament el propi periodista moderador. Endut per l’entusiasme dialèctic i per una petulància incontenible, oblidava la seva funció de controlador dels temps d'intervenció i de l’ús de la paraula, i s’afegia a la controvèrsia talment com si fos un invitat més del programa televisiu. El seu egocentrisme no tolerava que només els altres fossin els protagonistes.

Enutjat i decebut, el policia i pare de família atrapà altra volta el comandament a distància i fullejar nous canals a la recerca d'alguna pel·lícula distreta, preferentment comèdia. Li calia relaxar-se. Cansat com estava, no tenia l’ànim per veure'n cap  amb argument complicat, acció lenta i feixuga comprensió. No va tenir sort: totes les que trobava eren policíaques. Pel·lícules que normalment defugia. En tenia prou amb la seva feina!

Decididament tancà el televisor. Prengué, d'una de les lleixes del moble llibreria, la novel•la “Camí de Sirga”, escrita per en Jesús Moncada per donar testimoni de la lenta agonia de la vila de Mequinensa en quedar submergida per les aigües del pantà construït sobre l’Ebre. S’assegué al sofà i seguí amb l’apassionant lectura del llibre, abandonada el dia anterior. L’obra, escrita amb una filigrana d'anàfores i metàfores embolcallades amb una fina, dolça, amarga i punyent ironia, narrava la fèrria voluntat d'un poble per lluitar contra la seva destrucció.  Immers en el llibre, l’Oriol Fontanals es passejà pels carrers i places de la vila engolida per les aigües, compartint les angoixes, amors i odis dels seus personatges. Era un llibre que l’entusiasmava. Considerava que en Jesús Moncada es mereixia ser guardonat amb el Premi Nobel de Literatura. Tot i que ell sabia que els candidats no els seleccionen els lectors sinó els seus respectius països. Qualsevol país normal defensaria fins a l’esgotament una candidatura com la seva. Però el d'en Moncada  no  n'era de normal. En tot moment havia  d'explicar el què era i el què volia ser. Els altres no havien de demostrar res perquè tothom els acceptava.

Li faltaven tres capítols per acabar la lectura de la novel•la, però no podia continuar. La son li feia pampallugues i les lletres, sobre la superfície de les pàgines, iniciaren una monòtona i somnolenta dansa. Tancà el llibre i volgué retirar-se al dormitori. Abans, però, decidí fer un repàs de les tasques que l’esperaven l’endemà. Primer, havia de redactar un informe d'un nou  succés sobre el que s’havia obert la corresponent investigació. Es tractava d'un cas de violència de gènere atípic. Tècnicament no encaixava en la tipologia d'aquesta mena de delictes, doncs els rols de la víctima i de l’agressor estaven intercanviats: una dona, ressentida per les reiterades infidelitats dels seu marit, l’assassinà mentre dormia. Tot seguit, penedida o espantada, es suïcidà llançant-se al buit des d'un sisè pis. Mes tard, conclòs l’informe, interrogaria a l’esposa de l’Ernest Camps. Volia aclarí les raons per les quals no havia denunciat la desaparició del seu marit i el per què havia omès dir-li que no era el primer cop que es volatilitzava.

Pensant en les tasques de l’endemà s’havia desvetllat. Mentre recuperava la perduda son, tornà a obrir el llibre i encetà la lectura d'un altre capítol.

La llum de l’alba, tímida, però segura, aparegué a l’horitzó i lentament escombrà la negror de la nit, retornà el color a cada cosa i il·luminà el vol de les orenetes que crivellaren, amb el seu cant, la tranquil·litat del silenci. Era el preludi d'un nou dia. En aquella hora, l’Àngels Tremoleda, carregada de son i cansament, entrà al seu pis. Silent, caminà vers el dormitori dels seus fills. Dormien profundament. Acompanyada d'un parell de badalls s’introduí en el seu propi dormitori.  Un gest de sorpresa li marcà el rostre. Davant seu, el llit de matrimoni es presentà immaculat, intacte. L’Oriol no hi era. Quatre passes més endavant, se’l trobà mig ajagut al sofà del menjador, amb “Camí de Sirga” entreobert al seus peus i un profund ronc ballant entre els seus llavis. 

4.- UNA NOVA LÍNIA D’INVESTIGACIÓ

Mentre escoltava en Ferran, una indefinida i incòmode sensació, s’infiltrava dins de l’inspector Oriol Fontanals, com la humitat d'un dia de boira penetra lentament en el nostre cos: l’home que seia al seu davant –més gran que ell però que no aparentava l’edat que realment tenia- li resultava antipàtic. Hi havia quelcom en ell que no li agradava però no ho podia definir. Potser era el to de suficiència i seguretat que emprava en les seves afirmacions. O potser que la presència d'un policia el cohibia. Fos com fos, la realitat era que en Ferran no li queia bé. Li havia sorprès la seva freda reacció quan li notificà la desaparició de l’Ernest. No era la que esperava d'un amic del desaparegut. En saber el fet, no s’immutà. No es sorprengué. No evidencià cap gest d'incredulitat, pena o desconsol. Impertèrrit, a les seves preguntes en Ferran li havia contestat que desaparèixer constituïa un  comportament habitual en el seu amic. I la resposta el va decebre.  Havia confiat obtenir de l’entrevista algun resultat positiu. Suposava  i ara intuïa que no en trauria res. La fredor d'en Ferran així li ho feia suposar. La mateixa fredor –ara se'n adonava- que havia copsat  en la dona de l’Ernest quan la va interrogar. La mateixa fredor que notà en la resta de familiars i coneguts amb què havia parlat.

La perspicàcia del policia es disparà arreplegant i relacionant mentalment algunes de les dades que havien anat brollant en el procés d'investigació  plantejant-li un dubte rere l’altre. Com és que la denúncia de desaparició no l’havia presentat la seva dona, sinó la seva germana? Per què ella i els altres parents havien estat tan ambigus en les seves declaracions. Perquè cap d'ells no li havia dit que no era la primera vegada que l’Ernest desapareixia?. Com és que ningú –llevat d'en Ferran- no l’havia advertit del peculiar comportament de l’Ernest cada vegada que se li planteja un problema greu? Potser si assolia aïllar la incògnita d'aquell estrany comportament familiar podria abastar la clau per desfer aquest entrellat.

Es trobava, ara, davant l’únic amic del desaparegut. L’únic de què havia tingut noticia. L’únic que havia pogut localitzar per casualitat. L’únic que havia facilitat dades més concretes que li permetessin aprofundir en la personalitat de l’Ernest. L’únic que li havia dit que aquella mena de desaparicions havien sovintejat. En un principi havia considerat aquella entrevista com a rutinària. Però, ara, davant de les recents sospites, el que li pogués dir aquell home, malgrat la incomoditat que li desvetllava, adquiria una importància cabdal en la recerca del desaparegut.

-Després d'aquella visita de l’Ernest a casa seva, sovintejaren les trobades entre vostès?- li preguntà el policia amb una inèdita expressió d'interès dibuixada al rostre.

En Ferran captà el canvi d'actitud de l’inspector. I això l’enutjà. Havia acceptat sotmetre’s a l’interrogatori per considerar-lo com una mena de teràpia que li manllevés d'una vegada els dimonis que la ruptura provocada per l’Ernest li havia introduït dintre seu, mortificant-lo. Però a mesura que avançava el diàleg amb el policia s’adonà que reviure aquell desagradable passat no l’ajudaria gaire. Ans el contrari. Reflotar records que s’havien enfonsat en el mar del temps li produïen uns sentiments aspres –barreja de rancor, indignació i frustració- que li esgarrapaven l’ànima a mesura que afloraven.

D’altra banda, el tarannà de l’inspector que es deixava entreveure a través de la conversa mantinguda entre ells, no li satisfeia. El trobava impertinent i arrogant. Tampoc li païa les preguntes que li feia. Descendien a detalls de la relació entre ell i l’Ernest, que res no aportaven a la investigació. Tenia la impressió que responien més a una curiositat tafanera que no pas a un comportament estrictament professional. Tanmateix, ni que fos a contra cor, col·laboraria àmpliament amb el policia per tal d'escurçar la durada d'aquella imprevista i incòmode reunió.

-Cal que expliqui tots els detalls o amb un resum n'hi haurà prou?- respongué, eixut i sorneguer, en Ferran.

-Digui’m tot el que recordi. Qualsevol aspecte, per insignificant que sembli, pot ser decisiu per detectar aquells rastres subtils dels que vostè em parlava- aclarí l’inspector, tot remarcant amb to irònic, gairebé sarcàstic, l’expressió “rastres subtils”, que en Ferran encaixà estoicament dissimulant el seu enuig.

-A partir d'aleshores sovintejaren les trobades en qualsevol indret de la urbanització, especialment a la platja, on coincidíem habitualment, acompanyats de les respectives esposes, ja fos per casualitat o per previ acord. Era allí, prenen el Sol, quan el ventall de converses s’obrí entre nosaltres. A través d'elles descobrírem noves coincidències que, com llaços invisibles, ens unien cada cop més. Comprovàrem que teníem un mateix estatus econòmic-social, idèntica visió del país, similars posicionaments polítics, semblants inquietuds intel·lectuals i els quatre havíem cursat estudis universitaris. Tot plegat, constituïa el catalitzador que ens va permetre, a la meva dona i a mi, aprofundir en la coneixença del matrimoni veí. Confirmàrem la timidesa i simpatia de l’Ernest i la vehemència que abocava en totes les seves opinions. Constatàrem el caràcter autoritari de la Raquel, la seva dona, però convinguérem que no era tan “malgeni” com havíem suposat.

En Ferran s’aturà. Havia fet un resum prou detallat dels inicis de l’amistat entre els dos matrimonis i desitjava donar per finida la seva col·laboració en la investigació policial. Dirigí una mirada interrogativa vers l’inspector Fontanals confiant rebre una confirmació al seu desig. Però el policia no se'n adonà. Estava anat, absent, absort en els seus pensaments. El fet que cap dels familiars interrogats l’hagués posat al corrent de la pluralitat de desaparicions de l’Ernest, ni dels rastres subtils que hi deixava, el seguia obsessionant. “Decididament –pensà- haig d'obrir una nova línia d'investigació”. I tornà a la realitat, donant la reunió per closa.

-Gràcies per la seva col·laboració –digué tot posant-se sobtadament dempeus davant de l’atònit Ferran i encaixant-li la mà.- Cregui’m, ha estat molt valuosa per a la meva investigació. Si em cal res més, em posaré amb contacte amb vostè.- Va concloure educadament. I tot seguit girà cua fent-se fonedís entre les taules de la terrassa del club nàutic, ara curulles de gent.  

3.- L’INICI

-Puc gravar el què em digui?- li preguntà l’inspector Fontanals tot dipositant sobre la taula el seu “smartphone” i cedint-li la paraula amb un gest de la mà.

En Ferran assentí amb el cap i esperà, atent, les preguntes del policia, però aquest restà mut. Un silenci incòmode planà sobre ells. L’actitud del mosso d’esquadra el sorprengué. Tal com havia vist en pel•lícules i serials televisius del gènere negre, esperava ser sotmès a un interrogatori en tota regla. En lloc d’això, li havia concedit elegantment la iniciativa, enfrontant-lo amb la disjuntiva de per on començar el relat: havia d’explicar fil per randa la seva relació d’amistat amb l’Ernest? O simplement centrar-se en aquells episodis que poguessin ser significatius per  a la investigació? Però quins? Finalment es decidí:

-No és la primera vegada que desapareix- respongué esbandint el neguitós silenci que restava estancat entre ells.- És una de les seves maneres de cridar l’atenció. De demanar ajuda quan es veu impotent per afrontar una situació que l’aclapara i no sap, o no pot resoldre.

-Què li fa suposar que es tracta d’una estratègia per fer-se notar i no un accident o qualsevol altra incidència que faci témer per la seva seguretat o la seva vida?

- Molt senzill, quan desapareix sempre deixa un petit i subtil rastre que, si es segueix,  permet retrobar-lo. Fa com Hänsel i Gretel, els nens del conte “La caseta de xocolata” que, perduts al bosc, poden tornar a casa resseguint el reguitzell de pedretes que prèviament han deixat rere seu. De la mateixa manera l’Ernest s’assegura que, tard o d’hora, el trobaran. Sap que no córrer cap risc.

-Aquest cop no se’n ha trobat cap de rastre, ni subtil ni evident.- contestà amb rotunditat l’inspector Fontanals, molest pel to de suficiència emprat pel seu interlocutor.-  Quan i com es van conèixer?- continuà preguntant.

La pregunta orientà a en Ferran pel camí que havia de seguir el seu relat,  i-  sense adonar-se de l’enuig que les seves paraules suscitaren en el policia- desenteranyinà de la seva memòria les primeres imatges que conservava de l’Ernest. Però les imatges, en despertar d’un llarg somni, encara mandroses, no l’ajudaren gaire. Entre badalls, només li digueren que feia més de trenta anys que s’havien conegut a Cala Urgell, on els dos s’instal•laren aproximadament a la mateixa època. Després, a mesura que les imatges es deixondien, foren més explícites: els dos ja eren casats. Els dos tenien fills. Els més grans tot just assolien  l’edat escolar.

De bon començament, en Ferran i l’Ernest no es relacionaren. Si coincidien, fos al jardí comunitari, a la platja, a la zona esportiva o als carrers de la urbanització, es limitaven a intercanviar-se les impersonals salutacions de rigor entre veïns. Amb el temps, aquest migrat llenguatge oral, sovint, venia acompanyat d’un de gestual, a través del qual s’intuïa algun tret de la personalitat de cadascú. Per aquesta via, en Ferran i la Roser,  la seva dona, deduïren que l’Ernest era un home afable, servicial i un pèl tímid. En canvi a la seva esposa la veien com una persona  esquerpa, malhumorada i dominant. I, en conseqüència, la batejaren amb el sobrenom de “la malgeni”.

Passaren uns quants anys i mentre els respectius fills creixien i, integrats en una mateixa colla, teixien una estreta companyonia, el pares seguien circumscrivint-se a les escadusseres i habituals salutacions. Tanmateix, els quatre intuïen la possibilitat que entre ells podria néixer una bona entesa, una relació d’afecte, potser un inici d’amistat, àdhuc una veritable amistat. Era un sentiment de mútua i latent simpatia que esperava, amatent, el moment de poder-se manifestar obertament. I el moment es presentà, insospitadament, en forma de consulta veïnal.

     Una tarda de juliol, a hora baixa, quan el Sol ombreja amb els seus rajos esbiaixats les arestes dels penya-segats, dotant-los d’un relleu més feréstec; quan el llebeig, fatigat, estronca la bufera i estén la calma sobre la platja; quan la mar aplana la seva vigoria i dolçament jeu al rompent de les ones; l’Ernest trucà a la porta d’en Ferran. Venia per mandat de la Junta de propietaris del total edifici que enquadrava, entre d’altres, les seves  cases recolzades. En una de les façanes comunitàries  les passades pluges de primavera havien obert una profunda esquerda. Calia arranjar-la amb urgència. El seu encàrrec consistia en notificar a cada propietari la part proporcional que li corresponia pagar de la total despesa de la reparació.

Enllestida la seva gestió, l’Ernest va fer el gest de sortir de la terrassa on l’havien invitat a seure en una còmode butaca que conjuntava amb la resta de mobles de l’estança exterior, des d’on es dominava una espatarrant vista de Cala Urgell i el seu entorn.

-Fem un cafè?- Li preguntà la Roser, aprofitant l’avinentesa de poder aprofundir en el coneixement del veí.

-Prou- respongué l’Ernest, tot endevinant la segona intenció de l’amfitriona.

Els tres tornaren a seure a la terrassa. Sense un coneixement previ d’ells mateixos, tingueren l’habilitat de conversar sobre aspectes de la vida en els que poguessin tenir un interès comú. Parlaren dels avantatges i desavantatges que oferia la urbanització on residien. Dels estudis dels seus  fills. De les seves respectives professions. D’anècdotes curioses i de caire superficial. I també de política, només unes pinzellades, lleugeres, per no desvetllar fidelitats ideològiques -no fos cas que de bon principi sorgissin insalvables discrepàncies- però suficients per temptejar el terreny.

Quan l’Ernest s’acomiadà d’en Ferran i la Roser, tots tres tingueren el convenciment que amb aquella primera conversa havien obert el camí vers una possible amistat.    

2.- EL RACÓ DELS RECORDS OBLIDABLES.

Era un matí d'un aquells dies fronterers entre la primavera i l’estiu, nítid, assolellat i matinerament càlid. Els primers turistes, encara tímidament, començaven a ocupar les platges. El gros de la invasió no trigaria gaire a desembarcar. El mar oferia una calma silenciosa i mandrosa transformant-se en una extensió plana i llisa com un mirall. Rere la Punta d’Es Freu– el cap que protegia aquella zona marítima esmorteint els sotracs de la tramuntana- aparegué una barca fendint amb la quilla les blavoses i cristallines aigües. Rere seu deixava una blanca ferida que lentament cicatritzava difuminant-se en la blavor de la mar.

L’únic tripulant- enfundat en un vestit de neoprè- subjectava amb ferma suavitat l’arjau del motor forabord que impel•lia poderosament l’embarcació fent-la planar sobre les quietes aigües. A l’horitzó el Sol, encara lluny del seu zenit, amb els seus rajos escampava sobre la superfície del mar múltiples puntets lluminosos que es desplaçaven per unir-se i teixir una encegadora catifa platejada que s’estenia fins a tocar l’amura de babord de la barca. Per la banda d’estribord la costa, esqueixada per mil•lenaris terratrèmols, es desplegava en una alternativa corrua d’alts penya-segats i feréstegues cales, coronades per alzines sureres i pins, alguns dels quals, agosarats, descendien vers el mar fins a remullar-se la punta de les arrels.

Més endavant, en tombar d’un espadat, la barca apuntà la proa vers Cala Urgell. Formada per un parell de llargues carenes i un braç de mar que hi penetrava   entre elles fins a fondre’s en una ampla platja, la cala quedava dividida per una densa barrera d’esculls que, partint de la sorra delimitaven la platja en dues zones ben definides. La de la banda Nord –ara destinada a ancoratge- antany s’havia utilitzat com a port, on fondejaven les galeres per embarcar el carbó vegetal procedent de les nombroses carboneres que feinejaven per aquelles boscúries de la Serra Costanera.

Actualment, a la cala s’ubicava una urbanització construïda durant la dictadura franquista. Per l’època en que fou erigit, el conjunt d’edificis sorprenia per la seva originalitat de disseny, inspirat en l’arquitectura popular de la comarca. Casualment construïts amb materials que respectaven l’entorn, no responien a la concepció clàssica d’edifici d’apartaments. En realitat eren edificacions horitzontals constituïdes per fileres de cases unifamiliars recolzades unes amb les altres. Cadascuna tenia entrada individual a través d’un jardí comunitari i una àmplia terrassa privativa abocada de cara a mar.

  El tripulant solitari afluixà l’accelerador i el motor baixà de voltes retenint la marxa de la barca que, ara més lenta, navegà vers la zona d’ancoratge. Un cop sobrepassà les balises  que delimitaven zona, s’esmunyí entre la resta d’embarcacions que, amarrades a les respectives boies, es gronxaven rítmicament al so del clapoteig de les aigües. L’home del vestit de neoprè enllestí la maniobra de fondeig, i esperà la barca-taxi del club nàutic, que transportava  els navegants des de llurs embarcacions fins a terra ferma. La barca s’hi apropà, i s’hi abarloà pel costat de babord amb la del tripulant solitari.

-A la terrassa del bar del club hi ha un home que l’espera –digué el barquer al navegant que acabava de saltar a la barca-taxi.

-Sap qui és?

-No, no m’ho ha dit. Només que té interès a parlar amb vostè.

En arribar a la platja, l’home del vestit de neoprè -tot fullejant l’agenda de la seva memòria a la recerca de la identitat de qui podia estar-lo esperant- es dirigí vers l’edifici del club nàutic, construït sobre un tossal situat enllà de la sorra. Entrà als vestuaris. Es desenfundà el vestit de neoprè. Es dutxà. Es vestí uns shorts i un jersei de coll tancat i màniga curta. Es calçà unes xancletes. I pujà a la terrassa del club, des d’on es dominava tota la cala. Va fer una llambregada a dreta i esquerra: totes les taules eren buides, llevat d’una on seia un home que semblava esperar-lo. S’hi acostà. No el coneixia. De complexió atlètica, la seva edat no deuria sobrepassar els trenta-cinc anys. Vestia camisa de mànigues lleugerament arromangades, pantalons llargs, mitjons i sabates tancades, possiblement  menorquines. Però, tot i ser esportiva, aquella roba resultava massa de ciutat, poc escaient per l’entorn que l’envoltava ple de gent mig nua, i aquest contrast li donava un aspecte puritanament ridícul.

-És vostè el senyor Ferran Domènec- li preguntà el desconegut, tot girant-se vers ell i invitant-lo a seure davant seu amb un gest de la mà-. Em dic Oriol Fontanals i sóc inspector dels Mossos d’Esquadra- va concloure mentre li allargava la identificació que l’acreditava com a policia.

-Sí soc jo – li respongué en Ferran, en un to de sorpresa que no dissimulà, a la vegada que el seu pensament es regirava altra volta a la recerca d’algun indici, d’algun fet o situació viscuts per ell, que justifiqués la presencia, allà, d’aquell policia.

-Puc fer-li algunes preguntes sobre el senyor Ernest Camps? –continuà l’inspector-.Tinc entès que són amics. Les seves respostes ens podrien ser de molta utilitat. Fa una setmana que ha desaparegut. No se’n sap res. Fins ara no s’ha descobert cap rastre. I del resultat de les investigacions realitzades, a data d’avui, considerem que no es probable que hagi estat víctima d’un segrest. Ens cal, doncs, obrir noves vies d’investigació. En aquest sentit, com amic seu, segurament coneixerà detalls, fets o aspectes de la seva vida que podrien ajudar-nos a trobar el desllorigador de la seva desaparició.

Com un corrent elèctric, aquestes paraules a en Ferran li sotragaren l’estómac, trasbalsant-lo. Era evident que l’inspector ignorava que l’Ernest havia trencat l’amistat que els unia. I també que amb la seva proposta, li havia trucat a la porta del racó on la memòria emmagatzema els records oblidables. Ara, oberta la porta, talment com qui recupera un arxiu de la paperera del disc dur d’un ordinador, els records oblidables es revifaren i s’escamparen pel seu cervell interferint en la coordinació dels seus propis pensaments. No es veia en cor d’analitzar fredament la proposició que el policia li acabava de fer. Des dels sentiments a ell tant li feia el que li hagués passat a l’Ernest. Segurament s’ho mereixia. Segurament les seves obsessions i recels l’havien menat, altra volta,  a una situació complicada.

      Fos com fos, no li venia de gust remoure uns fets quin record, i el desconeixement de les causes reals que els motivaren, l’havien mortificat força temps. Uns fets, el record dels quals, avui, el creia mort i enterrat. O potser no ho era de mort i enterrat? Com es que el seu esment l’havia afectat d’aquella manera? Descobria, ara, que el temps no l’havia consumit del tot, el record. Sota les seves cendres encara bategaven algunes brases. Alarmat, veié la necessitat d’apagar-les. I pensà que el millor mètode era  abocar-les al defora. Ara se li presentava l’oportunitat de fer-ho: respondria a les preguntes que l’inspector li formulés, tot i considerar que no ajudarien en res a descobrir el parador de l’Ernest. 

1.- UN DIA DIFÍCIL

            A peu dret, palplantat al bell mig del despatx del director, intentava justificar amb contundent vehemència -envernissada de submissió- el perquè va prendre la decisió que havia conduït el projecte a un atzucac, invalidant, així, l’esforç de la resta de membres de l’equip.

             Li reconeixia que s’havia saltat les normes del protocol fixat per regir el desenvolupament del projecte. Però, argumentava en descàrrec seu que s’hi havia vist abocat a fer-ho per tal d’evitar el seu fracàs. No podia permetre que es malmetés a conseqüència de fonamentar-lo en uns paràmetres que ell considerava poc fiables malgrat haver estat aprovats per la resta de l’equip. Li recordava, també, la reunió on definiren tals paràmetres i les objeccions que ell hi havia presentat. Si bé ometia, intencionadament, que totes  foren refutades tant pels seus companys com pel propi director, que ara tenia al davant recriminant-lo.

            -Les teves objeccions van ser rebutjades per considerar-les poc consistents. No aportaven res de nou. Només eren simples crítiques al que deien els teus companys- li escopetejà el director fart de la seva retòrica obstinada i obsessiva.- En canvi les opinions dels altres membres –continuà dient- es basaven en criteris concrets, raonats i, sobretot, positius.

            La resposta irada del director no l’aturà en el seu propòsit de justificar-se. Tenia fama de ser persuasiu. Normalment, àdhuc en situacions com aquesta, se’n sortia prou bé. La seva dialèctica, alhora densa i dispersa, vencia qualsevol adversari, que acabava acceptant els seus arguments, si bé, més per esgotament que per convicció. La seva veu continuà ressonant en aquell modern despatx de parets de vidre, i un espès reguitzell de paraules fluí, sense aturador, de la seva boca  i penetrà com un torrent a les oïdes del seu interlocutor, atapeint-li   el cervell.

            -Si no fossis tan precipitat i tinguessis un mínim d’esperit de col·laboració i de respecte per les normes i les decisions de la majoria, ara ja seríem a la fase de conclusions –el tallà indignat el director, mentre consultava el seu rellotge, tot recordant la imminent reunió que tenia amb el president de la companyia.- No pots continuar en el projecte. Des d’aquest moment en quedes fora i, per tant, destituït com a director de secció. Et substituirà en el càrrec la Montserrat Fuster.- Li digué tot senyalant-li la porta de sortida del despatx.

            La inesperada i ferma resposta del director li esclatà com una canonada. Atuït, es quedà immòbil al mig del passadís de la sisena planta d'aquell modern edifici  d'oficines, sense reaccionar. Instants després el seu pensament sí que ho va fer: havia estat víctima d'un complot perpetrat pels seus companys. Tots l’envejaven pel seu recent nomenament com a director d'una de les seccions del projecte. Especialment la Montserrat –aquella mala pècora escaladora-  que, tot i tenir una titulació acadèmica inferior, aspirava a ocupar el seu càrrec. Feia temps que sospitava que tots ells maquinaven conspiracions per perjudicar-lo i desacreditar-lo. Havia de treballar sol, aïllat dels altres, sense poder compartir les seves fórmules i els resultats de les seves pròpies  investigacions, per tal d'evitar que se les hi arrabassessin i apropiessin.

            Però  ell no era ni egoista, ni insolidari. Mai no anava a la seva. Mai no havia passat per davant de ningú. Sempre tenia en compte els altres. Sempre deia que en equip era la millor forma de treballar. Que la reunió de parers reduïa el marge d'errors i augmentava  els resultats segurs. Però la seva memòria contradeia el seu pensament i, com un escàner biològic, li detectava –ara- alguns dels moments de la seva vida  en què havia actuat sense tenir en compte els altres: amb els companys de la universitat i de la feina o amb els amics. Sempre havia actuat posant per davant els seus propis interessos. Àdhuc amb la seva dona, fent perillar, de vegades, el seu matrimoni. El pensament li xiuxiuejava la imatge que ell creia donar de si mateix. La memòria la que realment donava. I la descoberta d'aquesta contradicció el retenia, incrèdul, davant de la  nova i desconeguda imatge que la seva pròpia memòria li presentava.

            Capcot, caminà lentament vers les portes dels ascensors i pitjà el botó de trucada. Un dels aparells, amb l’agilitat d'un simi, grimpà fins la sisena planta i, plantat al seu davant, badallà, l’engolí i el vomità al vestíbul de l’edifici, des d'on es precipità al carrer, per desaparèixer embolcallat per la munió de vianants que circulava en totes direccions, en aquell assolellat dia de primavera que a ell se li havia girat particularment difícil.