1.-
UN DIA DIFÍCIL
A peu dret, palplantat al bell
mig del despatx del director, intentava justificar amb contundent vehemència -envernissada
de submissió- el perquè va prendre la decisió que havia conduït el projecte a
un atzucac, invalidant, així, l’esforç de la resta de membres de l’equip.
Li reconeixia que s’havia saltat les normes del
protocol fixat per regir el desenvolupament del projecte. Però, argumentava en
descàrrec seu que s’hi havia vist abocat a fer-ho per tal d’evitar el seu fracàs.
No podia permetre que es malmetés a conseqüència de fonamentar-lo en uns paràmetres
que ell considerava poc fiables malgrat haver estat aprovats per la resta de
l’equip. Li recordava, també, la reunió on definiren tals paràmetres i les objeccions
que ell hi havia presentat. Si bé ometia, intencionadament, que totes foren refutades tant pels seus companys com pel
propi director, que ara tenia al davant recriminant-lo.
-Les teves objeccions van ser
rebutjades per considerar-les poc consistents. No aportaven res de nou. Només eren
simples crítiques al que deien els teus companys- li escopetejà el director fart
de la seva retòrica obstinada i obsessiva.- En canvi les opinions dels altres
membres –continuà dient- es basaven en criteris concrets, raonats i, sobretot,
positius.
-Si
no fossis tan precipitat i tinguessis un mínim d’esperit de col·laboració i de
respecte per les normes i les decisions de la majoria, ara ja seríem a la fase
de conclusions –el tallà indignat el director, mentre consultava el seu
rellotge, tot recordant la imminent reunió que tenia amb el president de la
companyia.- No pots continuar en el projecte. Des d’aquest moment en quedes
fora i, per tant, destituït com a director de secció. Et substituirà en el
càrrec la Montserrat Fuster.- Li digué tot senyalant-li la porta de sortida del
despatx.
La inesperada i ferma
resposta del director li esclatà com una canonada. Atuït, es quedà immòbil al
mig del passadís de la sisena planta d'aquell modern edifici d'oficines, sense reaccionar. Instants
després el seu pensament sí que ho va fer: havia estat víctima d'un complot
perpetrat pels seus companys. Tots l’envejaven pel seu recent nomenament com a
director d'una de les seccions del projecte. Especialment la Montserrat
–aquella mala pècora escaladora- que,
tot i tenir una titulació acadèmica inferior, aspirava a ocupar el seu càrrec.
Feia temps que sospitava que tots ells maquinaven conspiracions per
perjudicar-lo i desacreditar-lo. Havia de treballar sol, aïllat dels altres, sense
poder compartir les seves fórmules i els resultats de les seves pròpies investigacions, per tal d'evitar que se les
hi arrabassessin i apropiessin.
Però ell no era ni egoista, ni insolidari. Mai no
anava a la seva. Mai no havia passat per davant de ningú. Sempre tenia en
compte els altres. Sempre deia que en equip era la millor forma de treballar.
Que la reunió de parers reduïa el marge d'errors i augmentava els resultats segurs. Però la seva memòria
contradeia el seu pensament i, com un escàner biològic, li detectava –ara-
alguns dels moments de la seva vida en
què havia actuat sense tenir en compte els altres: amb els companys de la
universitat i de la feina o amb els amics. Sempre havia actuat posant per
davant els seus propis interessos. Àdhuc amb la seva dona, fent perillar, de
vegades, el seu matrimoni. El pensament li xiuxiuejava la imatge que ell creia
donar de si mateix. La memòria la que realment donava. I la descoberta d'aquesta contradicció el retenia, incrèdul, davant de la nova i desconeguda imatge que la seva pròpia
memòria li presentava.
Capcot, caminà lentament
vers les portes dels ascensors i pitjà el botó de trucada. Un dels aparells, amb
l’agilitat d'un simi, grimpà fins la sisena planta i, plantat al seu davant,
badallà, l’engolí i el vomità al vestíbul de l’edifici, des d'on es precipità al
carrer, per desaparèixer embolcallat per la munió de vianants que circulava en
totes direccions, en aquell assolellat dia de primavera que a ell se li havia
girat particularment difícil.
