13.- DEL ZENIT A LA RUPTURA

                El monòleg d’en Ferran Domènec s’allargassava com l’ombra d’un xiprer sota la llum del Sol ixent. Amb veu clara i pausada, a estones entretallada pel rebrot intermitent d’un sentiment que creia oblidat, repassava les diferents etapes dels progrés de la seva amistat amb l’Ernest. De l’amistat de segona residència passà a referir-se a les següents fases  que convertiren aquella relació de cap setmana en una de molt més àmplia i profunda. Parlà de viatges programats i realitzats en comú, com un element bàsic de mutu coneixement i cohesió. També d’altres projectes que van dur a terme plegats. No només lúdics, sinó també culturals i d’àmbit més personal. I tot aquell conjunt d’activitats, igual que els carreus  conformen un castell, s’anaren capiculant per construir una amistat total.

            -Va ser en un dels viatges –continuà dient en Ferran- que l’Ernest i la Raquel ens presentaren a uns amics seus. Eren dos matrimonis: l’Eusebi i l’Eva i la Cristina i l’Andreu. L’encaix entre els nouvinguts i la meva dona i jo va ser perfecte. Coincidírem amb moltes coses: aficions, idees, opinions. Això facilità i afavorí una ràpida entesa entre nosaltres. Això i els viatges que realitzàrem conjuntament a partir d’aleshores, que, altra volta, actuaren com un catalitzador que accelerà la constitució d’una amistat amb voluntat d’esdevenir duradora.

            L’inspector Fontanals, malgrat que en Ferran era un bon narrador i ell tenia temps per escoltar-lo, començà a témer que el seu interlocutor se’n anés per les branques. S’adonà que deixant-lo parlar ininterrompudament potser no era el camí més directe per trobar alguna de les pistes que tant necessitava. I la sensació que podria córrer el risc de perdre el temps si no trencava el flux de la narració anà creixent dintre seu, impacientant-lo.

            D’altra banda, el relat d’en Ferran no l’acabava de convèncer. Aquella amistat tan sòlida, tan modèlica que li presentava, no encaixava amb la reacció irada de la Raquel en sentir-li pronunciar el nom d’en Ferran el dia que ell l’anà a veure per interrogar-la. Recordava amb nitidesa que la dona de l’Ernest li havia dit que ja no eren amics. Que a ella i al seu marit els feia la vida impossible. Si bé tot seguit, suavitzant el to de veu, rectificà afegint que simplement ja no es relacionaven, només es saludaven. També li va sorprendre que en Ferran no fes al·lusió a aquesta situació de ruptura o, al menys, de degradació de l’amistat, ni ara ni la primera vegada que va parlar amb ell,. Per què els dos evitaven parlar-ne? Els dos amics havien o no havien renyit?

            -Sempre s’ha mantingut entre vostès aquesta cordialitat? –preguntà l’inspector intentant centrar el tema.

            -Sempre. ...Bé, sempre no. l’Ernest, l’Eusebi i la Cristina, cadascú a la seva manera, a tothora volien liderar totes les activitats que fèiem. I aquesta rivalitat, de vegades, generava agres discussions entre ells que enterbolien l’harmonia que habitualment regnava dintre del grup. Normalment, per restaurar la pau, l’Eusebi i la Cristina es feien enrere. L’Ernest no. L’Ernest havia de ser el director, el guia, el conductor del grup. Però, de vegades no se’n sortia. Pressionat pels altres, especialment per la seva dona, algun cop afluixava en les seves pretensions. Aleshores adoptava un posat distant i sorrut. Més tard, li passava i recuperava el seu acostumat bon humor.

            La resposta tampoc va satisfer al policia. Ell havia preguntat quina era la situació actual de la relació entre en Ferran i l’Ernest. No sobre les dissidències que van sorgir en el si de la colla d’amics. Aquestes ja les sabia pel què li havien dit els altres membres. Intuïa que quelcom de greu deuria haver passat entre ells. I li volia esbrinar-ho.

            -No em referia a puntuals disputes de lideratge, sinó a quines són ara les relacions entre vostè i l’Ernest, –insistí l’inspector Fontanals, procurant concretar més la pregunta, -Tinc motius per pensar que no són tan bones com podria deduir-se de les seves paraules.

             En Ferran restà callat. Un silenci breu i anguniós s’instal·là entre els dos homes.

            -No ens dirigim la paraula. Imprevisiblement, un dia, de cop i volta, l’Ernest va trencar la nostra amistat. -Va respondre lacònic.

            -Què va passar?

            -Segurament no em creurà, però a hores d’ara encara no ho sé. Va al·legar múltiples motius. Tots inconcrets i absurds. Cap d’ells justificava una ruptura d’aquest mena. La majoria eren innocus o infantils, àdhuc inexistents o tergiversats. Més propis de pàrvuls que de persones adultes. Alguns, segons ell els més greus, ni tan sols me’ls va voler dir.

      

            El to de veu d’en Ferran havia canviat. Era més lent, més baix, més greu. Transmetia una sensació d’ineludible tristesa que l’inspector captà de seguida. Va comprendre que havia entrat en un terreny massa sensible, massa personal. I ho lamentà. “Potser m’he excedit”, pensà.

            -Ho sento. Em sap greu haver-li despertat uns records que segurament no li són grats de reviure, però haig de continuar fent-li aquesta mena de preguntes si vull trobar indicis que em permetin seguir amb la investigació. Espero que ho comprengui.

            -No s’ha d’excusar de res. Vostè compleix amb la seva obligació. I la seva obligació es preguntar per poder trobar pistes que el condueixin a la resolució del cas. No li negaré que les seves preguntes em fan reviscolar uns moments de la meva vida que tenia enterrats en el fons de la memòria. I recordar-los em dol. Però això no ha de ser obstacle per a que puguem seguir per aquest camí. Crec que en el fons m’anirà bé treure’ls a la llum.

            L’inspector agraí la franquesa i comprensió d’en Ferran i admirà la seva capacitat empàtica.

            -És molt estrany que d’avui a demà es trenqui una amistat, no troba? –preguntà sorprès l’inspector Fontanals.- Normalment les ruptures van precedides per circumstàncies que les anuncien. No les va preveure vostè?

            -En aquell moment no, però hi eren, i no vaig saber interpretar-les. Me’n vaig adonar després, un cop els fets es van consumar. I en aquest cas les circumstàncies van ser les successives ruptures de relacions provocades per l’Ernest, amb la Cristina i l’Andreu, primer, i amb l’Eva i l’Eugeni, després. La causa en els dos cassos era la mateixa: els desacords en la planificació de les rutes d’uns viatges. Considero que aquesta mena de fets no constitueixen elements suficients per engegar a passeig una llarga i sincera amistat, però l’Ernest és així: quan se’l contraria –ni que sigui per una banalitat- s’ofèn de mala manera i és capaç d’actuar fins a les darreres conseqüències.

            -Vol dir que és venjatiu?

            -Quan érem amics mai me’n vaig adonar. Mai m’ho va semblar, que en fos. És clar, que mai me’n va donar motius per creure-ho. Ara, examinant els seus actes retrospectivament, penso que sí que ho és.

            -Perquè creu que el trencament de les relacions amb els altres amics va ser l’anunci de la ruptura amb vostè?

            -Quan em va comunicar la seva ruptura amb la Cristina i l’Andreu, i poc temps després la de l’Eva i l’Eugeni, pretenia que jo també desfés l’amistat amb ells. Al·legava que si jo em considerava amic seu havia de renyir amb els altres perquè l’havien ofès. L’argument era simple però mentalment enrevessat i maquiavèl·lic: els enemics dels meus amics són també els meus enemics, deia categòric.

            -Però, no eren tots vuit amics? –preguntà l’inspector Fontanals sense acabar d’entendre l’argument esmentat pel Ferran.

            -En realitat l’Ernest partia de la base que els únics amics érem ell i jo. Els altres, respecte a mi, només eren coneguts perquè me’ls havia presentat ell. Naturalment no compartia el seu punt de vista. El considerava absurd i pueril. Més tenint en compte que jo ni tan sols vaig ser present en els viatges on es van produir els conflictes. I, lògicament, vaig negar-me a les seves pretensions. Tanmateix, em vaig oferir com a mediador per restablir l’harmonia entre ells, oferta que l’Ernest va refusar.

            - Aleshores, molest, segurament l’Ernest deuria trencar també les relacions amb vostè?

            -No, va ser més tard. Era a l’embarcador de Cala Urgell en un dia assolellat i amb la mar plana com el palmell de la mà, ideal per navegar. Preparava els estris de la barca per fer-nos a la mar. El vespre anterior havia quedat amb l’Ernest per anar a Cala Closa. Una cala inaccessible per terra, encaixonada entre penya-segats. A la base d’un d’ells s’obre  una recargolada cova submarina, refugi de vàries especies marines que volíem fotografiar.

            -Es dedicaven a fer fotos als peixos? – va interrompre encuriosit l’inspector Fontanals.

            -Sí, la fotografia ens apassiona. També la submarina. Era una de les aficions que compartíem i ens unia, fins a l’extrem que havíem muntat un laboratori fotogràfic en un estudi llogat a bon preu.

            De cua d’ull, l’inspector observà les fotos emmarcades i penjades a la paret situada a la seva esquerra. Efectivament, entre d’altres n’hi havia de diverses especies de la fauna marina, i una d’en Ferran i l’Ernest, vestits de submarinistes, adoptant una postura que donava a entendre l’existència d’una bona camaraderia entre ells. “És evident –pensà- que eren molt bons amics.”

            -De sobte, -continuà en Ferran- l’Ernest, sigil·lós, aparegué rere meu. “Què te fet per a què em desacreditis amb els meus amics?” –m’escridassà irat-. Em vaig girà sorprès i somrient creient que es tractava d’una broma. Però en mirar-li als ulls vaig comprendre que no hi havia res de còmic ni en la seva actitud ni en les seves paraules. Allò anava de debò.

            -Què era el què li havia indignat tant?

       -Sincerament, no ho sé. Entre la meva sorpresa i la seva retòrica, recargolada i obsessiva, no vaig entendre res. Excitat i nerviós, per justificar la seva indignació m’abocà tot aquell torrent de raons que abans li he comentat. Repetia constantment que l’havia desacreditat per robar-li els amics.

            -Robar-li els amics? Què volia dir amb això?

            -Segurament es deuria referir a les activitats que la resta de la colla vam fer sense ell i, lògicament, també sense la Raquel, la seva dona.

            -O sigui que van prescindir d’ells?

            -No. Això és el que ell afirmava. La realitat va ser tota una altra: en un principi era lògic que quan la Roser i jo ens relacionàvem amb els amics que l’Ernest i la Raquel ens van presentar, ho féssim a través seu. Al cap i a la fi eren els seus amics. Nosaltres només coneguts. Després, quan l’amistat es va estendre entre tots per un igual, la forma de relacionar-nos va canviar: ja no calia fer-ho amb la seva intervenció. Ho podíem fer directament. Però si la iniciativa no venia d’ell, aleshores no hi participava. Això no vol dir que els marginéssim, era ell que s’aïllava voluntàriament.

            En Ferran s’aturà. Sorprès, comprovà que el regocitar el record d’aquells fets no el colpia com s’havia temut, ans el contrari. El temps havia estès el seu bàlsam infalible sobre les ferides infringides per la inesperada ruptura, guarint-les. Amb veu més serena continuà:

            -Vaig mirar de calmar-lo. D’aclarir els evidents malentesos. De demanar perdó per unes imaginàries ofenses elaborades exclusivament per la seva ment. Finalment l’Ernest es va assossegar. Li vaig estendre la mà per fer una encaixada. Ell la va refusar per abraçar-me. El vaig correspondre. Amb l’abraçada s’esbandien les seves cabòries. Tot havia estat un desafortunat malentès, vaig pensà alleugerit.

            -Però no va ser així. –Volgué confirmar l’inspector.

          -No, no va ser així. Després d’embarcar i d’amollar amarres em vaig adonar que no deia res. Durant el trajecte a Cala Closa seguia silenciós. El seu rostre, desencaixat, dibuixava una estranya  ganyota, barreja de tristesa i dolor. Assegut a la banda d’estribord, la seva mirada, buida, inexpressiva,  es perdia per la coberta de la barca. De retorn de la immersió fotogràfica, continuava capcot i callat. Un cop vam desembarcar, em mirà, i sense canviar l’expressió turmentada de la cara, em digué: “No podem ser amics. Hi ha dues coses més, tan greus, que ho impedeixen.” –Quines vaig contestar-li consternat- “No te les puc dir perquè afecten terceres persones.”

            -A quines coses i a quines persones es referia?

           -Mai ho he sabut? Ni aleshores, ni al cap d’un parell d’anys, quan vaig intentar una reconciliació aprofitant un moment que em va semblar favorable

.

            -Suposo que l’intent no va tenir èxit.

            -En absolut. L’Ernest no tenia cap intenció que ens reconciliéssim. Va acceptar que ens reuníssim perquè l’únic que volia era que ens saludéssim si ens trobàvem ocasionalment per la urbanització, donat que des la ruptura jo li negava qualsevol compliment. A ell, només el preocupava guardar les aparences davant dels veïns que no s’explicaven que la nostra amistat, d’avui per demà, hagués passat del zenit a la ruptura.