5.- EL SILENCI DE LA NIT

Un desitjat i treballat silenci s’implantà a la estança i s’estengué per la resta de l’habitatge. Finalment havia guanyat la batalla. Finalment es restaurà la calma. Finalment en Marc i en Pau, s’havien adormit, després que el seu pare exercís de rapsode explicant-los-hi, fil per randa, el conte de “La Blancaneus i els set nans”. Aquell vespre la seva dona tenia guàrdia a l’hospital i a ell li havia tocat la difícil tasca de servir el sopar i allitar els seus fills. Finalment, amb la guanyada tranquil·litat, es dirigí a la cuina. Es preparà una abundat i variada amanida. Es feu una truita. Seleccionà un parell de peces de fruita. Ho distribuí tot plegat sobre una safata. Se l’endugué al menjador. La diposità sobre la taula i engegà el televisor. Tenia necessitat d'esbargir-se: el dia no se li havia presentat fàcil. I la batalla amb els fills per dur-los a dormir li havia consumit les darreres reserves d'energia.

Un insuportable guirigall brollà del televisor. Amb un ràpid moviment de felí, l’inspector Oriol Fontanals engrapà el comandament a distància i baixà el volum de l’aparell. Sigil·lós, s’aixecà de la cadira i s’apropà al dormitori infantil. Hi entrà. Contenint la respiració, comprovà que el batibull televisiu no havia despertat la mainada. Acotxà les criatures, retornà al menjador i reprengué el sopar. Es fixà,  aleshores, en el programa que havia produït aquell escàndol pertorbador del son de la seva canalla. Es tractava d'un debat entre els caps de llista dels principals partits polítics que es presentaven a les eleccions al Parlament del país. El debat, en teoria, estava ben planificat: cada candidat tenia un temps determinat per defensar el seu programa electoral i rebatre els dels seus oponents. Els torns en les respectives intervencions el controlava un moderador, periodista televisiu de reconeguda solvència.

A la realitat, però, el què havia de ser una controvèrsia pautada entre adversaris seriosos i educats, es convertí en un eixordador mercat de Calaf, on tots els candidats, sense respectar el dret d'ús de la paraula, s’interrompien entre sí. No s’escoltaven. I parlaven a la vegada, pastant un espès conglomerat de mots impossible d'entendre  L’intent del moderador d'imposar un cert ordre a l’anarquia verbal quedava totalment anorreat per l’incontrolat i inintel·ligible torrent de vocables.

Atabalat, l’inspector canvià de canal, però ensopegà amb un altre debat. En aquest intervenien juristes, economistes i empresaris de renom. N’era l’objectiu: recollir les seves opinions professionals sobre la viabilitat jurídica i econòmica dels programes electorals dels partits que concorrien a les eleccions. A banda de l’objecte a debatre, en res es distingia de l’anterior: es regia per les mateixes normes,  també el moderava un periodista televisiu de prestigi, i també s’hi donava idèntica babel oral. Semblant cridòria desconsiderada i aspra. Només hi havia una diferència: en el debat hi participava activament el propi periodista moderador. Endut per l’entusiasme dialèctic i per una petulància incontenible, oblidava la seva funció de controlador dels temps d'intervenció i de l’ús de la paraula, i s’afegia a la controvèrsia talment com si fos un invitat més del programa televisiu. El seu egocentrisme no tolerava que només els altres fossin els protagonistes.

Enutjat i decebut, el policia i pare de família atrapà altra volta el comandament a distància i fullejar nous canals a la recerca d'alguna pel·lícula distreta, preferentment comèdia. Li calia relaxar-se. Cansat com estava, no tenia l’ànim per veure'n cap  amb argument complicat, acció lenta i feixuga comprensió. No va tenir sort: totes les que trobava eren policíaques. Pel·lícules que normalment defugia. En tenia prou amb la seva feina!

Decididament tancà el televisor. Prengué, d'una de les lleixes del moble llibreria, la novel•la “Camí de Sirga”, escrita per en Jesús Moncada per donar testimoni de la lenta agonia de la vila de Mequinensa en quedar submergida per les aigües del pantà construït sobre l’Ebre. S’assegué al sofà i seguí amb l’apassionant lectura del llibre, abandonada el dia anterior. L’obra, escrita amb una filigrana d'anàfores i metàfores embolcallades amb una fina, dolça, amarga i punyent ironia, narrava la fèrria voluntat d'un poble per lluitar contra la seva destrucció.  Immers en el llibre, l’Oriol Fontanals es passejà pels carrers i places de la vila engolida per les aigües, compartint les angoixes, amors i odis dels seus personatges. Era un llibre que l’entusiasmava. Considerava que en Jesús Moncada es mereixia ser guardonat amb el Premi Nobel de Literatura. Tot i que ell sabia que els candidats no els seleccionen els lectors sinó els seus respectius països. Qualsevol país normal defensaria fins a l’esgotament una candidatura com la seva. Però el d'en Moncada  no  n'era de normal. En tot moment havia  d'explicar el què era i el què volia ser. Els altres no havien de demostrar res perquè tothom els acceptava.

Li faltaven tres capítols per acabar la lectura de la novel•la, però no podia continuar. La son li feia pampallugues i les lletres, sobre la superfície de les pàgines, iniciaren una monòtona i somnolenta dansa. Tancà el llibre i volgué retirar-se al dormitori. Abans, però, decidí fer un repàs de les tasques que l’esperaven l’endemà. Primer, havia de redactar un informe d'un nou  succés sobre el que s’havia obert la corresponent investigació. Es tractava d'un cas de violència de gènere atípic. Tècnicament no encaixava en la tipologia d'aquesta mena de delictes, doncs els rols de la víctima i de l’agressor estaven intercanviats: una dona, ressentida per les reiterades infidelitats dels seu marit, l’assassinà mentre dormia. Tot seguit, penedida o espantada, es suïcidà llançant-se al buit des d'un sisè pis. Mes tard, conclòs l’informe, interrogaria a l’esposa de l’Ernest Camps. Volia aclarí les raons per les quals no havia denunciat la desaparició del seu marit i el per què havia omès dir-li que no era el primer cop que es volatilitzava.

Pensant en les tasques de l’endemà s’havia desvetllat. Mentre recuperava la perduda son, tornà a obrir el llibre i encetà la lectura d'un altre capítol.

La llum de l’alba, tímida, però segura, aparegué a l’horitzó i lentament escombrà la negror de la nit, retornà el color a cada cosa i il·luminà el vol de les orenetes que crivellaren, amb el seu cant, la tranquil·litat del silenci. Era el preludi d'un nou dia. En aquella hora, l’Àngels Tremoleda, carregada de son i cansament, entrà al seu pis. Silent, caminà vers el dormitori dels seus fills. Dormien profundament. Acompanyada d'un parell de badalls s’introduí en el seu propi dormitori.  Un gest de sorpresa li marcà el rostre. Davant seu, el llit de matrimoni es presentà immaculat, intacte. L’Oriol no hi era. Quatre passes més endavant, se’l trobà mig ajagut al sofà del menjador, amb “Camí de Sirga” entreobert al seus peus i un profund ronc ballant entre els seus llavis. 

4.- UNA NOVA LÍNIA D’INVESTIGACIÓ

Mentre escoltava en Ferran, una indefinida i incòmode sensació, s’infiltrava dins de l’inspector Oriol Fontanals, com la humitat d'un dia de boira penetra lentament en el nostre cos: l’home que seia al seu davant –més gran que ell però que no aparentava l’edat que realment tenia- li resultava antipàtic. Hi havia quelcom en ell que no li agradava però no ho podia definir. Potser era el to de suficiència i seguretat que emprava en les seves afirmacions. O potser que la presència d'un policia el cohibia. Fos com fos, la realitat era que en Ferran no li queia bé. Li havia sorprès la seva freda reacció quan li notificà la desaparició de l’Ernest. No era la que esperava d'un amic del desaparegut. En saber el fet, no s’immutà. No es sorprengué. No evidencià cap gest d'incredulitat, pena o desconsol. Impertèrrit, a les seves preguntes en Ferran li havia contestat que desaparèixer constituïa un  comportament habitual en el seu amic. I la resposta el va decebre.  Havia confiat obtenir de l’entrevista algun resultat positiu. Suposava  i ara intuïa que no en trauria res. La fredor d'en Ferran així li ho feia suposar. La mateixa fredor –ara se'n adonava- que havia copsat  en la dona de l’Ernest quan la va interrogar. La mateixa fredor que notà en la resta de familiars i coneguts amb què havia parlat.

La perspicàcia del policia es disparà arreplegant i relacionant mentalment algunes de les dades que havien anat brollant en el procés d'investigació  plantejant-li un dubte rere l’altre. Com és que la denúncia de desaparició no l’havia presentat la seva dona, sinó la seva germana? Per què ella i els altres parents havien estat tan ambigus en les seves declaracions. Perquè cap d'ells no li havia dit que no era la primera vegada que l’Ernest desapareixia?. Com és que ningú –llevat d'en Ferran- no l’havia advertit del peculiar comportament de l’Ernest cada vegada que se li planteja un problema greu? Potser si assolia aïllar la incògnita d'aquell estrany comportament familiar podria abastar la clau per desfer aquest entrellat.

Es trobava, ara, davant l’únic amic del desaparegut. L’únic de què havia tingut noticia. L’únic que havia pogut localitzar per casualitat. L’únic que havia facilitat dades més concretes que li permetessin aprofundir en la personalitat de l’Ernest. L’únic que li havia dit que aquella mena de desaparicions havien sovintejat. En un principi havia considerat aquella entrevista com a rutinària. Però, ara, davant de les recents sospites, el que li pogués dir aquell home, malgrat la incomoditat que li desvetllava, adquiria una importància cabdal en la recerca del desaparegut.

-Després d'aquella visita de l’Ernest a casa seva, sovintejaren les trobades entre vostès?- li preguntà el policia amb una inèdita expressió d'interès dibuixada al rostre.

En Ferran captà el canvi d'actitud de l’inspector. I això l’enutjà. Havia acceptat sotmetre’s a l’interrogatori per considerar-lo com una mena de teràpia que li manllevés d'una vegada els dimonis que la ruptura provocada per l’Ernest li havia introduït dintre seu, mortificant-lo. Però a mesura que avançava el diàleg amb el policia s’adonà que reviure aquell desagradable passat no l’ajudaria gaire. Ans el contrari. Reflotar records que s’havien enfonsat en el mar del temps li produïen uns sentiments aspres –barreja de rancor, indignació i frustració- que li esgarrapaven l’ànima a mesura que afloraven.

D’altra banda, el tarannà de l’inspector que es deixava entreveure a través de la conversa mantinguda entre ells, no li satisfeia. El trobava impertinent i arrogant. Tampoc li païa les preguntes que li feia. Descendien a detalls de la relació entre ell i l’Ernest, que res no aportaven a la investigació. Tenia la impressió que responien més a una curiositat tafanera que no pas a un comportament estrictament professional. Tanmateix, ni que fos a contra cor, col·laboraria àmpliament amb el policia per tal d'escurçar la durada d'aquella imprevista i incòmode reunió.

-Cal que expliqui tots els detalls o amb un resum n'hi haurà prou?- respongué, eixut i sorneguer, en Ferran.

-Digui’m tot el que recordi. Qualsevol aspecte, per insignificant que sembli, pot ser decisiu per detectar aquells rastres subtils dels que vostè em parlava- aclarí l’inspector, tot remarcant amb to irònic, gairebé sarcàstic, l’expressió “rastres subtils”, que en Ferran encaixà estoicament dissimulant el seu enuig.

-A partir d'aleshores sovintejaren les trobades en qualsevol indret de la urbanització, especialment a la platja, on coincidíem habitualment, acompanyats de les respectives esposes, ja fos per casualitat o per previ acord. Era allí, prenen el Sol, quan el ventall de converses s’obrí entre nosaltres. A través d'elles descobrírem noves coincidències que, com llaços invisibles, ens unien cada cop més. Comprovàrem que teníem un mateix estatus econòmic-social, idèntica visió del país, similars posicionaments polítics, semblants inquietuds intel·lectuals i els quatre havíem cursat estudis universitaris. Tot plegat, constituïa el catalitzador que ens va permetre, a la meva dona i a mi, aprofundir en la coneixença del matrimoni veí. Confirmàrem la timidesa i simpatia de l’Ernest i la vehemència que abocava en totes les seves opinions. Constatàrem el caràcter autoritari de la Raquel, la seva dona, però convinguérem que no era tan “malgeni” com havíem suposat.

En Ferran s’aturà. Havia fet un resum prou detallat dels inicis de l’amistat entre els dos matrimonis i desitjava donar per finida la seva col·laboració en la investigació policial. Dirigí una mirada interrogativa vers l’inspector Fontanals confiant rebre una confirmació al seu desig. Però el policia no se'n adonà. Estava anat, absent, absort en els seus pensaments. El fet que cap dels familiars interrogats l’hagués posat al corrent de la pluralitat de desaparicions de l’Ernest, ni dels rastres subtils que hi deixava, el seguia obsessionant. “Decididament –pensà- haig d'obrir una nova línia d'investigació”. I tornà a la realitat, donant la reunió per closa.

-Gràcies per la seva col·laboració –digué tot posant-se sobtadament dempeus davant de l’atònit Ferran i encaixant-li la mà.- Cregui’m, ha estat molt valuosa per a la meva investigació. Si em cal res més, em posaré amb contacte amb vostè.- Va concloure educadament. I tot seguit girà cua fent-se fonedís entre les taules de la terrassa del club nàutic, ara curulles de gent.  

3.- L’INICI

-Puc gravar el què em digui?- li preguntà l’inspector Fontanals tot dipositant sobre la taula el seu “smartphone” i cedint-li la paraula amb un gest de la mà.

En Ferran assentí amb el cap i esperà, atent, les preguntes del policia, però aquest restà mut. Un silenci incòmode planà sobre ells. L’actitud del mosso d’esquadra el sorprengué. Tal com havia vist en pel•lícules i serials televisius del gènere negre, esperava ser sotmès a un interrogatori en tota regla. En lloc d’això, li havia concedit elegantment la iniciativa, enfrontant-lo amb la disjuntiva de per on començar el relat: havia d’explicar fil per randa la seva relació d’amistat amb l’Ernest? O simplement centrar-se en aquells episodis que poguessin ser significatius per  a la investigació? Però quins? Finalment es decidí:

-No és la primera vegada que desapareix- respongué esbandint el neguitós silenci que restava estancat entre ells.- És una de les seves maneres de cridar l’atenció. De demanar ajuda quan es veu impotent per afrontar una situació que l’aclapara i no sap, o no pot resoldre.

-Què li fa suposar que es tracta d’una estratègia per fer-se notar i no un accident o qualsevol altra incidència que faci témer per la seva seguretat o la seva vida?

- Molt senzill, quan desapareix sempre deixa un petit i subtil rastre que, si es segueix,  permet retrobar-lo. Fa com Hänsel i Gretel, els nens del conte “La caseta de xocolata” que, perduts al bosc, poden tornar a casa resseguint el reguitzell de pedretes que prèviament han deixat rere seu. De la mateixa manera l’Ernest s’assegura que, tard o d’hora, el trobaran. Sap que no córrer cap risc.

-Aquest cop no se’n ha trobat cap de rastre, ni subtil ni evident.- contestà amb rotunditat l’inspector Fontanals, molest pel to de suficiència emprat pel seu interlocutor.-  Quan i com es van conèixer?- continuà preguntant.

La pregunta orientà a en Ferran pel camí que havia de seguir el seu relat,  i-  sense adonar-se de l’enuig que les seves paraules suscitaren en el policia- desenteranyinà de la seva memòria les primeres imatges que conservava de l’Ernest. Però les imatges, en despertar d’un llarg somni, encara mandroses, no l’ajudaren gaire. Entre badalls, només li digueren que feia més de trenta anys que s’havien conegut a Cala Urgell, on els dos s’instal•laren aproximadament a la mateixa època. Després, a mesura que les imatges es deixondien, foren més explícites: els dos ja eren casats. Els dos tenien fills. Els més grans tot just assolien  l’edat escolar.

De bon començament, en Ferran i l’Ernest no es relacionaren. Si coincidien, fos al jardí comunitari, a la platja, a la zona esportiva o als carrers de la urbanització, es limitaven a intercanviar-se les impersonals salutacions de rigor entre veïns. Amb el temps, aquest migrat llenguatge oral, sovint, venia acompanyat d’un de gestual, a través del qual s’intuïa algun tret de la personalitat de cadascú. Per aquesta via, en Ferran i la Roser,  la seva dona, deduïren que l’Ernest era un home afable, servicial i un pèl tímid. En canvi a la seva esposa la veien com una persona  esquerpa, malhumorada i dominant. I, en conseqüència, la batejaren amb el sobrenom de “la malgeni”.

Passaren uns quants anys i mentre els respectius fills creixien i, integrats en una mateixa colla, teixien una estreta companyonia, el pares seguien circumscrivint-se a les escadusseres i habituals salutacions. Tanmateix, els quatre intuïen la possibilitat que entre ells podria néixer una bona entesa, una relació d’afecte, potser un inici d’amistat, àdhuc una veritable amistat. Era un sentiment de mútua i latent simpatia que esperava, amatent, el moment de poder-se manifestar obertament. I el moment es presentà, insospitadament, en forma de consulta veïnal.

     Una tarda de juliol, a hora baixa, quan el Sol ombreja amb els seus rajos esbiaixats les arestes dels penya-segats, dotant-los d’un relleu més feréstec; quan el llebeig, fatigat, estronca la bufera i estén la calma sobre la platja; quan la mar aplana la seva vigoria i dolçament jeu al rompent de les ones; l’Ernest trucà a la porta d’en Ferran. Venia per mandat de la Junta de propietaris del total edifici que enquadrava, entre d’altres, les seves  cases recolzades. En una de les façanes comunitàries  les passades pluges de primavera havien obert una profunda esquerda. Calia arranjar-la amb urgència. El seu encàrrec consistia en notificar a cada propietari la part proporcional que li corresponia pagar de la total despesa de la reparació.

Enllestida la seva gestió, l’Ernest va fer el gest de sortir de la terrassa on l’havien invitat a seure en una còmode butaca que conjuntava amb la resta de mobles de l’estança exterior, des d’on es dominava una espatarrant vista de Cala Urgell i el seu entorn.

-Fem un cafè?- Li preguntà la Roser, aprofitant l’avinentesa de poder aprofundir en el coneixement del veí.

-Prou- respongué l’Ernest, tot endevinant la segona intenció de l’amfitriona.

Els tres tornaren a seure a la terrassa. Sense un coneixement previ d’ells mateixos, tingueren l’habilitat de conversar sobre aspectes de la vida en els que poguessin tenir un interès comú. Parlaren dels avantatges i desavantatges que oferia la urbanització on residien. Dels estudis dels seus  fills. De les seves respectives professions. D’anècdotes curioses i de caire superficial. I també de política, només unes pinzellades, lleugeres, per no desvetllar fidelitats ideològiques -no fos cas que de bon principi sorgissin insalvables discrepàncies- però suficients per temptejar el terreny.

Quan l’Ernest s’acomiadà d’en Ferran i la Roser, tots tres tingueren el convenciment que amb aquella primera conversa havien obert el camí vers una possible amistat.    

2.- EL RACÓ DELS RECORDS OBLIDABLES.

Era un matí d'un aquells dies fronterers entre la primavera i l’estiu, nítid, assolellat i matinerament càlid. Els primers turistes, encara tímidament, començaven a ocupar les platges. El gros de la invasió no trigaria gaire a desembarcar. El mar oferia una calma silenciosa i mandrosa transformant-se en una extensió plana i llisa com un mirall. Rere la Punta d’Es Freu– el cap que protegia aquella zona marítima esmorteint els sotracs de la tramuntana- aparegué una barca fendint amb la quilla les blavoses i cristallines aigües. Rere seu deixava una blanca ferida que lentament cicatritzava difuminant-se en la blavor de la mar.

L’únic tripulant- enfundat en un vestit de neoprè- subjectava amb ferma suavitat l’arjau del motor forabord que impel•lia poderosament l’embarcació fent-la planar sobre les quietes aigües. A l’horitzó el Sol, encara lluny del seu zenit, amb els seus rajos escampava sobre la superfície del mar múltiples puntets lluminosos que es desplaçaven per unir-se i teixir una encegadora catifa platejada que s’estenia fins a tocar l’amura de babord de la barca. Per la banda d’estribord la costa, esqueixada per mil•lenaris terratrèmols, es desplegava en una alternativa corrua d’alts penya-segats i feréstegues cales, coronades per alzines sureres i pins, alguns dels quals, agosarats, descendien vers el mar fins a remullar-se la punta de les arrels.

Més endavant, en tombar d’un espadat, la barca apuntà la proa vers Cala Urgell. Formada per un parell de llargues carenes i un braç de mar que hi penetrava   entre elles fins a fondre’s en una ampla platja, la cala quedava dividida per una densa barrera d’esculls que, partint de la sorra delimitaven la platja en dues zones ben definides. La de la banda Nord –ara destinada a ancoratge- antany s’havia utilitzat com a port, on fondejaven les galeres per embarcar el carbó vegetal procedent de les nombroses carboneres que feinejaven per aquelles boscúries de la Serra Costanera.

Actualment, a la cala s’ubicava una urbanització construïda durant la dictadura franquista. Per l’època en que fou erigit, el conjunt d’edificis sorprenia per la seva originalitat de disseny, inspirat en l’arquitectura popular de la comarca. Casualment construïts amb materials que respectaven l’entorn, no responien a la concepció clàssica d’edifici d’apartaments. En realitat eren edificacions horitzontals constituïdes per fileres de cases unifamiliars recolzades unes amb les altres. Cadascuna tenia entrada individual a través d’un jardí comunitari i una àmplia terrassa privativa abocada de cara a mar.

  El tripulant solitari afluixà l’accelerador i el motor baixà de voltes retenint la marxa de la barca que, ara més lenta, navegà vers la zona d’ancoratge. Un cop sobrepassà les balises  que delimitaven zona, s’esmunyí entre la resta d’embarcacions que, amarrades a les respectives boies, es gronxaven rítmicament al so del clapoteig de les aigües. L’home del vestit de neoprè enllestí la maniobra de fondeig, i esperà la barca-taxi del club nàutic, que transportava  els navegants des de llurs embarcacions fins a terra ferma. La barca s’hi apropà, i s’hi abarloà pel costat de babord amb la del tripulant solitari.

-A la terrassa del bar del club hi ha un home que l’espera –digué el barquer al navegant que acabava de saltar a la barca-taxi.

-Sap qui és?

-No, no m’ho ha dit. Només que té interès a parlar amb vostè.

En arribar a la platja, l’home del vestit de neoprè -tot fullejant l’agenda de la seva memòria a la recerca de la identitat de qui podia estar-lo esperant- es dirigí vers l’edifici del club nàutic, construït sobre un tossal situat enllà de la sorra. Entrà als vestuaris. Es desenfundà el vestit de neoprè. Es dutxà. Es vestí uns shorts i un jersei de coll tancat i màniga curta. Es calçà unes xancletes. I pujà a la terrassa del club, des d’on es dominava tota la cala. Va fer una llambregada a dreta i esquerra: totes les taules eren buides, llevat d’una on seia un home que semblava esperar-lo. S’hi acostà. No el coneixia. De complexió atlètica, la seva edat no deuria sobrepassar els trenta-cinc anys. Vestia camisa de mànigues lleugerament arromangades, pantalons llargs, mitjons i sabates tancades, possiblement  menorquines. Però, tot i ser esportiva, aquella roba resultava massa de ciutat, poc escaient per l’entorn que l’envoltava ple de gent mig nua, i aquest contrast li donava un aspecte puritanament ridícul.

-És vostè el senyor Ferran Domènec- li preguntà el desconegut, tot girant-se vers ell i invitant-lo a seure davant seu amb un gest de la mà-. Em dic Oriol Fontanals i sóc inspector dels Mossos d’Esquadra- va concloure mentre li allargava la identificació que l’acreditava com a policia.

-Sí soc jo – li respongué en Ferran, en un to de sorpresa que no dissimulà, a la vegada que el seu pensament es regirava altra volta a la recerca d’algun indici, d’algun fet o situació viscuts per ell, que justifiqués la presencia, allà, d’aquell policia.

-Puc fer-li algunes preguntes sobre el senyor Ernest Camps? –continuà l’inspector-.Tinc entès que són amics. Les seves respostes ens podrien ser de molta utilitat. Fa una setmana que ha desaparegut. No se’n sap res. Fins ara no s’ha descobert cap rastre. I del resultat de les investigacions realitzades, a data d’avui, considerem que no es probable que hagi estat víctima d’un segrest. Ens cal, doncs, obrir noves vies d’investigació. En aquest sentit, com amic seu, segurament coneixerà detalls, fets o aspectes de la seva vida que podrien ajudar-nos a trobar el desllorigador de la seva desaparició.

Com un corrent elèctric, aquestes paraules a en Ferran li sotragaren l’estómac, trasbalsant-lo. Era evident que l’inspector ignorava que l’Ernest havia trencat l’amistat que els unia. I també que amb la seva proposta, li havia trucat a la porta del racó on la memòria emmagatzema els records oblidables. Ara, oberta la porta, talment com qui recupera un arxiu de la paperera del disc dur d’un ordinador, els records oblidables es revifaren i s’escamparen pel seu cervell interferint en la coordinació dels seus propis pensaments. No es veia en cor d’analitzar fredament la proposició que el policia li acabava de fer. Des dels sentiments a ell tant li feia el que li hagués passat a l’Ernest. Segurament s’ho mereixia. Segurament les seves obsessions i recels l’havien menat, altra volta,  a una situació complicada.

      Fos com fos, no li venia de gust remoure uns fets quin record, i el desconeixement de les causes reals que els motivaren, l’havien mortificat força temps. Uns fets, el record dels quals, avui, el creia mort i enterrat. O potser no ho era de mort i enterrat? Com es que el seu esment l’havia afectat d’aquella manera? Descobria, ara, que el temps no l’havia consumit del tot, el record. Sota les seves cendres encara bategaven algunes brases. Alarmat, veié la necessitat d’apagar-les. I pensà que el millor mètode era  abocar-les al defora. Ara se li presentava l’oportunitat de fer-ho: respondria a les preguntes que l’inspector li formulés, tot i considerar que no ajudarien en res a descobrir el parador de l’Ernest.