7.- LA GERMANA

            El despertador li sonà com una patacada, però no assolí esbandir-li la son, que seguia estirant-li les parpelles. Amb els ulls mig aclocats i envermellits s’incorporà i quedà assegut al llit amb els peus a terra cercant desesperadament l’aixopluc de les plantofes. Semi adormit, connectà l’interruptor del llum i entrà a la cambra de bany. Dues rengleres de bombetes halògenes, incrustades en el fals sostre, li escopiren una esfereïdora llum blanca que l’encegà momentàniament. Recuperada la visió, topà amb la imatge que el mirall li ensenyava de si mateix. Portava gravat al rostre el senyal de les poques hores que havia dormit, i maleí la seva afició a les pel·lícules de l’Oest. La nit anterior sintonitzà un canal televisiu que emetia un “western”. La seva visió li furtà un parell d'hores de son. Ara, aquesta imprudència li passava factura.

            El brogit del carrer en aquella hora del matí, li augmentà la boira que li atapeïa el cervell d'ençà que s’havia llevat. Li calia eixorivir-se. La visita que l’esperava li requeria que tingués el cap prou clar. Entrà en un bar i demanà un cafè doble ben carregat. Prop d'ell  recolzats a la barra, un parell de clients comentaven la situació del país, escanyat per la política fiscal espanyola i la greu crisi europea.

            -Només ens en sortirem si decidim declarar-nos independents d'aquest estat que ens anorrea -exclamà persuasiu un d'ells- . Es un camí difícil, però tenim els recursos i la iniciativa suficients per fer-ho.

     -Segurament. No obstant, a mi em preocupa més l’endemà de la declaració d'independència  Hi estem preparats? –Recalcà l’altre.

              -I tant que n'estem de preparats! –Sentencià el primer.

            D’un glop escorà la tassa de cafè i sortí de l’establiment, deixant als dos parroquians immersos en  llurs cavil·lacions sobiranistes. I es dirigí a l’avinguda de la Diagonal -a tocar de l’obelisc del “Cinc d'Oros - indret on s’ubicava l’edifici en una de quines plantes la Mercè Camps, germana de l’Ernest, hi havia instal·lat la seva empresa d'assessoria d'imatge.

           L’inspector Oriol Fontanals hi arribà puntual. La recepcionista el feu passar a un espaiós despatx de disseny. Davant seu, rere una immensa i freda taula de vidre muntada sobre un parell de cavallets metàl·lics, la Mercè Camps el va rebre amablement. El seu aspecte feia gala de l’objecte a què es dedicava l’empresa: tenir cura de la pròpia imatge. I la seva era impecable. Alta i esvelta, vestia pantalons i brusa perfectament conjuntats amb un mocador de seda que, com un parell de cascades li descendia del clatell fins al pit, i unes sabates descobertes que li emmarcaven les ungles dels peus pintades d'un intens color grana. L’inspector, impressionat per aquella ostentació d'elegància femenina es quedà sense paraula. Però el tènue somriure de la dona l’ajudà a recuperar-se. Recordà que  no havia preparat cap guió en què basar el seu interrogatori. En atenció a la persona interrogada, considerava més aconsellable l’espontaneïtat en el procediment, que no pas seguir una bateria preconcebuda de preguntes.

            -La seva cunyada Raquel creu que l’Ernest no ha desaparegut. Afirma que es tracta d'una de les seves habituals absències per les que, de tant en tant, marxa de casa seva sense dir-li on va ni quan torna. Si el que m’ha dit es cert, no s’entén que s’hagi presentat una denúncia i, encara menys, que ho hagi fet vostè –li etzibà el policia, ara del tot refet i amatent a la reacció que les seves paraules poguessin provocar en la interrogada.

            -Això li ha dit? -Li respongué amb la sorpresa esbatanant-li els ulls-. No se la cregui! Tot el que diu i el que fa ho és en el seu propi interès. Res més. No trobarà en ella cap indici de generositat o altruisme. Sempre va a la seva. D’altra banda, desconeixia el costum del meu germà d'absentar se sense avisar. Francament, em costa de creure. Amb el control que exerceix sobre ell!...No és possible. L’Ernest no s’atreviria a fer una cosa així sense el consentiment d'ella. El té dominat!

            -Aleshores, va ser perquè  ignorava aquest estrany comportament del seu germà que es decidí a presentar la denúncia per desaparició?

             -Exactament! La Raquel s’hi oposava. Al·legava que havíem d'esperar  Que encara era aviat per denunciar el fet. Déu meu! Havien passat cinc dies i malgrat tot insistia en esperar! Aquesta actitud tan irresponsable em va preocupar molt. El meu germà podia estar en perill i ella, incomprensiblement, es mantenia totalment passiva. I d'una revolada em vaig personar a la comissaria a denunciar el fet.

           -Tant a ella com al seu germà, vostè els deu conèixer bé. Com explica les periòdiques absències d'ell i la increïble tolerància de la seva dona. Creu que hi pot haver algun problema de convivència entre ells?

         -Sincerament, ho ignoro. Fa temps que no ens relacionem. Abans era diferent. Ens veiem sovint, tot i que a mi, la Raquel mai em va fer el pes. Era evident que s’aprofitava del caràcter feble i insegur del meu germà. Després, des de la mort del pare les relacions es refredaren i deixarem de veure'ns  Ni tan sols ens telefonàvem. Per això em va sorprendre que la meva cunyada em truqués preguntant per l’Ernest el dia que va desaparèixer. Ho vaig trobar tan estrany que, d'un salt, em vaig plantar a casa seva per esbrinar què passava. La resta ja li he explicat abans.

            El diàleg desfermà en l’inspector Fontanals el record del dia en que la Mercè denuncià la desaparició del seu germà. El to lacònic en què aleshores s’expressà contrastava amb el d'ara  molt més explícit i relaxat. A més, comparant les declaracions de les dues dones, el camp de la investigació se li eixamplava. D’una banda, advertí que les relacions familiars dels Camps no eren del tot normals. Ambdues cunyades es professaven una sòlida i mútua antipatia. Cadascuna atribuïa a l’altra els mateixos defectes: ser autoritàries, egoistes, malcarades i tot un variat reguitzell d'epítets d'allò més pejoratius. De l’altra, semblava que la mort del pare dels dos germans havia enterbolit d'alguna manera les relacions entre ells. Potser degut a l’herència? Finalment, era evident que el matrimoni de l’Ernest i la Raquel grinyolava per totes bandes. Ara, l’inspector creia tenir l’oportunitat de resoldre tots aquests interrogants i no volia malbaratar-la.

          -Ha dit que de bon principi la Raquel mai no li va caure bé. Per què?- preguntà el policia, tot aprofitant el moment de sinceritat que la Mercè semblava oferir-li.

           -Perquè des del dia en què es van conèixer en va treure profit del caràcter dèbil del meu germà. Malgrat ser molt intel·ligent, és tímid, insegur, analitza les coses amb desmesura... I tot plegat l’impedeix de prendre cap decisió. Queda atrapat en la xarxa d'anàlisi i contra anàlisi que fa de cadascun dels possibles resultats que la seva decisió, si la prengués, implicaria. I no  se'n surt. Aleshores és ella la que decideix. Això no ho fa per ajudar-lo. Ans al contrari. Sempre li retreu el seu caràcter apocat i constantment el posa en evidència davant dels altres, erosionant, així, l’autoestima del seu marit.

          La Mercè va fer una pausa. Dubtà de continuar per aquell camí que, inexorablement, la conduiria a deteriorar davant del policia la imatge del seu germà. Però també podria rehabilitar-la,  si li explicava que l’Ernest havia estat una víctima de l’autoritarisme del pare,  i de la seva obsessió per educar els fills sota una rígida disciplina espartana. Potser l’inspector milloraria el mal concepte que, probablement, s’havia format de l’Ernest. Tanmateix, tampoc veia la necessitat de seguir parlant  amb un desconegut sobre les intimitats familiars. Unes intimitats que segurament no aportarien res de positiu al progrés de la investigació policial.

           -Per què va trencar les relacions amb el seu germà? Hi va tenir quelcom a veure la mort del seu pare? -Li preguntà l’Oriol Fontanals trencant els pensaments de la seva interlocutora.

          -El meu pare constituïa el clàssic exemple de l’home que s’ha fet a ell mateix. Fill d'un modest sabater de barri, amb fèrria voluntat i memòria tenaç, estudià la carrera de dret i guanyà les oposicions a notaries. Tingué tres fills: en Ricard, jo mateixa, i l’Ernest. En Ricard era un noi encantador. Àgil, alegre i extravertit. Posseïa una desbordant simpatia que captivava a tothom. També al pare, que albirà l’esperança que, com ell, fos notari. Però, sent encara estudiant, el matà un desafortunat accident de trànsit. El pare s’ensorrà. La pèrdua del fill preferit el sumí en una tristesa fosca i profunda que, tanmateix, el temps escombrà més endavant. El pare, revifat, cregué veure en el seu fill petit la rèplica del fill gran. Però l’Ernest no era en Ricard. Era maldestre, ensopit i tímid. I de cap manera volia ser notari. Els seus interessos es centraven en la botànica i, especialment, en la ciència farmacèutica. Tremendament decebut, el pare sempre l’humiliava, sempre l'esbroncava, sempre el menystenia. I aquesta actitud  vers l'únic fill baró que li quedava, sovint, enterbolia la pau familiar. Suposo que va ser aquesta decepció la causa que el pare m’instituís hereva universal i a l'Ernest només li llegués la llegítima. A l’hora d'acceptar l’herència, l’Ernest, instigat per la Raquel, impugnà el testament, però va perdre el plet. Des d'aleshores no ens hem dirigit la paraula.

          Un silenci incòmode planà pel despatx. En un breu període de temps la Mercè havia reviscut els pitjors anys de la seva vida, marcats per una tirania paterna esporàdicament endolcida per un desconcertant paternalisme. Si bé ella mai no en fou una víctima directa-doncs el seu pare sempre la tractà amb benevolència, potser pel seu caràcter fort, similar al d'ell- si  que patí l'angoixant i constant dilema d'haver de mantenir el degut respecte al pare i d'oferir el seu consol al germà, a qui veia totalment desprotegit de les ires paternes.

          Per uns moments, la Mercè fullejà el llibre de la seva memòria i llegí les pàgines on constava escrit les vegades que li havia  fet costat quan quedava abatut pels embats furibunds del pare. Les vegades que l'havia ajudat  quan, davant de la indiferència del pare, el germà necessitava una empenta per superar un obstacle. Els cops de mà que li havia donat, quan acabà la carrera, per a què  trobés feina. L'oferiment del capital necessari per a que obrís una farmàcia, oferta que l'Ernest rebutjà al·legant que no tenia vocació de comerciant. La recomanació feta a un client -director d'uns laboratoris farmacèutics- per a que l'inclogués en el seu equip, amb l'esperança que es trenqués la corrua de fracassos laborals acumulats pel seu germà a causa de la seva inadaptabilitat en els successius llocs de treball.

            -No voldria abusar més temps de la seva amable paciència. Només li demano un darrer favor. Podria facilitar-me els noms i adreces dels amics del seu germà? Segur que poden aportar-me dades decisives  per a la meva investigació-. Preguntà l'Oriol Fontanals, tot esberlant el feixuc silenci que farcia el despatx.

            La pregunta de l'inspector arrencà la Mercè de les mans d'aquells records contra els que, endebades, lluitava per oblidar-los. Amb els ulls humits escrigué una nota i li adreçà. 

           -Ja li he dit que fa temps que no veig a l'Ernest. Per tant desconec quins amics pot tenir actualment. Li he anotat els noms dels que ho eren quan ell i jo ens relacionàvem. Tan de bo el seu testimoni pugui ajudar-lo  a trobar el meu germà.

         L’inspector Fontanals desà la nota a la cartera i s’acomiadà de la Mercè. Abans d'arribar a la porta del despatx es girà i li dirigí un darrer somriure de cortesia. El somriure se li congelà als llavis. Una llàgrima, gairebé imperceptible,  relliscava per una de les galtes de la dona.     

               

           

           

             

6.- DESAPARICIÓ O ABANDONAMENT?

  En aquella hora del matí, sota un amable Sol -preludi de l’estiu- la Plaça de la Universitat i part de la Gran Via eren ocupades per una manifestació de treballadors que protestaven per la imminent deslocalització de la seva empresa, provocant un colossal embús de trànsit en els principals carrers de l’Eixample barceloní. Atrapat enmig d'una corrua de cotxes que es movia amb la lentitud d'una glacera, l’inspector Fontanals es desesperava. Es dirigia al domicili del desaparegut Ernest Camps, per tal d'aclarir amb la seva dona alguns aspectes de la seva anterior declaració, i feia tard. Això el neguitejava. Per esbargir el seu creixent mal humor, procurà distreure’s observant el seu caòtic entorn. La seva mirada topà amb uns furgons de la brigada antiavalots aparcats en un xamfrà del carrer Aribau. Drets al seu voltant, alguns policies estaven preparats per si calia intervenir en cas de produir-se aldarulls. No els envejà. A l’Escola de Mossos d'Esquadra tingué l’oportunitat d'ingressar en aquest cos, però la refusà. Volia evitar entrar en el conflicte moral d'haver d'actuar contra unes persones mogudes per uns ideals o unes necessitats que potser ell també podria compartir.

  El pensament se l’endugué, ara, per rememorar-li el primer interrogatori de la Raquel. El recordava força breu. En aquells moments, amb les seves preguntes, no va voler agreujar la previsible angoixa de l’esposa, i es conformà amb la minsa informació que obtingué d'ella  Tanmateix li sorprengué la seva actitud impassible i freda. Impròpia de la dona a qui sobtadament li ha desaparegut el marit sense deixar cap mena d'explicació ni rastre. Cap gest en el seu rostre. Cap llàgrima. Res no indicava sentiment o torbació. En un principi atribuí aquella rigidesa gestual al lògic xoc emocional causat per la desaparició  d'un ésser estimat. Però ara, en tenia els seus dubtes.  Què hi havia rere aquella inexpressivitat femenina? Havia d’esbrinar-ho.
    

     L’inútil i intermitent canvi de llum d'un frustrat semàfor el retornà a la realitat. El fet de no haver previst l’entrebanc que la manifestació suposava a la seva tasca, li augmentà el mal humor i la impaciència, que el corsecaven temptant-lo a engegar la sirena del cotxe camuflat que conduïa. Normalment no feia ús dels avantatges que la seva condició de policia li atorgava. I aquella missió, en principi, no revestia la urgència que justifiqués recórrer a tal privilegi. Però el considerable retard que el caos circulatori li estava causant li rebaixà els escrúpols. Amb un gest ràpid i decidit, adherí  al sostre del vehicle el llum giratori i connectà la sirena. Un esgarip intens, agut i metàl·lic, sacsejà el carrer. Aprofitant l’amplada de la cruïlla on romania aturat, d'un cop de volant sortí de la immòbil filera de vehicles que l’empresonava. En veure’l, els agents de la policia local que, prop d'ell  intentaven debades regular el trànsit, li obriren pas alliberant-lo d'aquell desgavell circulatori.

El domicili de l’Ernest i la Raquel s’ubicava en un pis d'una antiga casa de l’Avinguda de la República Argentina. Palplantat davant de la porta del carrer de l’edifici, l’inspector Fontanals, anguniejat pel seu retràs, va prémer el corresponent botó del porter automàtic.

     -Qui és? Li preguntà una veu metàl·lica.

-L’inspector Oriol Fontanals, dels Mossos d'Esquadra.

-Arriba tard! –Li escopetejà la mateixa veu- i tot seguit sonà un breu espetec que li desfermà la pesada porta de ferro.

Entrà al vestíbul i d'un salt l’ascensor el conduí fins al replà de l’escala on la dona de l’Ernest l’esperava amb la porta del seu pis entreoberta.

-No tinc tot el dia per atendre’l –el tornà a recriminar la dona, mentre el deixava passar a l’interior. Un cop dintre, l’inspector se'n adonà que l’ample habitatge, respectuosament reformat i modernitzat, on s’intuïa l’hàbil mà d'un decorador, oferia un ambient càlid i acollidor que contrastava amb la freda rebuda de la Raquel.

-Només vull fer-li unes preguntes per completar la seva primera declaració- li digué el policia, incòmode per la distant actitud de la dona.- Sembla que no és el primer cop que el seu marit desapareix -afegí sense més preàmbuls, amb ganes d'enllestir aquella situació que es presentava amb un caire força tibant.

-Qui li ha dit això?

-En Ferran Domènec. L’altre dia el vaig...

-Que en sap ell de tot plegat! -El va interrompre la Raquel amb la rotunditat d'un dispar fet a boca de canó.- Per què sempre ha de ficar el nas allà on no el demanen? Quan deixarà de fer-nos la vida impossible?

La resposta irada de la dona el sorprengué. No entenia aquella reacció atès que en Ferran Domènec era amic seu. Fins aleshores, la Raquel havia parlat lentament, amb calculada serenitat, mesurant i seleccionant cada paraula, emprant sempre la de significat més ambigu. Però en sentir el nom d'en Ferran Domènec saltà com si l’hagués enrampat una descàrrega elèctrica, i es posà a parlar precipitadament, a ritme frenètic, escopint els mots com si fos una metralladora verbal.

-Però no són amics?- volgué aclarir l’inspector, tot mirant de refer-se de la sorpresa.

-Ja no en som d'amics .. Bé...diguem que l’amistat ha derivat en una nova fase –rectificà ella-. Ara  ens saludem quan coincidim en algun indret de Cala Urgell, però res més. No ens relacionem.

-I doncs, s’han enemistat per alguna raó en concret?

-La gent canvia. Simplement les nostres vides han pres rumbs diferents- respongué evasiva.-  Per cert, com ho sabut en Ferran que l’Ernest ha marxat?

-Ha marxat?- remarcà el policia novament sorprès-. L’Ernest ha desaparegut! O potser m’està insinuant que se'n ha anat per pròpia voluntat? Si és així, per què ho han denunciat com una desaparició i no com un abandonament conjugal?

-No es tracta d'una qüestió de faldilles. El meu marit, de tant en tant, necessita està sol. Aleshores marxa de casa. No sé on va ni li ho pregunto. Ell tampoc m’ho diu quan torna. Per què sempre torna. Després d'un parell de dies d'absència  sempre torna. És cert que aquest cop triga més a venir,  però tornarà, segur. Per això no vaig posar la denúncia. Va ser la meva cunyada qui ho va fer. És una autoritària. Vol controlar-ho tot i a tothom. Jo vaig advertir-la que recórrer a la policia era una bestiesa. Però ella no escolta mai ningú. Sempre ha de fer la seva.

En sentir aquesta declaració, l’inspector Fontanals quedà atònit. El cas se li havia girat com una truita. Començava a sospitar que, efectivament, no hi havia hagut cap desaparició traumàtica. Segurament es tractava d'un marit que, de tant en tant, deixa la dona per anar-se'n de gresca amb una altra. Tot i que la Raquel no tenia l’aparença de ser l’esposa bleda que tot s’ho creu. Tanmateix no descartava, encara, el supòsit de la desaparició. I, en aquesta línia, li calia escoltar el testimoni de la germana de l’Ernest. En definitiva era ella qui havia presentat la denúncia de desaparició del seu germà.

De retorn a la comissaria es creuà, altra volta amb els furgons de la brigada antiavalots que tornaven a la caserna. No va caldre la seva intervenció. Afortunadament,  la manifestació, un cop cobert el trajecte previst, s’havia dissolt pacíficament.