10.- ELS AMICS II

La tarda s’havia fos enmig d'una simfonia cromàtica de tons ataronjats, i la lívida llum del capvespre cobrí la ciutat i es filtrà per la finestra de la cuina. Una a una l’Eva arrenglerava, sobre una safata de ceràmica de la Bisbal, les tasses de cafè que havia de dur a la sala-menjador. Actuava d'esma.  Estava abstreta amb els seus pensaments. La referència feta pel seu marit a la conducta de l’Ernest, especialment al seu tracte amb la Raquel, li despertà el record amarg i punyent del viatge a Tunísia. El darrer que els quatre feren plegats. L’havia proposat ella, il·lusionada per veure les impressionants ruïnes cartagineses i romanes de l’antiga Cartago.

Llevat que l’Ernest, un cop més, s’autoproclamà tàcitament guia del grup, el viatge transcorria sense incidents remarcables. El prudent silenci de l’Eugeni estalvià més d'una discussió i el programa, prèviament acordat per tots, es complia sense entrebancs.

Però l’harmonia no durà tot el viatge. Cap al final, l’Ernest volgué introduir una modificació en la ruta fixada de comú acord de bon principi. S’assabentà que la direcció de l’hotel on s’hostatjaven organitzava, per als seus clients,  excursions en camells a un campament tuareg -situat en ple desert- per passar-hi una nit i contemplar a l’endemà la sortida del Sol. Es deia que l’espectacle era corprenedor i ell proposava d'anar-hi. El problema raïa en que el campament queia fora de la ruta prefixada i, entre l’anada i tornada havien d'esmerçar dos dies. I no els tenien. Eren a la darrera etapa del viatge i si es desviaven de l’itinerari establert haurien de prescindir de visitar les ruïnes de l’antiga ciutat romana de Sufetula. L’Eva s’hi oposà. Sufetula era un dels objectius que justificava el viatge i no hi pensava renunciar per pernoctar al desert i contemplar el naixement de l’alba envoltada de sorra. La fermesa d'ella enutjà l’Ernest que desencadenà, sense èxit, una enrevessada i llarga retòrica per tal de convèncer-la. I la discussió abastà la crispació.

-Ja n'hi ha prou!- tallà rotund l’Eugeni-. Anirem a Sufetula!

Un incòmode i sobtat silenci s'instal·là entre els quatre. La intervenció de l’Eugeni fou tan sorprenent com taxativa que congelà els arguments de l’Ernest i el deixà sense capacitat de resposta. Tot semblava decidit: a l’endemà es visitarien les ruïnes de Sufetula. Tanmateix, la Raquel –que s’havia mantingut al marge de la polèmica- reactivà el plantejament del problema i el resolgué. Ningú se'n havia adonat, però segons el prospecte turístic -que en la seva precipitació l’Ernest havia mal llegit- el trajecte fins al campament tuareg també es podia cobrir, de forma més còmoda i ràpida, d'alt d'un vehicle tot terreny. Utilitzant aquest mitjà de transport es guanyava un dia. El que calia per anar a Sufetula.

La solució equànime de la Raquel enfurismà al seu marit. Sentint-se desautoritzat per la seva dona durant la resta del viatge adoptà un posat callat i sorrut. Aquella nit, després de sopar a l’hotel, reclosos en les seves respectives habitacions contigües, l’Eva sentí com l’Ernest escridassava  la Raquel, esbroncant-la perquè amb la seva intervenció l’havia ridiculitzat. Havent-li faltat el valor per enfrontar-se amb l’Eugeni, descarregava ara la seva ràbia sobre ella. De sobte, i sense solució de continuïtat, els esgarips esdevingueren plors. Entre sanglots, que posaven la pell de gallina, repetia la mateixa súplica una i una altra vegada: “L’esposa sempre ha de defensar el seu marit! L’esposa sempre ha de defensar el seu marit! “.

     Un cop de retorn a Barcelona, l’Ernest telefonà a l’Eva –no s’atreví a fer-ho  a l’Eugeni-.  Li digué trencava l’amistat amb ells.

-Com va reaccionar davant de la ruptura?- li preguntà l’inspector Fontanals després d'escoltar de l’Eva la traducció en paraules del seu propi record amarg i punyent.

-Tot i que m'ho temia, em va saber greu. D’un sol cop l’Ernest havia tallat amb trenta  anys d'amistat  Una amistat intensa i sincera. Compendi de multitud de vivències, confidències i alegries compartides- respongué-. Em resistia a acceptar que tota aquella riquesa humana de sentiments que ens havia unit s’esfondrés de cop i volta. I vaig telefonar-lo per excusar-me. No em perdonà. “No tens propòsit d'esmena, em va dir, com si ell fos el mestre i jo l’alumna. I penjà l’aparell. Des d'aquell dia no n'he sabut res més d'ells.

-De la Raquel tampoc?- preguntà  l’inspector Fontanals estranyat-. No estaven tan unides? Com és que davant de la ruptura no li ha fet cap comentari, atès que mai van donar-se confrontacions entre les dues?

-No m’ha dit ni una paraula. Ni m’ha fet cap comentari, ni cap lamentació. L’he trucat diverses vegades a diferents hores del dia, però mai no la trobo. Sempre em contesta l’Ernest dient-me que no hi és, i tot seguit penja el telèfon. Suposo que la deu amenaçar per a que no contacti amb nosaltres. Però no pot estar les vint-i-quatre hores del dia al seu costat vigilant-la? En algun moment ha de quedar-se sola? Com és que no ho aprofita i ens telefona? Tot plegat és molt estrany. No m’ho esperava d'ella. No ho acabo d'entendre.

L’Eva va concloure la seva resposta amb una veu entretallada per l’emoció per la pèrdua d'una amiga. D’una bona amiga. En acabat, un silenci feixuc feu acte de presència. L’inspector Fontanals, de cua d'ull  l’observà. Va comprendre que la seva estança en aquell habitatge havia esdevingut sobrera.

En obrir la porta de casa seva, l’Oriol Fontanals topà amb els “morros” de l’Àngels. Aleshores s’adonà que el temps se li havia escolat entre les paraules de l’Eugeni i l’Eva. També el record de  l’entrevista que aquella tarda, ell i la seva dona tenien concertada a l’escola amb la tutora del seu fill Marc. Asseguts a la taula del menjador, el matrimoni inicià el sopar sota un silenci que pesava més que el plom. Per trencar-lo, l’Oriol engegà el televisor. Aparegué un polític gris, capdavanter d'un partit en plena decadència. L’infeliç es feia un embolic entre el dret a l’autodeterminació dels pobles i la seva sobirania.  Entre legalitat i legitimitat. No entenia que la legitimitat preval sobre la legalitat. L’Oriol va prémer el botó del comandament a distància i la imatge del polític mediocre es va fondre dins la negror de la pantalla televisiva. Però els “morros” conjugals persistien. 

 

9.- ELS AMICS. I

Un esperat i anhelat aire fred desnonà la xafogor que s’havia instal·lat prematurament a la ciutat. Eren els darrers, però encara potents, espeternecs de la primavera que ja agonitzava.  A aquella hora la llum solar, lànguida i ataronjada, queia esbiaixada filtrant-se per les estretors dels carrers del barri de Sant Pere.

      Decidida, l’Eva Miravet entrà a la casa Cordelles, edifici senyorial situat al carrer Sant Pere Més Baix, construït entre els segles XVI i XVII, on s’ubica la biblioteca pública “Francesca Bonnemaison” i l’Escola de la Dona, avui, també de l’home. Necessitava un llibre de recull de poemes d'en Salvador Espriu com a material per preparar-li un homenatge a l’institut d'on era professora de literatura i sabia que el trobaria en aquella biblioteca. Tenia pressa. Al capvespre, ella i l’Andreu, el seu marit, s’havien de reunir amb un inspector dels Mossos d'Esquadra de qui ara no en recordava el nom. Volia parlar amb ells per obtenir certa informació sobre la persona de l’Ernest.

Asseguda a l’autobús que la duia a casa, l’Eva fullejà mecànicament el llibre que li acabaven de cedir en préstec, però no pogué centrar-se en la lectura del poema que ocupava la pàgina on, per atzar, s’havia aturat. La veu de l’inspector que el dia abans l’havia visitat, encara romania inquieta en el seu cervell entortolligant-se amb els versos espriuencs, i despertant-li una creixent curiositat. Què volia saber aquell policia que tan sobtadament l’havia anat a trobar? Què li havia passat a l’Ernest que fos d'interès dels Mossos d'Esquadra?   Aquests interrogants –per als que no imaginava cap resposta- li revifaren els records de l’amistat que els lligaren, a ella i al seu marit, amb l’Ernest i la seva dona.

*  *  *       *  *  *     *  *  *  

Amb puntualitat britànica, l’inspector Fontanals es presentà al domicili de l’Eva i de l’Eugeni. Era un pis acollidor, decorat amb estil minimalista, situat en un modern edifici del carrer Roger de Flor. Els seus propietaris eren amables i educats. L’invitaren a passar. Des del sofà on l’havien convidat a seure, podia observar el moble llibreria atapeït de llibres que ocupava tota la paret que tenia al seu davant. A la dreta, una porta donava pas a una habitació estudi moblada amb dos escriptoris i vàries lleixes igualment plenes de llibres. Tot indicava que es tractava de persones cultes.

Malgrat l’evident curiositat que el matrimoni sentia per la seva visita, l’inspector captà en ells una fina i ineludible sensació d'incomoditat que, com un imperceptible obstacle, els barrava el pas per afrontar el motiu que els havia reunit.

-Què ha fet l’Ernest per a què la policia necessiti la nostra col·laboració?- preguntà l’Eugeni, mirant de ser espontani i oferint a l’inspector Fontanals una beguda refrescant que aquest refusà.

-Fa uns dies que ha desaparegut sense dir res a ningú, ni tan sols a la seva dona. No ha deixat cap nota, ni ha fet cap telefonada justificant la seva absència. I el seu cotxe continua al garatge, fet que descarta la possibilitat que hagi sofert cap accident de trànsit

.

Les paraules de l’inspector no semblà sorprendre'ls  Els dos es creuaren una mirada de complicitat, com si la notícia fos la realització d'una possibilitat llargament anunciada, com si la desaparició de l’Ernest fos una inevitable conseqüència del seu propi caràcter. Estranyament cap dels dos li preguntà per les circumstàncies del succés, com si fos previsiblement temut. Però si que s’interessaren en suggerir al policia tot un seguit d'hipotètiques causes que poguessin explicar la desaparició.

-Podria haver estat víctima de qualsevol altre incident. ...Atropellat per algun vehicle, per exemple. A més, necessàriament no cal conduir el propi automòbil per tenir un accident- insinuà l’Eva.

-És cert. Però, conduint o no, qualsevol desgràcia que hagués sofert, l’hauríem detectat. Si hi ha lesions, ni que siguin lleus, la policia en fa un atestat i els serveis sanitaris un informe. Si no n'hi ha, també se'n fa d'atestat  Però en cap cas l’accident no és la causa determinat de la desaparició d'una persona. A més, no ha ingressat en cap hospital ni clínica del país. Ho hem comprovat.- respongué l’inspector suspicaçment molest per les observacions que li feia el matrimoni. Observacions que ell les entomava  com a crítiques a la seva actuació.

-Podria haver estat segrestat- observà novament l’Eugeni.

-Des de la seva desaparició, i d'això ja en fa uns quants dies, no s’ha rebut cap demanda de rescat. D’altra banda, ni en la persona de l’Ernest ni en el seu entorn existeix cap motiu que indueixi a pensar que som davant d'un cas de segrest.- Va concloure el policia.- Fa temps que el coneixen?- tornà a preguntar, per tal de reconduir la conversa i instal•lar-la en el camp on ell considerava que li seria més profitosa per a la investigació.

-Des dels temps de la “Caputxinada”, allà pels vols de la primavera de l’any 1966. Vàrem coincidir en una de les manifestacions que es convocaren per recolzar els constituents del Sindicat Democràtic d'Estudiants de la Universitat de Barcelona. Però, per la seva edat no sé si n'ha sentit a parlar de tot això?- li digué l’Eva, amb un cert aire de pedagogia.

-Si. Els meus pares també hi van ser en aquestes manifestacions. Ells m’ho van explicar. Conec el fets- respongué l’Oriol, amb la satisfacció d'aquell que sap que ha sorprès als seus interlocutors. La seva resposta va ser com un rajolí d'oli vessat sobre un engranatge que grinyola. I tot seguit notà que un incipient corrent de simpatia s’establia entre ell i el matrimoni a qui estava interrogant. Insospitadament, l’ambient havia esdevingut més fluid, més cordial. El fet que tant els seus pares com l’Eva i l’Eugeni coincidissin en el mateix bàndol d'un moviment polític que, dotze anys més tard, acabaria amb la dictadura franquista, n'havia estat la causa.

-Atès que fa tant de temps que el coneixen, com el definirien a l’Ernest? Com una persona tímida i indecisa, però alhora egocèntrica i desconfiada?– preguntà l’inspector, esperant una confirmació al resum que havia fet dels trets característics de la personalitat de l’Ernest, extret d'anteriors declaracions.

      -En un principi si que era tímid i reservat. Al menys el seu comportament ho feia suposar. Però a mesura que avançàvem en la mútua confiança ja no es mostrava tan tímid. En canvi, egocèntric sempre ho ha estat. Procura que tots girem al seu voltant. Tot ho sap. Si li discuteixes alguna de les seves opinions, t’embolica en una xarxa d'enrevessats arguments i acabes donant-li la raó, més per fer-lo callar que perquè t’hagi convençut- digué l’Eugeni.

-En tot moment vol ser el protagonista. Si no ho assoleix, adopta un posat ferreny, es queda en silenci i deixa de participar en el grup. Talment com si fos una criatura contrariada.- afegí categòrica l’Eva.

     Amb la voluntat d'il·lustrar les seves afirmacions, l’Eva i l’Eugeni s’abocaren a una llarga i detallada narració de fets i moments viscuts conjuntament amb l’Ernest i la Raquel i, de vegades, també, amb en Ferran, la Roser, la Cristina i l’Andreu, a qui conegueren anys més tard. A tots vuit els unien semblants interessos culturals i aficions, especialment la de viatjar per d'altres països. Amb el temps, el lligam entre ells esdevingué tan fort, que arribaren a formar una colla d'amics ben sòlida.

L’Eugeni, amb una serenor sota la que bategava una bona dosi d'enuig  fou el primer en exposar, amb més detall, les conseqüències de l’irreductible i  desmesurat protagonisme de l’Ernest.

-Era en els viatges on el seu protagonisme es feia especialment evident. On inevitablement, i sense comptar amb l’opinió dels altres, s’erigia en el guia del grup. Aleshores es comportava com un sergent al front d'un escamot de soldats. No acceptava cap suggeriment de ningú. I aquesta actitud sovint generava fortes discussions entre nosaltres.

-Vol dir que no exagera?- puntualitzà l’inspector Fontanals–. El que m’explica es normal que succeeixi dintre d'un grup d'amics que van de viatge. És lògic que hi hagi un cap visible que el dirigeixi, com també que en el si del grup es donin diversitat d'opinions.

-Té raó. El que diu és normal.  I en principi era així. Discutíem, però més que discussions eren bescanvis d'arguments sobre qüestions puntuals. Després les discussions progressivament es feren més agres. Potser ho va facilitar la creixent confiança que existia entre nosaltres, o potser la seva intransigència, o potser tot plegat. Jo, per evitar-les, vaig optar per callar i deixar-lo fer.

-Els seus silencis van ser efectius?

-No. Gens. Durant el viatge que férem a Àustria, en companyia d'en Ferran i la Roser,  la seva actitud va ser més despòtica, no solament vers mi sinó també vers tots els altres, inclòs en Ferran, amb qui l’unia uns vincles d'amistat especialment ferms. No obstant, malgrat estar acostumats al seu conflictiu protagonisme, ens adonàrem que el seu comportament havia canviat. Alternava episodis en els què, per qualsevol fotesa ens esbroncava, amb d'altres d'eufòria en què es convertia en la persona més agradable i simpàtica. D’altra banda, sovint ridiculitzava  i humiliava a la seva dona davant de tothom. Ella, submisa, dissimulava i acceptava el tracte somrient. Això ens va sorprendre. La Raquel era una dona de caràcter i resultava inimaginable en ella aquella docilitat.

-A què creu que es devia aquest canvi?

-No sé si la recuperació de la crisi d'estrès que va patir i la mort del seu pare van tenir res a veure. Però el cert és que a partir d'aquests dos esdeveniments, l’Ernest no era el d'abans  Es va transformar en una persona autoritària, intransigent i despòtica. Tal com el seu pare l’havia tractat a ell, ara ell tractava als altres, sobretot a la seva dona. Feia tota la sensació que l’esperit del pare s’havia reencarnat en el fill.

-Va patir una crisi d'estrès - preguntà l’inspector amb la sorpresa arrapada al rostre-. Per quina causa? Com se'n va sortir?

-Li aconsello que ho pregunti a en Ferran Domènec. Ell va viure de més a prop tot aquell procés- respongué lacònic l’Eugeni.

El timbre del telèfon paralitzà el diàleg entre l’Eugeni i el policia. Amb un gest demanant excuses, el primer atengué la trucada. I l’Eva, aprofitant el recés, se'n anà a la cuina a preparar unes tasses de cafè. La conversa es preveia llarga. Ella encara no havia parlat sobre els maltractaments inferits per l’Ernest a la Raquel.

Amb l’interval d'uns segons l’inspector restà sol a la sala. Assegut al sofà consultà el rellotge. Se li feia tard. Però els seus pensaments li vingueren a fer companyia i a aconsellar-li que esperés: les darreres paraules de l’Eugeni podien insinuar una nova línia d'investigació policial. I l’Eva encara no ho havia dit tot.

8.- L’EMPRESA

Era un camp de batalla. Després de la batalla, es clar. Un paorós, esborronador i esgarrifós panorama, s’estenia davant dels seus ulls. Tot feia pensar que aquella escena dantesca era el resultat d'un devastador atac  aeri: trams de via fèrria desencaixats de la seva línia, vagons de tren i cotxes tombats i escampats per aquí i per lla, edificis enrunats i envoltats d'una munió de peces arquitectòniques de diferents formats i colors que havien servit per construir-los. Ni tant sols un circ havia sobreviscut a la catàstrofe! Ajaguts a terra, immòbils, es podien veure alguns exemplars d'elefants, girafes o lleons. Grups de soldats abatuts es comptaven per tot l’escenari bèl·lic. N’hi havia de diferents armes i nacionalitats: infanteria, paracaigudistes, forces especials, i també indis, cowboys i algun ianqui del setè de cavalleria que segurament s’havien equivocat de guerra.

Des de la porta de l’habitació dels seus fills, els pares contemplaven, desolats i atònits, aquella monumental escampada de joguines abandonada pels companys d'escola d'en Marc, entremaliats invitats a la seva festa de natalici.

-És com si haguessin passat els vàndals!- Exclamà la mare amb aire contingut i  carregant-se de paciència davant la feixuga tasca d'endreçar que li queia a sobre.

-Els vàndals només?- Respongué el pare amb idèntic estat d'ànim- . Per aquí han passat els vàndals, el francs, els ostrogots, els huns i tota la resta de bàrbars del Nord!- Afegí irònic.

Ara, a l’Àngels i a l’Oriol els esperava haver de bregar amb els seus dos fills, excessivament engrescats per la festa infantil que acabava de finir. Calia conscienciar-los de la difícil comesa que els esperava: recollir i  desar tot aquell munt de  peces i joguines que, com un mosaic romà, cobrien el parquet de l’habitació. El suggeriment patern no fou ben rebut per en Marc i en Pau. De primer es feren els sords. Després rondinaren. I finalment, tot remugant, es lliuraren a la feina encomanada que enllestiren amb entusiasme, talment com si es tractés d'una continuació dels jocs. Acabats els rituals del bany quotidià, de sopar, d’allitar-se i d'escoltar un parell de contes narrats amb experta mà de mare, els nens s’adormiren.

En l’acollidora calma que segueix a qualsevol terrabastall, l’Àngels i l’Oriol, còmodament asseguts a la sala d'estar  es lliuraren a la lectura. L’inspector Fontanals obrí, displicent, el llibre d'història que estava llegint. El seu contingut no el convencia. L’autor -un reconegut historiador francès- evidenciava una subtil parcialitat en justificar el ferri centralisme practicat per Castella sobre les altres nacions peninsulars. No exposava els fets objectivament, sinó que els raonava d'acord amb les seves opinions personals, obviant reiteradament el principi d'imparcialitat,  bàsic en la ciència historiogràfica.  Però es pot ser objectiu? Es preguntava el mateix Oriol. Si copsem la realitat a través dels nostres sentits, que són elements subjectius, com podem abastar l’objectivitat? Com podem jutjar imparcialment els actes dels altres? Ell mateix, en el cas de l’Ernest Camps, no podia evitar sentir una certa simpatia o antipatia vers la germana o la dona del desaparegut. Tanmateix, creia, que hi ha d'haver valors i lleis universals sobre els que descansi l’objectivitat.

L’Oriol tancà el llibre i es quedà meditant sobre aquell reguitzell de reflexions que la parcialitat de l’historiador francès li havia suscitat. I pensà que en l’entorn de l’Ernest havia de prioritzar les declaracions de les persones més allunyades del seu àmbit familiar i menys influenciades per la rivalitat de la dona i la germana. El seu testimoni necessàriament havia de ser més objectiu. En conseqüència, decidí entrevistar a l’endemà els companys de treball de l’Ernest. Després, als seus amics.

A quarts de deu del matí marcà el número de telèfon de la Raquel. Necessitava l’adreça dels laboratoris farmacèutics on treballava el seu marit i les de les possibles amistats que no figuressin a la llista que li havia facilitat la Mercè Camps.

-Són a la Zona Franca, al carrer del Foc- li va respondre la coneguda i eixuta veu  de la Raquel des de l’altra banda de la línia telefònica-. Però no se'n refiï del què li digui el director. És amic de la meva cunyada i ella l’ha indisposat contra el meu germà-. Afegí amb rancúnia.

“Quina dona! Aprofita qualsevol moment i circumstància per escometre a la cunyada.” Pensà l’inspector, mentre s’embutxacava la llibreta on havia apuntat les adreces proporcionades  per la Raquel.

El director dels laboratoris farmacèutics el va rebre en una sala de reunions presidida per una taula rodona amb capacitat per a més de mitja dotzena de persones. El rebé amb amabilitat però amb sorpresa. Ni ell ni els companys de l’Ernest en sabien res de la seva desaparició. Segons els comunicà la Raquel, havia marxat urgentment a Roma, on un fill seu havia sofert un accident de trànsit. La notícia creà un cert desconcert entre ambdós interlocutors. L’inspector Fontanals -oblidant-se momentàniament de la raó de la seva presència en aquella sala- es quedà estupefacte per la capacitat de la Raquel de distorsionar la realitat.

-No és una mala persona. Estrany?..Si. Conflictiu?... També. Però no és mala persona- ratificà el director, per tal d'excusar l’Ernest en confondre la seva desaparició amb una fugida de la policia per haver comès algun delicte.

-He dit que ha desaparegut. No que intenti escapar de la nostra persecució- aclarí l’inspector.- Només he vingut per si em poden facilitar dades de la seva persona, del seu comportament, de les seves actituds, de tot allò que hagi dit o fet i que em pugui ser útil per saber com és. Em cal un bon coneixement de la seva personalitat per poder entendre les causes que l’han impulsat a desaparèixer. Sabent aquestes causes em serà més fàcil deduir on es troba. Ha dit que és estrany i conflictiu, oi?

-Insisteixo, no és mala persona- puntualitzà el director.- Però quan me’l va recomanar la seva germana no vaig sospitar que ens portaria tants mals de cap. És tan diferent d'ella!  És ben cert que hi ha germans que no s’assemblen gens pel que fa al caràcter.

-El va contractar per recomanació de la senyora Mercè Camps?

-Si. Sóc client seu des de fa anys. Amb el temps, aquesta relació ha evolucionat en una sòlida cordialitat. Un dia em demanà si podia donar un cop de mà a l’Ernest. Estava buscant feina. Una feina d'investigació.  La que tenia no li satisfeia. El vaig citar al meu despatx i va venir amb el seu “currículum”...

-El va contractar només pel seu “currículum”?- Va interrompre l’inspector Fontanals.

-En part si. Era brillant. En acabar la carrera, exercí de professor adjunt a la càtedra de botànica, a la Facultat de Farmàcia. Volgué doctorar-se. Assistí als cursos preparatoris i començà a escriure la tesi doctoral, que no acabà i dimití de professor. La germana li oferí el capital per obrir una oficina de farmàcia que ell no acceptà per considerar que despatxar medicaments és una tasca més pròpia de botiguers que de farmacèutics. Entrà en els laboratoris d'una empresa agrícola i després en un centre d'investigació de repoblació forestal, del que en sortí poc temps més tard. Quan el vaig contractar treballava provisionalment en una farmàcia. Ves quina ironia!

-Com és que ha canviat tant d'activitat professional?

-Sempre són les mateixes causes: la seva arrogància i egocentrisme. La seva desconfiança i suspicàcia amb els companys. La reticència a compartir informació amb ells per por a que sigui utilitzada en contra seu. La seva obsessió per seguir una línia d'investigació malgrat haver-li demostrat que és errònia. Sempre creu tenir raó i no admet que se’l contradigui. Precisament la tesi doctoral l’abandonà per desavinences amb el catedràtic que li dirigia.

-Amb les característiques personals que m’acaba de dir, com és que encara treballa en aquesta empresa?

-Bàsicament per consideració a la seva germana. Però també perquè, en principi és un bon investigador. És tenaç en els seus plantejaments, si bé fracassa en els resultats per manca de flexibilitat i d'acceptació dels propis errors. Per evitar-ho vaig nomenar-li una ajudant, la Montserrat Fuster. És una persona més àgil i eficaç que ell. Amb la seva labor, discreta i silenciosa, corregeix els fiascos de l’Ernest Li presentaré, segurament podrà donar-li una informació més detallada.

El director despenjà el telèfon i per la línia interior reclamà a la sala de reunions la presència de l’ajudant de l’Ernest. Ella no trigà gaire a trucar a la porta. La obrí i entrà sense saber que havia interromput una interessant conversa, entre el director i l’inspector, sobre l’excessiva calor que queia sobre Barcelona, impròpia d'un dia de final de la primavera. La dona, de tracte amable i intel·ligent, no aportà res de nou, fora de lamentar que la seva ajuda l’Ernest l’havia interpretat com una estratègia per desbancar-lo del seu càrrec.