9.- ELS AMICS. I

Un esperat i anhelat aire fred desnonà la xafogor que s’havia instal·lat prematurament a la ciutat. Eren els darrers, però encara potents, espeternecs de la primavera que ja agonitzava.  A aquella hora la llum solar, lànguida i ataronjada, queia esbiaixada filtrant-se per les estretors dels carrers del barri de Sant Pere.

      Decidida, l’Eva Miravet entrà a la casa Cordelles, edifici senyorial situat al carrer Sant Pere Més Baix, construït entre els segles XVI i XVII, on s’ubica la biblioteca pública “Francesca Bonnemaison” i l’Escola de la Dona, avui, també de l’home. Necessitava un llibre de recull de poemes d'en Salvador Espriu com a material per preparar-li un homenatge a l’institut d'on era professora de literatura i sabia que el trobaria en aquella biblioteca. Tenia pressa. Al capvespre, ella i l’Andreu, el seu marit, s’havien de reunir amb un inspector dels Mossos d'Esquadra de qui ara no en recordava el nom. Volia parlar amb ells per obtenir certa informació sobre la persona de l’Ernest.

Asseguda a l’autobús que la duia a casa, l’Eva fullejà mecànicament el llibre que li acabaven de cedir en préstec, però no pogué centrar-se en la lectura del poema que ocupava la pàgina on, per atzar, s’havia aturat. La veu de l’inspector que el dia abans l’havia visitat, encara romania inquieta en el seu cervell entortolligant-se amb els versos espriuencs, i despertant-li una creixent curiositat. Què volia saber aquell policia que tan sobtadament l’havia anat a trobar? Què li havia passat a l’Ernest que fos d'interès dels Mossos d'Esquadra?   Aquests interrogants –per als que no imaginava cap resposta- li revifaren els records de l’amistat que els lligaren, a ella i al seu marit, amb l’Ernest i la seva dona.

*  *  *       *  *  *     *  *  *  

Amb puntualitat britànica, l’inspector Fontanals es presentà al domicili de l’Eva i de l’Eugeni. Era un pis acollidor, decorat amb estil minimalista, situat en un modern edifici del carrer Roger de Flor. Els seus propietaris eren amables i educats. L’invitaren a passar. Des del sofà on l’havien convidat a seure, podia observar el moble llibreria atapeït de llibres que ocupava tota la paret que tenia al seu davant. A la dreta, una porta donava pas a una habitació estudi moblada amb dos escriptoris i vàries lleixes igualment plenes de llibres. Tot indicava que es tractava de persones cultes.

Malgrat l’evident curiositat que el matrimoni sentia per la seva visita, l’inspector captà en ells una fina i ineludible sensació d'incomoditat que, com un imperceptible obstacle, els barrava el pas per afrontar el motiu que els havia reunit.

-Què ha fet l’Ernest per a què la policia necessiti la nostra col·laboració?- preguntà l’Eugeni, mirant de ser espontani i oferint a l’inspector Fontanals una beguda refrescant que aquest refusà.

-Fa uns dies que ha desaparegut sense dir res a ningú, ni tan sols a la seva dona. No ha deixat cap nota, ni ha fet cap telefonada justificant la seva absència. I el seu cotxe continua al garatge, fet que descarta la possibilitat que hagi sofert cap accident de trànsit

.

Les paraules de l’inspector no semblà sorprendre'ls  Els dos es creuaren una mirada de complicitat, com si la notícia fos la realització d'una possibilitat llargament anunciada, com si la desaparició de l’Ernest fos una inevitable conseqüència del seu propi caràcter. Estranyament cap dels dos li preguntà per les circumstàncies del succés, com si fos previsiblement temut. Però si que s’interessaren en suggerir al policia tot un seguit d'hipotètiques causes que poguessin explicar la desaparició.

-Podria haver estat víctima de qualsevol altre incident. ...Atropellat per algun vehicle, per exemple. A més, necessàriament no cal conduir el propi automòbil per tenir un accident- insinuà l’Eva.

-És cert. Però, conduint o no, qualsevol desgràcia que hagués sofert, l’hauríem detectat. Si hi ha lesions, ni que siguin lleus, la policia en fa un atestat i els serveis sanitaris un informe. Si no n'hi ha, també se'n fa d'atestat  Però en cap cas l’accident no és la causa determinat de la desaparició d'una persona. A més, no ha ingressat en cap hospital ni clínica del país. Ho hem comprovat.- respongué l’inspector suspicaçment molest per les observacions que li feia el matrimoni. Observacions que ell les entomava  com a crítiques a la seva actuació.

-Podria haver estat segrestat- observà novament l’Eugeni.

-Des de la seva desaparició, i d'això ja en fa uns quants dies, no s’ha rebut cap demanda de rescat. D’altra banda, ni en la persona de l’Ernest ni en el seu entorn existeix cap motiu que indueixi a pensar que som davant d'un cas de segrest.- Va concloure el policia.- Fa temps que el coneixen?- tornà a preguntar, per tal de reconduir la conversa i instal•lar-la en el camp on ell considerava que li seria més profitosa per a la investigació.

-Des dels temps de la “Caputxinada”, allà pels vols de la primavera de l’any 1966. Vàrem coincidir en una de les manifestacions que es convocaren per recolzar els constituents del Sindicat Democràtic d'Estudiants de la Universitat de Barcelona. Però, per la seva edat no sé si n'ha sentit a parlar de tot això?- li digué l’Eva, amb un cert aire de pedagogia.

-Si. Els meus pares també hi van ser en aquestes manifestacions. Ells m’ho van explicar. Conec el fets- respongué l’Oriol, amb la satisfacció d'aquell que sap que ha sorprès als seus interlocutors. La seva resposta va ser com un rajolí d'oli vessat sobre un engranatge que grinyola. I tot seguit notà que un incipient corrent de simpatia s’establia entre ell i el matrimoni a qui estava interrogant. Insospitadament, l’ambient havia esdevingut més fluid, més cordial. El fet que tant els seus pares com l’Eva i l’Eugeni coincidissin en el mateix bàndol d'un moviment polític que, dotze anys més tard, acabaria amb la dictadura franquista, n'havia estat la causa.

-Atès que fa tant de temps que el coneixen, com el definirien a l’Ernest? Com una persona tímida i indecisa, però alhora egocèntrica i desconfiada?– preguntà l’inspector, esperant una confirmació al resum que havia fet dels trets característics de la personalitat de l’Ernest, extret d'anteriors declaracions.

      -En un principi si que era tímid i reservat. Al menys el seu comportament ho feia suposar. Però a mesura que avançàvem en la mútua confiança ja no es mostrava tan tímid. En canvi, egocèntric sempre ho ha estat. Procura que tots girem al seu voltant. Tot ho sap. Si li discuteixes alguna de les seves opinions, t’embolica en una xarxa d'enrevessats arguments i acabes donant-li la raó, més per fer-lo callar que perquè t’hagi convençut- digué l’Eugeni.

-En tot moment vol ser el protagonista. Si no ho assoleix, adopta un posat ferreny, es queda en silenci i deixa de participar en el grup. Talment com si fos una criatura contrariada.- afegí categòrica l’Eva.

     Amb la voluntat d'il·lustrar les seves afirmacions, l’Eva i l’Eugeni s’abocaren a una llarga i detallada narració de fets i moments viscuts conjuntament amb l’Ernest i la Raquel i, de vegades, també, amb en Ferran, la Roser, la Cristina i l’Andreu, a qui conegueren anys més tard. A tots vuit els unien semblants interessos culturals i aficions, especialment la de viatjar per d'altres països. Amb el temps, el lligam entre ells esdevingué tan fort, que arribaren a formar una colla d'amics ben sòlida.

L’Eugeni, amb una serenor sota la que bategava una bona dosi d'enuig  fou el primer en exposar, amb més detall, les conseqüències de l’irreductible i  desmesurat protagonisme de l’Ernest.

-Era en els viatges on el seu protagonisme es feia especialment evident. On inevitablement, i sense comptar amb l’opinió dels altres, s’erigia en el guia del grup. Aleshores es comportava com un sergent al front d'un escamot de soldats. No acceptava cap suggeriment de ningú. I aquesta actitud sovint generava fortes discussions entre nosaltres.

-Vol dir que no exagera?- puntualitzà l’inspector Fontanals–. El que m’explica es normal que succeeixi dintre d'un grup d'amics que van de viatge. És lògic que hi hagi un cap visible que el dirigeixi, com també que en el si del grup es donin diversitat d'opinions.

-Té raó. El que diu és normal.  I en principi era així. Discutíem, però més que discussions eren bescanvis d'arguments sobre qüestions puntuals. Després les discussions progressivament es feren més agres. Potser ho va facilitar la creixent confiança que existia entre nosaltres, o potser la seva intransigència, o potser tot plegat. Jo, per evitar-les, vaig optar per callar i deixar-lo fer.

-Els seus silencis van ser efectius?

-No. Gens. Durant el viatge que férem a Àustria, en companyia d'en Ferran i la Roser,  la seva actitud va ser més despòtica, no solament vers mi sinó també vers tots els altres, inclòs en Ferran, amb qui l’unia uns vincles d'amistat especialment ferms. No obstant, malgrat estar acostumats al seu conflictiu protagonisme, ens adonàrem que el seu comportament havia canviat. Alternava episodis en els què, per qualsevol fotesa ens esbroncava, amb d'altres d'eufòria en què es convertia en la persona més agradable i simpàtica. D’altra banda, sovint ridiculitzava  i humiliava a la seva dona davant de tothom. Ella, submisa, dissimulava i acceptava el tracte somrient. Això ens va sorprendre. La Raquel era una dona de caràcter i resultava inimaginable en ella aquella docilitat.

-A què creu que es devia aquest canvi?

-No sé si la recuperació de la crisi d'estrès que va patir i la mort del seu pare van tenir res a veure. Però el cert és que a partir d'aquests dos esdeveniments, l’Ernest no era el d'abans  Es va transformar en una persona autoritària, intransigent i despòtica. Tal com el seu pare l’havia tractat a ell, ara ell tractava als altres, sobretot a la seva dona. Feia tota la sensació que l’esperit del pare s’havia reencarnat en el fill.

-Va patir una crisi d'estrès - preguntà l’inspector amb la sorpresa arrapada al rostre-. Per quina causa? Com se'n va sortir?

-Li aconsello que ho pregunti a en Ferran Domènec. Ell va viure de més a prop tot aquell procés- respongué lacònic l’Eugeni.

El timbre del telèfon paralitzà el diàleg entre l’Eugeni i el policia. Amb un gest demanant excuses, el primer atengué la trucada. I l’Eva, aprofitant el recés, se'n anà a la cuina a preparar unes tasses de cafè. La conversa es preveia llarga. Ella encara no havia parlat sobre els maltractaments inferits per l’Ernest a la Raquel.

Amb l’interval d'uns segons l’inspector restà sol a la sala. Assegut al sofà consultà el rellotge. Se li feia tard. Però els seus pensaments li vingueren a fer companyia i a aconsellar-li que esperés: les darreres paraules de l’Eugeni podien insinuar una nova línia d'investigació policial. I l’Eva encara no ho havia dit tot.