8.- L’EMPRESA

Era un camp de batalla. Després de la batalla, es clar. Un paorós, esborronador i esgarrifós panorama, s’estenia davant dels seus ulls. Tot feia pensar que aquella escena dantesca era el resultat d'un devastador atac  aeri: trams de via fèrria desencaixats de la seva línia, vagons de tren i cotxes tombats i escampats per aquí i per lla, edificis enrunats i envoltats d'una munió de peces arquitectòniques de diferents formats i colors que havien servit per construir-los. Ni tant sols un circ havia sobreviscut a la catàstrofe! Ajaguts a terra, immòbils, es podien veure alguns exemplars d'elefants, girafes o lleons. Grups de soldats abatuts es comptaven per tot l’escenari bèl·lic. N’hi havia de diferents armes i nacionalitats: infanteria, paracaigudistes, forces especials, i també indis, cowboys i algun ianqui del setè de cavalleria que segurament s’havien equivocat de guerra.

Des de la porta de l’habitació dels seus fills, els pares contemplaven, desolats i atònits, aquella monumental escampada de joguines abandonada pels companys d'escola d'en Marc, entremaliats invitats a la seva festa de natalici.

-És com si haguessin passat els vàndals!- Exclamà la mare amb aire contingut i  carregant-se de paciència davant la feixuga tasca d'endreçar que li queia a sobre.

-Els vàndals només?- Respongué el pare amb idèntic estat d'ànim- . Per aquí han passat els vàndals, el francs, els ostrogots, els huns i tota la resta de bàrbars del Nord!- Afegí irònic.

Ara, a l’Àngels i a l’Oriol els esperava haver de bregar amb els seus dos fills, excessivament engrescats per la festa infantil que acabava de finir. Calia conscienciar-los de la difícil comesa que els esperava: recollir i  desar tot aquell munt de  peces i joguines que, com un mosaic romà, cobrien el parquet de l’habitació. El suggeriment patern no fou ben rebut per en Marc i en Pau. De primer es feren els sords. Després rondinaren. I finalment, tot remugant, es lliuraren a la feina encomanada que enllestiren amb entusiasme, talment com si es tractés d'una continuació dels jocs. Acabats els rituals del bany quotidià, de sopar, d’allitar-se i d'escoltar un parell de contes narrats amb experta mà de mare, els nens s’adormiren.

En l’acollidora calma que segueix a qualsevol terrabastall, l’Àngels i l’Oriol, còmodament asseguts a la sala d'estar  es lliuraren a la lectura. L’inspector Fontanals obrí, displicent, el llibre d'història que estava llegint. El seu contingut no el convencia. L’autor -un reconegut historiador francès- evidenciava una subtil parcialitat en justificar el ferri centralisme practicat per Castella sobre les altres nacions peninsulars. No exposava els fets objectivament, sinó que els raonava d'acord amb les seves opinions personals, obviant reiteradament el principi d'imparcialitat,  bàsic en la ciència historiogràfica.  Però es pot ser objectiu? Es preguntava el mateix Oriol. Si copsem la realitat a través dels nostres sentits, que són elements subjectius, com podem abastar l’objectivitat? Com podem jutjar imparcialment els actes dels altres? Ell mateix, en el cas de l’Ernest Camps, no podia evitar sentir una certa simpatia o antipatia vers la germana o la dona del desaparegut. Tanmateix, creia, que hi ha d'haver valors i lleis universals sobre els que descansi l’objectivitat.

L’Oriol tancà el llibre i es quedà meditant sobre aquell reguitzell de reflexions que la parcialitat de l’historiador francès li havia suscitat. I pensà que en l’entorn de l’Ernest havia de prioritzar les declaracions de les persones més allunyades del seu àmbit familiar i menys influenciades per la rivalitat de la dona i la germana. El seu testimoni necessàriament havia de ser més objectiu. En conseqüència, decidí entrevistar a l’endemà els companys de treball de l’Ernest. Després, als seus amics.

A quarts de deu del matí marcà el número de telèfon de la Raquel. Necessitava l’adreça dels laboratoris farmacèutics on treballava el seu marit i les de les possibles amistats que no figuressin a la llista que li havia facilitat la Mercè Camps.

-Són a la Zona Franca, al carrer del Foc- li va respondre la coneguda i eixuta veu  de la Raquel des de l’altra banda de la línia telefònica-. Però no se'n refiï del què li digui el director. És amic de la meva cunyada i ella l’ha indisposat contra el meu germà-. Afegí amb rancúnia.

“Quina dona! Aprofita qualsevol moment i circumstància per escometre a la cunyada.” Pensà l’inspector, mentre s’embutxacava la llibreta on havia apuntat les adreces proporcionades  per la Raquel.

El director dels laboratoris farmacèutics el va rebre en una sala de reunions presidida per una taula rodona amb capacitat per a més de mitja dotzena de persones. El rebé amb amabilitat però amb sorpresa. Ni ell ni els companys de l’Ernest en sabien res de la seva desaparició. Segons els comunicà la Raquel, havia marxat urgentment a Roma, on un fill seu havia sofert un accident de trànsit. La notícia creà un cert desconcert entre ambdós interlocutors. L’inspector Fontanals -oblidant-se momentàniament de la raó de la seva presència en aquella sala- es quedà estupefacte per la capacitat de la Raquel de distorsionar la realitat.

-No és una mala persona. Estrany?..Si. Conflictiu?... També. Però no és mala persona- ratificà el director, per tal d'excusar l’Ernest en confondre la seva desaparició amb una fugida de la policia per haver comès algun delicte.

-He dit que ha desaparegut. No que intenti escapar de la nostra persecució- aclarí l’inspector.- Només he vingut per si em poden facilitar dades de la seva persona, del seu comportament, de les seves actituds, de tot allò que hagi dit o fet i que em pugui ser útil per saber com és. Em cal un bon coneixement de la seva personalitat per poder entendre les causes que l’han impulsat a desaparèixer. Sabent aquestes causes em serà més fàcil deduir on es troba. Ha dit que és estrany i conflictiu, oi?

-Insisteixo, no és mala persona- puntualitzà el director.- Però quan me’l va recomanar la seva germana no vaig sospitar que ens portaria tants mals de cap. És tan diferent d'ella!  És ben cert que hi ha germans que no s’assemblen gens pel que fa al caràcter.

-El va contractar per recomanació de la senyora Mercè Camps?

-Si. Sóc client seu des de fa anys. Amb el temps, aquesta relació ha evolucionat en una sòlida cordialitat. Un dia em demanà si podia donar un cop de mà a l’Ernest. Estava buscant feina. Una feina d'investigació.  La que tenia no li satisfeia. El vaig citar al meu despatx i va venir amb el seu “currículum”...

-El va contractar només pel seu “currículum”?- Va interrompre l’inspector Fontanals.

-En part si. Era brillant. En acabar la carrera, exercí de professor adjunt a la càtedra de botànica, a la Facultat de Farmàcia. Volgué doctorar-se. Assistí als cursos preparatoris i començà a escriure la tesi doctoral, que no acabà i dimití de professor. La germana li oferí el capital per obrir una oficina de farmàcia que ell no acceptà per considerar que despatxar medicaments és una tasca més pròpia de botiguers que de farmacèutics. Entrà en els laboratoris d'una empresa agrícola i després en un centre d'investigació de repoblació forestal, del que en sortí poc temps més tard. Quan el vaig contractar treballava provisionalment en una farmàcia. Ves quina ironia!

-Com és que ha canviat tant d'activitat professional?

-Sempre són les mateixes causes: la seva arrogància i egocentrisme. La seva desconfiança i suspicàcia amb els companys. La reticència a compartir informació amb ells per por a que sigui utilitzada en contra seu. La seva obsessió per seguir una línia d'investigació malgrat haver-li demostrat que és errònia. Sempre creu tenir raó i no admet que se’l contradigui. Precisament la tesi doctoral l’abandonà per desavinences amb el catedràtic que li dirigia.

-Amb les característiques personals que m’acaba de dir, com és que encara treballa en aquesta empresa?

-Bàsicament per consideració a la seva germana. Però també perquè, en principi és un bon investigador. És tenaç en els seus plantejaments, si bé fracassa en els resultats per manca de flexibilitat i d'acceptació dels propis errors. Per evitar-ho vaig nomenar-li una ajudant, la Montserrat Fuster. És una persona més àgil i eficaç que ell. Amb la seva labor, discreta i silenciosa, corregeix els fiascos de l’Ernest Li presentaré, segurament podrà donar-li una informació més detallada.

El director despenjà el telèfon i per la línia interior reclamà a la sala de reunions la presència de l’ajudant de l’Ernest. Ella no trigà gaire a trucar a la porta. La obrí i entrà sense saber que havia interromput una interessant conversa, entre el director i l’inspector, sobre l’excessiva calor que queia sobre Barcelona, impròpia d'un dia de final de la primavera. La dona, de tracte amable i intel·ligent, no aportà res de nou, fora de lamentar que la seva ajuda l’Ernest l’havia interpretat com una estratègia per desbancar-lo del seu càrrec.