10.- ELS AMICS II

La tarda s’havia fos enmig d'una simfonia cromàtica de tons ataronjats, i la lívida llum del capvespre cobrí la ciutat i es filtrà per la finestra de la cuina. Una a una l’Eva arrenglerava, sobre una safata de ceràmica de la Bisbal, les tasses de cafè que havia de dur a la sala-menjador. Actuava d'esma.  Estava abstreta amb els seus pensaments. La referència feta pel seu marit a la conducta de l’Ernest, especialment al seu tracte amb la Raquel, li despertà el record amarg i punyent del viatge a Tunísia. El darrer que els quatre feren plegats. L’havia proposat ella, il·lusionada per veure les impressionants ruïnes cartagineses i romanes de l’antiga Cartago.

Llevat que l’Ernest, un cop més, s’autoproclamà tàcitament guia del grup, el viatge transcorria sense incidents remarcables. El prudent silenci de l’Eugeni estalvià més d'una discussió i el programa, prèviament acordat per tots, es complia sense entrebancs.

Però l’harmonia no durà tot el viatge. Cap al final, l’Ernest volgué introduir una modificació en la ruta fixada de comú acord de bon principi. S’assabentà que la direcció de l’hotel on s’hostatjaven organitzava, per als seus clients,  excursions en camells a un campament tuareg -situat en ple desert- per passar-hi una nit i contemplar a l’endemà la sortida del Sol. Es deia que l’espectacle era corprenedor i ell proposava d'anar-hi. El problema raïa en que el campament queia fora de la ruta prefixada i, entre l’anada i tornada havien d'esmerçar dos dies. I no els tenien. Eren a la darrera etapa del viatge i si es desviaven de l’itinerari establert haurien de prescindir de visitar les ruïnes de l’antiga ciutat romana de Sufetula. L’Eva s’hi oposà. Sufetula era un dels objectius que justificava el viatge i no hi pensava renunciar per pernoctar al desert i contemplar el naixement de l’alba envoltada de sorra. La fermesa d'ella enutjà l’Ernest que desencadenà, sense èxit, una enrevessada i llarga retòrica per tal de convèncer-la. I la discussió abastà la crispació.

-Ja n'hi ha prou!- tallà rotund l’Eugeni-. Anirem a Sufetula!

Un incòmode i sobtat silenci s'instal·là entre els quatre. La intervenció de l’Eugeni fou tan sorprenent com taxativa que congelà els arguments de l’Ernest i el deixà sense capacitat de resposta. Tot semblava decidit: a l’endemà es visitarien les ruïnes de Sufetula. Tanmateix, la Raquel –que s’havia mantingut al marge de la polèmica- reactivà el plantejament del problema i el resolgué. Ningú se'n havia adonat, però segons el prospecte turístic -que en la seva precipitació l’Ernest havia mal llegit- el trajecte fins al campament tuareg també es podia cobrir, de forma més còmoda i ràpida, d'alt d'un vehicle tot terreny. Utilitzant aquest mitjà de transport es guanyava un dia. El que calia per anar a Sufetula.

La solució equànime de la Raquel enfurismà al seu marit. Sentint-se desautoritzat per la seva dona durant la resta del viatge adoptà un posat callat i sorrut. Aquella nit, després de sopar a l’hotel, reclosos en les seves respectives habitacions contigües, l’Eva sentí com l’Ernest escridassava  la Raquel, esbroncant-la perquè amb la seva intervenció l’havia ridiculitzat. Havent-li faltat el valor per enfrontar-se amb l’Eugeni, descarregava ara la seva ràbia sobre ella. De sobte, i sense solució de continuïtat, els esgarips esdevingueren plors. Entre sanglots, que posaven la pell de gallina, repetia la mateixa súplica una i una altra vegada: “L’esposa sempre ha de defensar el seu marit! L’esposa sempre ha de defensar el seu marit! “.

     Un cop de retorn a Barcelona, l’Ernest telefonà a l’Eva –no s’atreví a fer-ho  a l’Eugeni-.  Li digué trencava l’amistat amb ells.

-Com va reaccionar davant de la ruptura?- li preguntà l’inspector Fontanals després d'escoltar de l’Eva la traducció en paraules del seu propi record amarg i punyent.

-Tot i que m'ho temia, em va saber greu. D’un sol cop l’Ernest havia tallat amb trenta  anys d'amistat  Una amistat intensa i sincera. Compendi de multitud de vivències, confidències i alegries compartides- respongué-. Em resistia a acceptar que tota aquella riquesa humana de sentiments que ens havia unit s’esfondrés de cop i volta. I vaig telefonar-lo per excusar-me. No em perdonà. “No tens propòsit d'esmena, em va dir, com si ell fos el mestre i jo l’alumna. I penjà l’aparell. Des d'aquell dia no n'he sabut res més d'ells.

-De la Raquel tampoc?- preguntà  l’inspector Fontanals estranyat-. No estaven tan unides? Com és que davant de la ruptura no li ha fet cap comentari, atès que mai van donar-se confrontacions entre les dues?

-No m’ha dit ni una paraula. Ni m’ha fet cap comentari, ni cap lamentació. L’he trucat diverses vegades a diferents hores del dia, però mai no la trobo. Sempre em contesta l’Ernest dient-me que no hi és, i tot seguit penja el telèfon. Suposo que la deu amenaçar per a que no contacti amb nosaltres. Però no pot estar les vint-i-quatre hores del dia al seu costat vigilant-la? En algun moment ha de quedar-se sola? Com és que no ho aprofita i ens telefona? Tot plegat és molt estrany. No m’ho esperava d'ella. No ho acabo d'entendre.

L’Eva va concloure la seva resposta amb una veu entretallada per l’emoció per la pèrdua d'una amiga. D’una bona amiga. En acabat, un silenci feixuc feu acte de presència. L’inspector Fontanals, de cua d'ull  l’observà. Va comprendre que la seva estança en aquell habitatge havia esdevingut sobrera.

En obrir la porta de casa seva, l’Oriol Fontanals topà amb els “morros” de l’Àngels. Aleshores s’adonà que el temps se li havia escolat entre les paraules de l’Eugeni i l’Eva. També el record de  l’entrevista que aquella tarda, ell i la seva dona tenien concertada a l’escola amb la tutora del seu fill Marc. Asseguts a la taula del menjador, el matrimoni inicià el sopar sota un silenci que pesava més que el plom. Per trencar-lo, l’Oriol engegà el televisor. Aparegué un polític gris, capdavanter d'un partit en plena decadència. L’infeliç es feia un embolic entre el dret a l’autodeterminació dels pobles i la seva sobirania.  Entre legalitat i legitimitat. No entenia que la legitimitat preval sobre la legalitat. L’Oriol va prémer el botó del comandament a distància i la imatge del polític mediocre es va fondre dins la negror de la pantalla televisiva. Però els “morros” conjugals persistien.