11.- ELS AMICS III

Li agradava conduir. Tenir entre les mans el volant i sentir els batecs del motor l’apassionava. Essent infant els cotxes eren la seva joguina predilecta. En tenia molts. De totes les marques i models. Fets a escala. Preferentment de format petit. Arrenglerats en filera, els feia córrer, un rere l’altre, resseguint el llarg passadís de casa seva convertit momentàniament en atapeïda autopista. D’adolescent, observant a son pare, aprengué la teoria de l’art de la conducció. D’adult –just entrar a la majoria d'edat-  s’estrenà com a conductor sorprenentment hàbil i segur.  Des del primer moment la passió per pilotar qualsevol vehicle a motor l’atrapà. Sempre, assegut rere el volant, una intensa sensació de goig l’embolcallava alliberant-lo de tota preocupació. Si estava estressat, poder conduir el relaxava. Si estava capficat, els problemes s’esvaïen.

Però aquell dia s’hagués estimat més no gaudir d'aquest plaer. Tornava trist i consternat d'Hostalric després d'assistir a l’enterrament del seu amic Jaume Llac. Als quaranta-set anys, la bala d'un narcotraficant, en un tres i no res, li havia manllevat la vida. Un cop més, la sobtada aparició de la mort deixava clar que en la lluita contra ella, tots estem situats a primera línia. La joventut no és garantia de restar a la rereguarda. Abans que amic, en Jaume Llac, havia estat un dels seus professors a l’Escola de Policia. Més que un professor, havia estat un mestre. Perquè un professor ensenya matèries concretes, però un mestre, a més d'ensenyar,  transmet valors. I a ell li va transmetre els d'un bon policia.

El sobtat decés de l’amic li desfermà els records de totes aquelles relacions que havien forjat la seva amistat: primer la de mestre i alumne. Després la d'immillorables companys de servei. Finalment, la més intensa, la d'amics inqüestionables. Les imatges d'aquells moments vitals se li reproduïen en el cervell sense un ordre cronològic. Apareixien i es fonien a la manera de seqüències cinematogràfiques que ja no tindrien continuïtat. La pèrdua de l’amic havia posat punt i final a una pel·lícula, en la que ells dos n'eren els protagonistes, deixant-la inacabada. I aquesta idea l’afligia.

Volgué trobar consol en les paraules de Gustave Flaubert. Les que deien que la mort no ens pren els amics, sinó al contrari, ens els conserva perquè el seu record perdura entre els vius. Però el pensament de l’escriptor francès no el reconfortava. L’Oriol estava convençut que el record de l’amic Jaume perduraria sempre en ell, però no el consolaria de la seva pèrdua. Des d'ara no podria fer-lo partícip de les seves noves sensacions i experiències. No podria sentir més la seva veu ni escoltar les seves vivències, consells i opinions. Certament, la mort ens arrabassa els amics i el buit que ens deixa la seva pèrdua l’omplim amb els records, però la mort no ens retorna els éssers estimats, ens els pren per sempre.

.

Un pensament impacient, sense trucar a la porta, s’introduí en la seva angoixa, esvaint-la com la ventada escampa la boira. Era el cas de l’Ernest reclamant-li  una resolució ràpida. Una resolució que l’Oriol Fontanals encara veia llunyana. Tot i ser un cas aparentment senzill, no disposava encara dels elements indispensables per abastar una conclusió definitiva. Havia interrogat a tots els familiars, amics i companys de feina del desaparegut, i de les seves respectives declaracions no en podia induir que existissin causes prou consistents que expliquessin la misteriosa desaparició de l’Ernest. L’única que en podia treure un benefici personal era la seva dona. Els maltractaments que, segons l’Eva i l’Eugeni, n'era víctima justificarien que desitgés la seva desaparició. Però ni ella, ni la resta d'entrevistats en van fer referència. Certament, la declaració de la Raquel va ser ambigua i la seva actitud davant la desaparició del marit, impassible, freda i sorprenent. Sorprenent, també ho va ser que no l’hagués denunciat. No obstant, tot plegat no constituïa raons suficients per sospitar d'ella

. 

Tampoc la complexa personalitat de l’Ernest, evidenciada a través de les manifestacions de les persones del seu entorn més proper, oferia cap via de solució. Totes –àdhuc la Cristina i l’Andreu, els darrers de la llista d'amics facilitada per la germana del desaparegut- coincidien a descriure l’Ernest com un fill atemorit per un pare dominant. Com una persona, tímida, insegura i amb baixa autoestima, però egoista, egocèntrica, excessivament desconfiada i autoritària. Tanmateix cap d'aquestes característiques no aportaven per elles mateixes rastres fiables per establir conclusions definitives.

Totes aquestes consideracions situaven a l’inspector Fontanals enfront d'una perspectiva gens engrescadora. Ras i curt, la seva investigació es trobava en un autèntic atzucac. Sense cap pista viable per seguir, no hi havia cap possibilitat de localitzar l’Ernest ni de descobrir cap causa que expliqués la seva desaparició. Només n'existia una. La més simple. La més corrent. La més lògica: L’Ernest, abandonant a la seva dona, havia fugit amb una possible amant.

L’inspector Fontanals es sorprengué d'haver arribat a aquella sobtada conclusió sense fonamentar-la en cap raonament previ. S’havia deixat endur per un impuls emocional incontrolat. Incontrolat, però lògic. Categòricament lògic. Tanmateix, no podia acceptar aquella conclusió com a definitiva. Calia assentar-la en bases sòlides, irrefutables. I el seu pensament es disparà a la recerca de les necessàries proves que justifiquessin la raó que hagués impulsat a l’Ernest a trencar el seu matrimoni i anar-se'n amb una altra dona, ves a saber on.

Recordà, aleshores, que les vegades que entrevistà a la Raquel, tant per la seva actitud gestual com pel to de les seves respostes, en tragué la sensació que era davant d'una dona dominant, no pas d'una dominada. I aquesta sensació coincidia amb l’opinió de la Mercè, la germana de l’Ernest. -“A mi, la Raquel mai em va fer el pes. Era evident que s’aprofitava del caràcter feble i insegur del meu germà.”– li havia dit el dia que va parlà amb ella al seu despatx. A més la mateixa Raquel li havia confessat que el seu marit, amb certa assiduïtat, s’absentava de casa “per estar sol”, tornant al cap d'un parell de dies, i li havia recalcat amb sospitosa insistència –ara se'n adonava- que “no es tractava d'una qüestió de faldilles”.

Aquests fets eren prou consistents per suposar que l’Ernest, cansat de l’autoritarisme de la seva dona, l’havia plantat per una altra. Però no eren definitius. Es contradeien amb el testimoni de l’Eva i l’Eugeni que presentava a la Raquel com una esposa dominada i maltractada pel seu marit. Resultava, doncs, evident que alguna de les dues versions era errònia. Potser la Mercè havia presentat deliberadament a la seva cunyada com a persona autoritària per protegir la imatge del seu germà. O potser en el curs de la investigació, la Raquel havia amagat la seva condició d'esposa maltractada, sota la disfressa de dona dominant, per tal d'eludir qualsevol risc d'ésser sospitosa de revenja.

Li calia treure'n l’entrellat. Era urgent que tanqués la investigació en un sentit o un altre. Si demostrava que la desaparició era a conseqüència d'un delicte o d'un accident fatal, la investigació continuaria. En cas contrari es donaria per finalitzada. "No és tasca de la policia localitzar el parador de marits adúlters" -pensà-. Però les seves fonts d'inspiració estaven eixutes. Els recursos se li havien esgotat. Recordà aleshores que totes les persones que havia interrogat li recomanaren que parlés amb en Ferran Domènec. Era el millor amic de l’Ernest. El més inseparable. El més indispensable. El que millor coneixia la seva vida i la de la Raquel. L’inspector Fontanals ja hi va parlar en començar la investigació, però per seguir un pressentiment que resultà fallit, el deixà amb la paraula a la boca. Ara ho lamentava profundament. Confiava que no li guardés rancor. Necessitava tornar-lo a veure.