12.- L’AMISTAT DE SEGONA RESIDÈNCIA

-Dia rere dia la relació entre l’Ernest, la Raquel i nosaltres avançava amb pas segur vers la seva consolidació. De les trobades a la platja de l’urbanització Cala Urgell, normalment subjectes a l’atzar, passàrem a altres formes de relacionar-nos que requerien un acord previ, una voluntat expressa de realitzar-les. Així, sovintejaren les excursions per qualsevol indret de la comarca, tant de la costa com de l’interior. Visitàrem cales feréstegues, acollidores badies, caps abruptes, pobles pintorescos, castells, esglésies i monestirs medievals i poblats ibers, grecs o romans enrunats pel temps i per la Història. I en cada sortida descobríem noves afinitats que progressivament ens anaven apropant a una connexió més íntima, com si fossin amarres llançades als norais del moll de l’amistat.

Després passàrem a un estadi superior. El dels convits a sopar a les respectives cases-xalets. Les més ben situades de l’urbanització. Les que oferien unes vistes de Cala Urgell i de la costa que tallaven l’alè. Era en aquells àpats, servits a les nostres terrasses, a la fresca dels vespres d'estiu  amb la remor de la mar com a música de fons, quan la mútua confiança va néixer i créixer. Quan ens férem les primeres confidències. Quan ens donàrem a conèixer parts entranyables i íntimes de les nostres pròpies vides. Parlàvem sense embuts ni reserves, de nosaltres: de les nostres convivències matrimonials. Dels nostres pares –alguns encara vius-: de les seves maneres de ser, de les seves malalties. Dels nostres fills –que havíem vist créixer plegats i ja eren a punt de trucar a la porta de la Universitat-: dels seus estudis, de les seves angoixes i diversions. De les nostres professions: dels problemes que ens plantejaven, de les satisfaccions que ens donaven. Dels nostres companys de feina: de la seva forma d'actuar i treballar, de les seves ambicions, de com es relacionaven amb nosaltres. Dels nostres amics. I aquest entrellat anava creixent i teixint un lligams cada vegada més sòlids.

Còmodament assegut en una butaca de raonables dimensions, l’inspector Oriol Fontanals escoltava atentament el procés de consolidació de l’amistat entre en Ferran i l’Ernest. Era conscient que d'aquella narració en podia dependre la resolució de la desaparició de l’Ernest. Ho sabia. En tenia ple convenciment. Estava segur de trobar-se davant duna segona oportunitat que li podria obrir la porta de aquell misteri. I no la desaprofitaria. Es concentrà en el significat de cada paraula pronunciada per en Ferran. En el sentit de cada frase. Analitzava totes les seves accepcions. Tanmateix, el seu instint d'observació podia treballar amb independència de la seva oïda. Hi estava entrenat. Així, mentre escoltava el seu interlocutor, la seva mirada –com un finíssim aparell de radar- escombrà l’estança del l’ampli pis d'en Ferran, situat a la Gran Via de les Corts Catalanes, a l’esquerra de l’Eixample barceloní, on ara es trobava.

L’estança –espaiosa i ben il• il·luminada per un devessall de llum que penetrava per un finestral obert de cara al Sud- oferia un ambient càlid i acollidor. Estava destinada a biblioteca. Els llibres, classificats per temes, gèneres i autors, s’arrengleraven a la llibreria que decorava tres de les quatre parets de l’habitació i emmarcava la porta d'entrada   La majoria eren escrits en català, d'altres en anglès i francès i uns quants –pocs-  en espanyol. En un prestatge del moble s’enquibia una cadena musical i al seu costat, una ordenada munió de discos compactes declaraven les preferències melòdiques del seu propietari. N’hi havia de música clàssica. De jazz. De cantants francesos dels anys seixanta: Jacques Brel, Gilbert Bécaud, Edith Piaff. També de cantautors catalans: Raimon, Lluís Llach, Maria del Mar Bonet. I dels paradigmàtics Beatles. Prop del finestral s’estenia una taula d'escriptori sobre la que descansaven el  monitor d'un ordinador, uns quants documents i un parell de llibres. En un racó de l’estança,  el disseny de dues acollidores butaques invitava a la conversa reposada, la meditació i la lectura. Al seu darrere, del pany de paret lliure de prestatges, penjava un conjunt de fotografies ampliades i emmarcades, segurament impressionades pel propi Ferran Domènec. Era clar que aquell espai constituïa el seu  “sancta sanctorum”.

-Però en aquest primer període –continuà explicant en Ferran- la nostra amistat només es movia dintre dels límits de la urbanització Cala Urgell. Això vol dir que totes les activitats que la fomentaven s’esqueien en aquest àmbit geogràfic. I les excursions sempre les iniciàvem i finíem allí. Fora d'aquell indret perdíem tota mena de contacte. Cap de nosaltres no coneixia exactament la situació del domicili dels altres. A Barcelona mai no ens relacionàvem. Es podria dir que ens professàvem una amistat de segona residència. Això sí, sincera i progressivament profunda.

Les nostres anades a Cala Urgell no es limitaven a la temporada estiuenca, on la massificació de gent desvirtua els innegables atractius de l’estiu. Tant ells com nosaltres acostumàvem a anar-hi, també, alguns caps de setmana de la resta d'estacions de l’any, quan la capa de turistes i d'estiuejants desapareix deixant al descobert l’autèntica ànima dels paisatges i dels pobles. És aleshores, lliures de distorsions multitudinàries i comercials, quan el visitant copsa la seva autèntica essència. És aleshores quan Cala Urgell ens acull, manyaga i afectuosa,  oferint-nos tota la seva intimitat i grandesa.

Si el fred de l’hivern ens arronsava i ens recloïa en el confort de les nostres llars barcelonines estroncant-nos la iniciativa de marxar vers Cala Urgell, entre tots quatre ens animàvem i, decidits, en hi anàvem. Allí, la urbanització, pràcticament deshabitada, trista i solitària, esgotada pel tràfec estiuenc, ens agraïa que amb la nostra companyia li endolcíssim la seva solitud. A nosaltres aquella soledat ens unia encara més. Especialment quan la fúria de la pluja, el bram de la tramuntana o el brogit de la mar ens obligava a tancar-nos a les nostres cases. Aleshores els petits gaudis d'una senzilla conversa, d'un sopar casolà, o d'una apassionada lectura acompanyada pel rere fons d'una ària o d'una simfonia, adquirien una magnitud suprema, indescriptible.

L’inspector Fontanals –menys poètic que el seu interrogat- li assaltà una ombra d'impaciència  En Ferran s’estenia massa en les seves explicacions. Eren massa descriptives. Massa extenses. S’expressava en un llenguatge massa literari. Allò no s’assemblava gens a un interrogatori policial. Intentà interrompre’l. Preguntar-li, de forma directa i clara, si creia que l’Ernest era un maltractador o un marit apocat i dominat. Si la Raquel era una dona autoritària i dominant o no. Si l’Ernest tenia una amant amb qui s’hagués pogut fugir. Però quedà atrapat per la retòrica d'en Ferran. Per la seva prosa farcida de comparacions i metàfores que, com una catifa màgica,  els transportava sense esforç als indrets i situacions descrits per ell. I no el va interrompre. Ja trobaria el moment per fer aquelles preguntes. Aquell dia no tenia pressa. Per una estona abandonà el món policial, ple de pragmatismes. De causes i efectes. De realitats descarnades i tràgiques. I es deixà seduir pel llenguatge refinat, acurat i intel·ligent d'un home pel que començava a sentir una incipient simpatia.