12.- L’AMISTAT DE SEGONA RESIDÈNCIA

-Dia rere dia la relació entre l’Ernest, la Raquel i nosaltres avançava amb pas segur vers la seva consolidació. De les trobades a la platja de l’urbanització Cala Urgell, normalment subjectes a l’atzar, passàrem a altres formes de relacionar-nos que requerien un acord previ, una voluntat expressa de realitzar-les. Així, sovintejaren les excursions per qualsevol indret de la comarca, tant de la costa com de l’interior. Visitàrem cales feréstegues, acollidores badies, caps abruptes, pobles pintorescos, castells, esglésies i monestirs medievals i poblats ibers, grecs o romans enrunats pel temps i per la Història. I en cada sortida descobríem noves afinitats que progressivament ens anaven apropant a una connexió més íntima, com si fossin amarres llançades als norais del moll de l’amistat.

Després passàrem a un estadi superior. El dels convits a sopar a les respectives cases-xalets. Les més ben situades de l’urbanització. Les que oferien unes vistes de Cala Urgell i de la costa que tallaven l’alè. Era en aquells àpats, servits a les nostres terrasses, a la fresca dels vespres d'estiu  amb la remor de la mar com a música de fons, quan la mútua confiança va néixer i créixer. Quan ens férem les primeres confidències. Quan ens donàrem a conèixer parts entranyables i íntimes de les nostres pròpies vides. Parlàvem sense embuts ni reserves, de nosaltres: de les nostres convivències matrimonials. Dels nostres pares –alguns encara vius-: de les seves maneres de ser, de les seves malalties. Dels nostres fills –que havíem vist créixer plegats i ja eren a punt de trucar a la porta de la Universitat-: dels seus estudis, de les seves angoixes i diversions. De les nostres professions: dels problemes que ens plantejaven, de les satisfaccions que ens donaven. Dels nostres companys de feina: de la seva forma d'actuar i treballar, de les seves ambicions, de com es relacionaven amb nosaltres. Dels nostres amics. I aquest entrellat anava creixent i teixint un lligams cada vegada més sòlids.

Còmodament assegut en una butaca de raonables dimensions, l’inspector Oriol Fontanals escoltava atentament el procés de consolidació de l’amistat entre en Ferran i l’Ernest. Era conscient que d'aquella narració en podia dependre la resolució de la desaparició de l’Ernest. Ho sabia. En tenia ple convenciment. Estava segur de trobar-se davant duna segona oportunitat que li podria obrir la porta de aquell misteri. I no la desaprofitaria. Es concentrà en el significat de cada paraula pronunciada per en Ferran. En el sentit de cada frase. Analitzava totes les seves accepcions. Tanmateix, el seu instint d'observació podia treballar amb independència de la seva oïda. Hi estava entrenat. Així, mentre escoltava el seu interlocutor, la seva mirada –com un finíssim aparell de radar- escombrà l’estança del l’ampli pis d'en Ferran, situat a la Gran Via de les Corts Catalanes, a l’esquerra de l’Eixample barceloní, on ara es trobava.

L’estança –espaiosa i ben il• il·luminada per un devessall de llum que penetrava per un finestral obert de cara al Sud- oferia un ambient càlid i acollidor. Estava destinada a biblioteca. Els llibres, classificats per temes, gèneres i autors, s’arrengleraven a la llibreria que decorava tres de les quatre parets de l’habitació i emmarcava la porta d'entrada   La majoria eren escrits en català, d'altres en anglès i francès i uns quants –pocs-  en espanyol. En un prestatge del moble s’enquibia una cadena musical i al seu costat, una ordenada munió de discos compactes declaraven les preferències melòdiques del seu propietari. N’hi havia de música clàssica. De jazz. De cantants francesos dels anys seixanta: Jacques Brel, Gilbert Bécaud, Edith Piaff. També de cantautors catalans: Raimon, Lluís Llach, Maria del Mar Bonet. I dels paradigmàtics Beatles. Prop del finestral s’estenia una taula d'escriptori sobre la que descansaven el  monitor d'un ordinador, uns quants documents i un parell de llibres. En un racó de l’estança,  el disseny de dues acollidores butaques invitava a la conversa reposada, la meditació i la lectura. Al seu darrere, del pany de paret lliure de prestatges, penjava un conjunt de fotografies ampliades i emmarcades, segurament impressionades pel propi Ferran Domènec. Era clar que aquell espai constituïa el seu  “sancta sanctorum”.

-Però en aquest primer període –continuà explicant en Ferran- la nostra amistat només es movia dintre dels límits de la urbanització Cala Urgell. Això vol dir que totes les activitats que la fomentaven s’esqueien en aquest àmbit geogràfic. I les excursions sempre les iniciàvem i finíem allí. Fora d'aquell indret perdíem tota mena de contacte. Cap de nosaltres no coneixia exactament la situació del domicili dels altres. A Barcelona mai no ens relacionàvem. Es podria dir que ens professàvem una amistat de segona residència. Això sí, sincera i progressivament profunda.

Les nostres anades a Cala Urgell no es limitaven a la temporada estiuenca, on la massificació de gent desvirtua els innegables atractius de l’estiu. Tant ells com nosaltres acostumàvem a anar-hi, també, alguns caps de setmana de la resta d'estacions de l’any, quan la capa de turistes i d'estiuejants desapareix deixant al descobert l’autèntica ànima dels paisatges i dels pobles. És aleshores, lliures de distorsions multitudinàries i comercials, quan el visitant copsa la seva autèntica essència. És aleshores quan Cala Urgell ens acull, manyaga i afectuosa,  oferint-nos tota la seva intimitat i grandesa.

Si el fred de l’hivern ens arronsava i ens recloïa en el confort de les nostres llars barcelonines estroncant-nos la iniciativa de marxar vers Cala Urgell, entre tots quatre ens animàvem i, decidits, en hi anàvem. Allí, la urbanització, pràcticament deshabitada, trista i solitària, esgotada pel tràfec estiuenc, ens agraïa que amb la nostra companyia li endolcíssim la seva solitud. A nosaltres aquella soledat ens unia encara més. Especialment quan la fúria de la pluja, el bram de la tramuntana o el brogit de la mar ens obligava a tancar-nos a les nostres cases. Aleshores els petits gaudis d'una senzilla conversa, d'un sopar casolà, o d'una apassionada lectura acompanyada pel rere fons d'una ària o d'una simfonia, adquirien una magnitud suprema, indescriptible.

L’inspector Fontanals –menys poètic que el seu interrogat- li assaltà una ombra d'impaciència  En Ferran s’estenia massa en les seves explicacions. Eren massa descriptives. Massa extenses. S’expressava en un llenguatge massa literari. Allò no s’assemblava gens a un interrogatori policial. Intentà interrompre’l. Preguntar-li, de forma directa i clara, si creia que l’Ernest era un maltractador o un marit apocat i dominat. Si la Raquel era una dona autoritària i dominant o no. Si l’Ernest tenia una amant amb qui s’hagués pogut fugir. Però quedà atrapat per la retòrica d'en Ferran. Per la seva prosa farcida de comparacions i metàfores que, com una catifa màgica,  els transportava sense esforç als indrets i situacions descrits per ell. I no el va interrompre. Ja trobaria el moment per fer aquelles preguntes. Aquell dia no tenia pressa. Per una estona abandonà el món policial, ple de pragmatismes. De causes i efectes. De realitats descarnades i tràgiques. I es deixà seduir pel llenguatge refinat, acurat i intel·ligent d'un home pel que començava a sentir una incipient simpatia.

11.- ELS AMICS III

Li agradava conduir. Tenir entre les mans el volant i sentir els batecs del motor l’apassionava. Essent infant els cotxes eren la seva joguina predilecta. En tenia molts. De totes les marques i models. Fets a escala. Preferentment de format petit. Arrenglerats en filera, els feia córrer, un rere l’altre, resseguint el llarg passadís de casa seva convertit momentàniament en atapeïda autopista. D’adolescent, observant a son pare, aprengué la teoria de l’art de la conducció. D’adult –just entrar a la majoria d'edat-  s’estrenà com a conductor sorprenentment hàbil i segur.  Des del primer moment la passió per pilotar qualsevol vehicle a motor l’atrapà. Sempre, assegut rere el volant, una intensa sensació de goig l’embolcallava alliberant-lo de tota preocupació. Si estava estressat, poder conduir el relaxava. Si estava capficat, els problemes s’esvaïen.

Però aquell dia s’hagués estimat més no gaudir d'aquest plaer. Tornava trist i consternat d'Hostalric després d'assistir a l’enterrament del seu amic Jaume Llac. Als quaranta-set anys, la bala d'un narcotraficant, en un tres i no res, li havia manllevat la vida. Un cop més, la sobtada aparició de la mort deixava clar que en la lluita contra ella, tots estem situats a primera línia. La joventut no és garantia de restar a la rereguarda. Abans que amic, en Jaume Llac, havia estat un dels seus professors a l’Escola de Policia. Més que un professor, havia estat un mestre. Perquè un professor ensenya matèries concretes, però un mestre, a més d'ensenyar,  transmet valors. I a ell li va transmetre els d'un bon policia.

El sobtat decés de l’amic li desfermà els records de totes aquelles relacions que havien forjat la seva amistat: primer la de mestre i alumne. Després la d'immillorables companys de servei. Finalment, la més intensa, la d'amics inqüestionables. Les imatges d'aquells moments vitals se li reproduïen en el cervell sense un ordre cronològic. Apareixien i es fonien a la manera de seqüències cinematogràfiques que ja no tindrien continuïtat. La pèrdua de l’amic havia posat punt i final a una pel·lícula, en la que ells dos n'eren els protagonistes, deixant-la inacabada. I aquesta idea l’afligia.

Volgué trobar consol en les paraules de Gustave Flaubert. Les que deien que la mort no ens pren els amics, sinó al contrari, ens els conserva perquè el seu record perdura entre els vius. Però el pensament de l’escriptor francès no el reconfortava. L’Oriol estava convençut que el record de l’amic Jaume perduraria sempre en ell, però no el consolaria de la seva pèrdua. Des d'ara no podria fer-lo partícip de les seves noves sensacions i experiències. No podria sentir més la seva veu ni escoltar les seves vivències, consells i opinions. Certament, la mort ens arrabassa els amics i el buit que ens deixa la seva pèrdua l’omplim amb els records, però la mort no ens retorna els éssers estimats, ens els pren per sempre.

.

Un pensament impacient, sense trucar a la porta, s’introduí en la seva angoixa, esvaint-la com la ventada escampa la boira. Era el cas de l’Ernest reclamant-li  una resolució ràpida. Una resolució que l’Oriol Fontanals encara veia llunyana. Tot i ser un cas aparentment senzill, no disposava encara dels elements indispensables per abastar una conclusió definitiva. Havia interrogat a tots els familiars, amics i companys de feina del desaparegut, i de les seves respectives declaracions no en podia induir que existissin causes prou consistents que expliquessin la misteriosa desaparició de l’Ernest. L’única que en podia treure un benefici personal era la seva dona. Els maltractaments que, segons l’Eva i l’Eugeni, n'era víctima justificarien que desitgés la seva desaparició. Però ni ella, ni la resta d'entrevistats en van fer referència. Certament, la declaració de la Raquel va ser ambigua i la seva actitud davant la desaparició del marit, impassible, freda i sorprenent. Sorprenent, també ho va ser que no l’hagués denunciat. No obstant, tot plegat no constituïa raons suficients per sospitar d'ella

. 

Tampoc la complexa personalitat de l’Ernest, evidenciada a través de les manifestacions de les persones del seu entorn més proper, oferia cap via de solució. Totes –àdhuc la Cristina i l’Andreu, els darrers de la llista d'amics facilitada per la germana del desaparegut- coincidien a descriure l’Ernest com un fill atemorit per un pare dominant. Com una persona, tímida, insegura i amb baixa autoestima, però egoista, egocèntrica, excessivament desconfiada i autoritària. Tanmateix cap d'aquestes característiques no aportaven per elles mateixes rastres fiables per establir conclusions definitives.

Totes aquestes consideracions situaven a l’inspector Fontanals enfront d'una perspectiva gens engrescadora. Ras i curt, la seva investigació es trobava en un autèntic atzucac. Sense cap pista viable per seguir, no hi havia cap possibilitat de localitzar l’Ernest ni de descobrir cap causa que expliqués la seva desaparició. Només n'existia una. La més simple. La més corrent. La més lògica: L’Ernest, abandonant a la seva dona, havia fugit amb una possible amant.

L’inspector Fontanals es sorprengué d'haver arribat a aquella sobtada conclusió sense fonamentar-la en cap raonament previ. S’havia deixat endur per un impuls emocional incontrolat. Incontrolat, però lògic. Categòricament lògic. Tanmateix, no podia acceptar aquella conclusió com a definitiva. Calia assentar-la en bases sòlides, irrefutables. I el seu pensament es disparà a la recerca de les necessàries proves que justifiquessin la raó que hagués impulsat a l’Ernest a trencar el seu matrimoni i anar-se'n amb una altra dona, ves a saber on.

Recordà, aleshores, que les vegades que entrevistà a la Raquel, tant per la seva actitud gestual com pel to de les seves respostes, en tragué la sensació que era davant d'una dona dominant, no pas d'una dominada. I aquesta sensació coincidia amb l’opinió de la Mercè, la germana de l’Ernest. -“A mi, la Raquel mai em va fer el pes. Era evident que s’aprofitava del caràcter feble i insegur del meu germà.”– li havia dit el dia que va parlà amb ella al seu despatx. A més la mateixa Raquel li havia confessat que el seu marit, amb certa assiduïtat, s’absentava de casa “per estar sol”, tornant al cap d'un parell de dies, i li havia recalcat amb sospitosa insistència –ara se'n adonava- que “no es tractava d'una qüestió de faldilles”.

Aquests fets eren prou consistents per suposar que l’Ernest, cansat de l’autoritarisme de la seva dona, l’havia plantat per una altra. Però no eren definitius. Es contradeien amb el testimoni de l’Eva i l’Eugeni que presentava a la Raquel com una esposa dominada i maltractada pel seu marit. Resultava, doncs, evident que alguna de les dues versions era errònia. Potser la Mercè havia presentat deliberadament a la seva cunyada com a persona autoritària per protegir la imatge del seu germà. O potser en el curs de la investigació, la Raquel havia amagat la seva condició d'esposa maltractada, sota la disfressa de dona dominant, per tal d'eludir qualsevol risc d'ésser sospitosa de revenja.

Li calia treure'n l’entrellat. Era urgent que tanqués la investigació en un sentit o un altre. Si demostrava que la desaparició era a conseqüència d'un delicte o d'un accident fatal, la investigació continuaria. En cas contrari es donaria per finalitzada. "No és tasca de la policia localitzar el parador de marits adúlters" -pensà-. Però les seves fonts d'inspiració estaven eixutes. Els recursos se li havien esgotat. Recordà aleshores que totes les persones que havia interrogat li recomanaren que parlés amb en Ferran Domènec. Era el millor amic de l’Ernest. El més inseparable. El més indispensable. El que millor coneixia la seva vida i la de la Raquel. L’inspector Fontanals ja hi va parlar en començar la investigació, però per seguir un pressentiment que resultà fallit, el deixà amb la paraula a la boca. Ara ho lamentava profundament. Confiava que no li guardés rancor. Necessitava tornar-lo a veure.