16.-  ELS INEFABLES

Penjà el telèfon. El director dels laboratoris farmacèutics acabava d’assabentar-lo que l’Ernest no era el causant d’esborrar els seus arxius informàtics. Una avaria en el sistema afectà la memòria de l’ordinador central i d’alguns dels seus terminal. En conseqüència, no havia existit ni sabotatge ni violació de la confidencialitat per part de cap responsable de l’empresa. La noticia tranquil•litzà l’inspector Fontanals que respirà satisfet. Haver d’obrir una nova via d’investigació indefectiblement hauria endarrerit la resolució del cas
.

De nou el telèfon sonà inoportú. El despenjà i abans de poder dir cap paraula una veu desconeguda ressonà a l’auricular.

-Bon dia! Tinc un missatge seu a la bústia de veu del meu mòbil. Soc en Tomàs Ferrer, gerent de la companyia de lloguer de cotxes “Autoràpid”. En què el puc ajudar?

-El Departament de Delictes contra la Propietat m’ha passat una nota conforme ha presentat una denúncia contra el senyor Ernest Camps, pel presumpte robatori d’un Renault Megane pertanyent a la flota d’automòbils de la seva empresa. –Respongué en to amable l’inspector Fontanals.

-Que hi ha cap problema? – Va interrompre inquiet el gerent.

-No, cap ni un. És possible que l’hagin informat que el senyor Camps, després de llogar-los-hi el cotxe, va desaparèixer. La seva família ens va notificar la desaparició, i des d’aleshores  l’estem buscant. Però tot i els esforços esmerçats encara no l’hem trobat. Probablement vostè sigui l’última persona que l’hagi vist. Per tant, el seu testimoni ens pot ser d’un gran valor. Podria respondre a unes preguntes en relació a aquest fet?

-Si, les que vulgui.

-En algun moment li va dir on volia anar amb el cotxe? Suposo que és normal que, mentre es formalitza el contracte de lloguer, el client faci algun comentari sobre perquè necessita el vehicle llogat? Abans de respondre pensi que qualsevol detall que recordi, per a la policia pot ser de gran importància, encara que vostè cregui que és insignificant.

-Ho tindré en compte. Te raó, és habitual que els clients facin aquesta mena de comentaris. Però ell no en va fer cap. Va ser molt concís en les seves paraules. Només va dir el mínim indispensable per poder llogar el cotxe.

-No recorda cap particularitat, cap gest que li cridés l’atenció. Que fos infreqüent en la normalitat dels seus clients?

-Ara que ho diu, sí. Em va sorprendre l’expressió del seu rostre. Era trista, angoixada, turmentada. Sempre va romandre capcot, amb la mirada perduda, evasiva. Feia tota la sensació de tenir greus preocupacions. Però el seu comportament va ser totalment correcte. Res no feia suposar que no retornés el cotxe. És tot el què recordo. Com li he dit, la resta va ser molt normal.

-Gràcies. Encara que no s’ho pensi, la seva declaració m’ha ajudat a entendre la conducta del senyor Camps.

La conversa finalitzà. L’inspector Fontanals penjà el telèfon i es quedà pensatiu. Les seves darreres paraules no havien estat solsament producte de la cortesia. Les manifestacions del gerent l’aconsellaven descartar el supòsit de la presumpta infidelitat i abandonament conjugals com a causa de la desaparició de l’Ernest. Una persona que pretén cometre un acte d’aquesta naturalesa no lloga un cotxe amb el rostre desencaixat per l’angoixa. L’altre supòsit, el que es tractés d’una de les  seves misterioses i periòdiques escapades, començava a prendre forma. El risc radicava, ara, en saber si aquest cop la desaparició constituïa, altra volta, en un mitjà per cridar l’atenció per trobar-se en una situació difícil que no sabia resoldre, o bé si aquest cop es tractava d’una resolució del problema tràgica i definitiva
.

De sobte acomiadà aquests pensaments. Tot i que la conversa amb el gerent li havia estat útil, no el conduïa a una conclusió decisiva. Calia insistir en d’altres vies. Per comprovar la marxa de l’operació recavant la col•laboració ciutadana, es dirigí a la sala de control i selecció de les telefonades. N’hi havia un munt. Procedien d’arreu del país. Però cap d’elles aportava res de positiu.

Reculà vers el seu despatx. Sobre la taula hi trobà una nota de la inspectora Eulàlia Moll. “Tinc un regal per a tu” – hi constava escrit- “Truca’m i te’l donaré”. La telefonà per la línia interior. En un tres i no res la noia aparegué somrient sota la llinda de  la porta. L’inspector Fontanals la fità sever en adonar-se que venia amb les mans buides.

-No estic d’humor per acceptar bromes. On és el regal?

-Alegra aquesta cara de prunes agres! –li contestà la noia asseient-se en una de les dues cadires del davant de la taula escriptori-. He atès una telefonada de la comissaria de Ripoll. Ens han comunicat que l’hostaler del Santuari del Montgrony els ha notificat que a l’aparcament de l’hostal hi ha un cotxe, aparentment abandonat. Es tracte d’un Renault Megane de color negre. Fa dies que hi és i en tot aquest temps a l’establiment no s’hi ha hostatjat  cap client. Allí no hi ha ningú, només el cotxe.

-No estaràs insinuant que és el cotxe llogat per l’Ernest Camps? Seria molta casualitat. D’aquesta marca, model i color ni ha molts.

-És el cotxe que llogà l’Ernest! –Exclamà rotunda i amb els ulls plens d’alegria la inspectora-. He confrontat la seva matrícula amb la que consta a la denúncia presentada per l’empresa de lloguer de cotxes. Les dues coincideixen!

D’una revolada l’Oriol s’aixecà de la cadira. Es dirigí vers l’Eulàlia amb els braços oberts en paral.lel. Empresonà amb les mans obertes les galtes de la noia. Se l’acostà i li estampà un sorollós petó al front.

-Ets un àngel! –l’afalagà  pletòric-. Hem d’anar al Montgrony a interrogar a l’hostaler i buscar proves. Segur que en trobarem. Acompanyem! Et mereixes compartir aquests moments de glòria, –acabà irònic.

-No cal anar-hi. Ja ho han fet els companys de Ripoll. Han regirat el vehicle i han interrogat l’hostaler. Excepte les ditades de l’Ernest escampades pel volant, la palanca de canvi de marxes i les portelles, no han trobat res. I l’hostaler no ha vist ningú.

La resposta d’ella rebaixà l’entusiasme d’ell. L’Oriol Fontanals hagués desitjat conduir personalment i sobre el terreny la investigació practicada pels agents del Ripollès. Considerava que les primeres impressions captades a l’indret dels fets eren tan o més important que qualsevol prova científica. Tanmateix, ambdós inspectors mantingueren un moderat optimisme. Ja no eren enfront del no res. Petits detalls i circumstàncies començaven a esquinçar el misteri de la desaparició de l’Ernest. Ara calia preparar el dispositiu de la seva recerca. Si ell no se’n havia allunyat d’aquell lloc, no trigarien gaire a trobar-lo.

+     +     +     +     +     +     +     +

El dia s’ha llevat nítid. Els núvols, esgotats i afeblits per l’esforç de vessar tanta pluja, han fet escàpols de l’escalfor dels rajos solars que, ufanosos, despunten a l’horitzó.

      Un Volkswagen Golf de color blau marí circula, àgil i segur, per la carretera de Campdevànol a La Pobla de Lillet. Passat Gombrèn pren el trencall que dirigeix a la Serra del  Montgrony. Els seus ocupants, tres nois voltant  els vint-i-cinc anys, experts escaladors, van decidits a descendir, tot fent ràpel, pel cingle de Sant Pere, espadat que baixa, en un esfereïdor picat, per un dels costats d’aquella colossal roca que recorda un mugró gegantí.

      Arriben a l’aparcament de l’hostal on aturen el cotxe al costat d’un Renault Megane negre, únic vehicle, a banda del seu, que hi ha en tota l’esplanada. Descarreguen el material d’escalada: cordes, pitons i mosquetons. Amb ells a l’esquena pugen, per un tram de seixanta-tres graons tallats a la roca viva, fins al Santuari de Santa Maria de Montgrony. Capella edificada parcialment dins d’una balma de la cinglera. Segueixen enfilant-se a través de setanta-set graons més per abastar el Pla de Sant Pere, on, a mil quatre-cents metres d’altura, s’alça, magnífica, l’església romànica de Sant Pere de Montgrony, des d’on es contempla una vista espaterrant que talla l’alè.

Penjats de les cordes i de cara a la paret rocallosa, els joves es llancen al buit. Baixen saltant a trams. Flexionant  les cames per donar-se impuls i evitar copejar-se contra la roca. Cap al final del descens, sota els seus peus s’obre un llargarut esvoranc.  El primer dels tres escaladors intenta evitar-lo, però l’empenta de les seves cames no és suficient per sobrepassar-lo i els peus topen amb un objecte semi tou situat a la base de l’enorme escletxa. Abaixa la mirada i la visió li glaça la sang. Ha trepitjat els cos d’un home empresonat entre les arestes de la concavitat i estrafet per l’impacte de la caiguda. Té el rostre desfigurat per les becarrades de les aus carronyaires.

El Pla de Sant Pere s’omple de policies i bombers. El rescat del cadàver ha estat complicat. Ha calgut l’ajuda d’un helicòpter dels Mossos d’Esquadra. Però la seva identificació ha resultat fàcil: és el cos de l’Ernest Camps. L’inspector Fontanals ha trobat el permís de conduir i el carnet d’identitat en una de les butxaques dels seus pantalons. Després el forense la confirmarà.

Hores més tard, a la sala de reunions de la comissaria, l’inspector Fontanals i els seus col•laboradors, debaten si l’Ernest es precipità o el precipitaren a l’abisme. No s’ha trobat cap nota ni cap altre objecte que indiqui, de manera indubtable, que el difunt es llevà voluntàriament la vida. Però de la inspecció exhaustiva practicada en el lloc dels fets, tampoc s’ha pogut deduir que algú l’empentés amb intencions homicides. Atès els antecedents depressius del mort i les circumstàncies que condicionaren els darrers moments de la seva vida, pensen que hi hagué suïcidi. Tanmateix, els policies en atenció als familiars i al impacte social del que en podrien ser objecte, determinen sense convenciment que la causa de la mort ha estat accidental.

+     +     +     +     +     +     +     +

Des de la immens distribuïdor rectangular que comunica amb les diverses cambres de vetlla del tanatori de Sant Gervasi, el panorama que es divisa de la ciutat és esplèndid. Es destaca amb nitidesa, a més dels edificis més emblemàtics de Barcelona, la monòtona quadricula formada pels carrers de l’Eixample. Una immensa rajola de xocolata dissenyada per un enginyer de camins, canals i ports amb pretensions d’urbanista.

Familiars i coneguts del difunt s’agrumollen per l’ampla estança murmurant sentiments no sempre sincers. Aviat els sentiments s’arraconen i els murmuris esdevenen remor de veus que res tenen a veure amb la causa que els ha reunit. De sobte el clamor s’apaga i es fon en el silenci. Els grups de gent es fusionen en un de sol que, encapçalat per la Raquel, es dirigeix a la capella per celebrar el funeral de l’Ernest. És l’hora de les pregàries en les que gairebé ningú no hi creu. És l’hora dels panegírics exaltant les virtuts del mort. Ara no és l’hora de fer estelles de l’arbre caigut.

La cerimònia fineix i el dol s’acomiada. Les portes de la capella s’obren de bat a bat per vomitar d’una glopada la massa d’assistents que, tot seguit, es disgrega i s’aglomera en petits grups que s’escampen per l’esplanada de l’edifici que condueix al carrer.  Entre ells, la Raquel s’esmuny silenciosa i inexpressiva. No els dirigeix la paraula. Tampoc a en Ferra ni a la resta d’amics a qui l’Ernest els negà aquesta condició. Els quals, malgrat tot, han decidit participar en el comiat del seu viatge al més enllà o al no res.

En Ferran segueix amb la mirada la imatge de la Raquel que va empetitint-se a mesura que s’allunya. “Per què mai no ens va dir res del canvi de comportament de l’Ernest? Per què no ens va posar mai al corrent dels neguits i obsessions que li van alterar la personalitat?” –es pregunta entristit. I pensa que si ella ho hagués fet, ell hauria entès el canvi de conducta de l’amic i agraït la sinceritat de l’amiga. Però ara no pot recordar-los com amics. Tampoc com estranys. Restaran a la seva memòria com a persones difícils de classificar, explicar o justificar, es a dir, com els inefables.     

 

15.- UN MAL PRESSENTIMENT

  A primera hora del matí un ventijol fred, impertinent i desplaent es passejava, ufanós i fatxenda pels carrers de Barcelona, burxant la paciència dels vianants, tips de suportar una primavera humida i capriciosa que es resistia a cedir el pas a l’estiu. Al seu despatx l’inspector Oriol Fontanals rumiava el mètode a aplicar en les investigacions a seguir en cadascuna de les hipòtesis suggerides per la conversa haguda amb en Ferran.

En la de l’homicidi o assassinat s’hauria de fer un seguiment exhaustiu de la Raquel. Era necessari conèixer tots els seus actes: que feia, on anava, amb qui parlava, a qui telefonava. Això implicava intervenir-li el telèfon i disposar d’una furgoneta de vigilància permanent davant de casa seva per controlar les seves entrades i sortides. També d’un cotxe camuflat amb la dotació escaient per poder-la seguir  a tothora i allà on fos.

En les altres dues hipòtesis calia trobar a l’Ernest viu o mort. I si fins aleshores no se l’havia localitzat pensant que era viu, més difícil resultaria trobar-lo si era mort. El cadàver –que era imprescindible per demostrar el suïcidi- podria restar ocult en qualsevol indret solitari i inaccessible. Tot depenia d’on i com l’Ernest s’hagués llevat la vida. Fracassades totes les actuacions policials fetes fins aquell moment, i essent negatiu el resultat del registre domiciliari, l’inspector Fontanals tenia centrades bona part de les seves expectatives en l’anàlisi de l’ordinador de l’Ernest, el qual havia estat requisat durant el registre per poder ser examinat pel Departament d’Informàtica dels Mossos d’Esquadra. Ell tenia l’esperança que de l’anàlisi es pogués deduir algun indici que facilités la localització de l’Ernest, fos viu o mort.

També estudià la conveniència d’encetar una crida a través dels mitjans de comunicació, requerint la col•laboració ciutadana. No era un mètode que li agradés de recórrer. Indirectament evidenciava una manca de recursos de la policia. Però quan s’aplicava, normalment resultava eficaç. A més, d’ençà que l’Ernest sortí esperitat dels laboratoris on treballava algú el deuria d’haver vist, i la crida esdevenia el millor camí per a què aquest algú proporcionés qualsevol dada que facilités una pista.

Conclosa l’estratègia a seguir, l’inspector Fontanals sol•licità dels seus superiors la disponibilitat dels vehicles i dels agents necessaris per dur a terme el seguiment de la Raquel. Redactà l’escrit dirigit al Jutjat, requerint la seva autorització per intervenir els seus telèfons. I convocà una reunió amb els inspectors Robert Arboç, Marc Oliana i Eulàlia Moll, col•laboradors habituals seus i autèntics mestres en l’art de seguir als sospitosos.

El to electrònicament melòdic del timbre del seu telèfon sonà insistent i  intermitent.

-Digui?

-L’inspector Fontanals? –preguntà una veu metàl•lica i femenina-. Soc Montserrat Fuster, dels laboratoris “Fidelta”, l’ajudant de l’Ernest Camps, de qui vostè porta la investigació de la seva desaparició. Hem recorda?

Si la recordo –respongué l’inspector un pèl sorprès i esperançat davant de la possibilitat d’obtenir noves proves, - en què la puc ajudar?

-Es en relació amb el projecte del qual l’Ernest Camps en dirigia una secció. Per telèfon no puc donar-li detalls, però ha succeït un fet que segurament l’interessarà conèixer. Podria venir als laboratoris?

-En mitja hora o tres quarts soc aquí?

Penjà l’aparell. Arreplegà la sol•licitud d’intervenció telefònica per dipositar-la, de passada, al Jutjat. Muntà en el primer cotxe que trobà lliure a l’aparcament de la comissaria. I enfocà direcció al carrer del Foc, a la Zona Franca, seu dels laboratoris farmacèutics “Fidelta”.

El van rebre a la mateixa sala de reunions, acollidora i austera, del primer dia. A més del director i de la Montserrat Fuster, als qui ja coneixia de l’anterior visita, també hi era present el responsable del sistema informàtic dels laboratoris, Bernat Fontcalda.

-Ens hem adonat que els arxius on es desava tota la informació de la investigació duta a terme per l’Ernest Camps han estat esborrats, tan del seu ordinador com del central, -li digué el director amb un matis d’indignació- no sé si aquesta dada li serà útil, però confio que el pugui ajudar a trobar a aquest desagraït. –acabà rotund.

-No en queda cap còpia de seguretat?

-No. –respongué el responsable d’informàtica de l’empresa-. Ho ha esborrat tot. S’ha assegurat que no en quedés res. S’entén que hagi pogut eliminar la informació gravada en el seu propi ordinador. Però el què sorprèn és que també ho hagi pogut fer del disc dur de l’ordinador central i de la còpia de seguretat.

-Hi tenia accés a l’ordinador central?

-No. Només hi podem accedir el director dels laboratoris, els directors dels diferents projectes que estan en marxa, i jo mateix com a responsable del sistema informàtic. Som els únics que coneixem la contrasenya per entrar-hi.

-Doncs, atenent-nos als resultats, és evident que ell, tot i no ser director de cap projecte, també la coneixia. Com s’ho expliquen?

-Només hi cap una possibilitat, que algú, violant el protocol de confidencialitat que tots estem obligats a complir, li hagi facilitat, -declarà el director dels laboratoris- i puc assegurar-li que ni el senyor Fontcalda ni jo mateix ens  l’hem saltat.

-I jo, per la meva responsabilitat dintre del projecte no estic autoritzada a conèixer-la. –S’afanyà a aclarir la Montserrat Fuster per tal d’esbandir qualsevol ombra de sospita.

-En aquest cas hauran d’investigar als directors dels diferents projectes que tinguin entre mans. És una tasca que els pertoca a vostès, no a la policia, -sentencià l’inspector-. En quina mesura l’acció de l’Ernest Camps ha pogut afectar la viabilitat del projecte en què estava treballant?

-El segment que investigava era previ a la fase de conclusions. Sense ell el projecte no té cap sentit. -Continuà intervenint la Montserrat Fuster-. Si bé la seva part de la investigació es basava en paràmetres inadequats, la necessitem per corregir-la i salvar la fiabilitat del projecte. Si no la tenim les esmenes seran impossibles de fer i el projecte romandrà inacabat.

-Tenen alguna idea sobre quina pot ser la causa que expliqui la conducta de l’Ernest Camps?

-Cap ni una.- respongué ràpid el director-. És cert que el darrer dia que el vaig veure, precisament el dia que va desaparèixer, el vaig esbroncar severament. En la part del projecte que ell dirigia, va seguir una línia d’investigació basant-se en uns paràmetres diferents als acordats per tot l’equip. La seva acció va conduir el projecte a un atzucac. Va marxar del meu despatx trist i capcot. Possiblement ofès. Però em resisteixo a veure’l com un sabotejador ressentit. En el fons m’ha d’estar agraït. El vaig contractar tot i conèixer les característiques personals que el precedien, prou conflictives com per no confiar-li càrrecs d’alta responsabilitat.

-En aquest món hi ha gent molt desagraïda! –exclamà d’esma el policia - No s’ha plantejat que potser ho ha fet per venjança per excloure’l del projecte?

L’inspector Fontanals havia referit aquella possibilitat endut més pel recel propi del seu instint professional, que no pas per haver-ho meditat detingudament. Però, ben pensat creia poc probable que l’Ernest fos l’autor de l’atemptat informàtic. Considerava que no és fàcil que una persona amb tendències depressives, que cerca en el suïcidi la resolució dels seus problemes, pensi en realitzar una venjança que no podrà assaborir. En qualsevol cas el sabotatge del projecte farmacèutic no aportava cap significació especial a la investigació policial, a banda de constatar que el desaparegut podria ser una persona extremadament venjativa. En conseqüència la seva presència allí esdevenia innecessària. I s’acomiadà abandonant tot seguit l’edifici dels laboratoris.

Al carrer el ventijol s’havia esvaït i un agosarat raig de Sol barrinava l’espessa capa de núvols grisosos que cobria el cel, aportant un bri d’esperança calòrica. Era la primera empenta d’un jove estiu àvid d’arraconar la tossuda primavera.

Engegà el cotxe i arrencà veloç en direcció a la comissaria. En arribar  al Passeig de la Zona Franca, tot i ser el camí més directe, no el prengué. El travessà  per esquivà la Plaça Cerdà, atapeïda de vehicles a aquella hora del matí i, fent marrada, seguí pel carrer del Foc fins endinsar-se en el Parc de Montjuïc a través del carrer dels Jocs Olímpics del 92 i de les Avingudes de l’Estadi, del Marqués de Comillas i de la Reina Maria Cristina,  per on abastà la comissaria.

Hi entrà com una bala. La convocada reunió amb els  inspectors Robert Arboç, Marc Oliana i Eulàlia Moll, era a punt de començar, però abans d’iniciar-la volgué passar pel seu despatx per comprovar si hi havia alguna novetat que pogués alterar l’ordre del dia a debatre amb els seus companys. Sobre la seva taula descobrí un fax del Jutjat autoritzant les escoltes telefòniques a la Raquel. I obrint el seu correu electrònic en llegí un dels seus superiors aprovant l’operació de seguiment. La reunió fou breu. Els punts de vista dels assistents per fixar la tàctica a seguir coincidien. I l’operatiu es posà en marxa.

+    +     +     +     +     +     +     +     +

A l’endemà la primavera recuperà el seu vigor exhibint una temperatura ambiental notòriament baixa i un cel encapotat per una gruixuda capa de núvols, llisa com una llosa de marbre, que traspuava una esmorteïda llum sense ombres. Les primeres gotes de pluja perlejaren sobre els vidres de la finestra del despatx de l’inspector Fontanals, capficat en la redacció del memoràndum de les actuacions executades el dia anterior. El telèfon interior l’avisà que, a la sala de reunions, l’esperaven  els policies que havien participat en el seguiment i escoltes telefòniques de la Raquel. Abans de rellevà als seus companys venien a informar del resultat de les seves accions dutes a terme el dia abans.

Saltà de la cadira i enfilà el passadís que duia a la sala, tot confiant de rebre bones notícies que li esvaïssin el mal pressentiment que l’acompanyava des que s’havia llevat. Un mal pressentiment que insistia en què el cas de l’Ernest no el podria resoldre. Quedaria enterrat en els arxius policials com tants d’altres referents a persones desaparegudes de les que mai més no se’n sap res.

La reunió no s’allargà. El resultat fou decebedor: durant l’escolta telefònica la Raquel no havia realitzat cap trucada que interessés a la investigació. I el seu seguiment tampoc era positiu: havia sortit dels seu domicili per dirigir-se a la Plaça Lesseps, on entrà a la biblioteca pública “Jaume Fuster” per tornar un llibre cedit en préstec. Tot seguit entrà a l’estació de la línia tres del metro i baixà a la de la Plaça de Catalunya. Rambla avall s’aturà en una botiga de roba femenina, d’on sortí sense comprar. Tombà per la cantonada del carrer de la Canuda i entrà al Palau Savassona, on s’ubica l’Ateneu Barcelonès. Allí assistí a una conferència sobre la poesia de Salvador Espriu. Després es dirigí novament a casa. Era tot, ni un moviment sospitós, ni una paraula que pogués comprometre-la.

Els policies buidaren la sala sense desanimar-se. Sabien que les operacions no sempre tenien èxit el primer cop que es muntaven. L’experiència els encoratjava a continuar. Tard o d’hora se’n sortirien. Tanmateix, l’inspector Fontanals no compartia l’optimisme dels seus companys. El mal pressentiment que el seguia des de primera hora del matí continuava present.
        

Retornà al seu despatx just a temps d’atendre el telèfon que, histèric, sonava impacient. El despenjà d’una revolada. Des de l’altre costat de la línia, un company del Departament d’Informàtica l’advertia que, un cop finalitzat l’anàlisi del disc dur de l’ordinador de la Raquel, li enviava via telemàtica l’informe de conclusions. L’inspector Fontanals penjà l’aparell i consultà el seu correu obrint l’arxiu que acabava de trucar a la porta del seu ordinador. L’anàlisi informàtic, contrastant diversos correus, revelava la identitat d’en Joan: el misteriós personatge, refugi “on line” de la Raquel, era un ex-professor seu –de vuitanta anys- amb qui ella, finalitzada la carrera, continuà relacionant-s’hi. Aquest lligam universitari, amb el temps, es transformà en una amistat on l’antiga alumna  trobà la paternitat espiritual i intel•lectual que no tingué amb el seu pare, mort quan era una nena.

      L’informe també aclaria el significat dubitatiu d’algunes expressions d’ella contingudes en els seus darrers correus. Així, quan escrivia que estava decidida a prendre mesures radicals per posar fi a la seva situació humiliant i vexatòria, no es referia a cometre cap delicte de sang, sinó a divorciar-se. I el risc que hi veia si prenia aquesta decisió, no eren el de poder ser descoberta i condemnada per assassinat, sinó el de convertir-se en una víctima més de la violència de gènere, donada la personalitat agressiva del seu marit. Per tot plegat, la hipòtesi de l’amant consolador i de l’esposa homicida per escapar de la violència conjugal, a l’inspector Fontanals se li acabava d’anar en orris.

Fastiguejat i cansat decidí prendre un cafè servit per la màquina expenedora ubicada al passadís distribuïdor dels diferents despatxos. Mentre se’l prenia observà com un company del Departament de Delictes Contra la Propietat se li acostava decidit.

-Oi que dus la investigació sobre la desaparició de l’Ernest Camps?- li escopetejà quan era a tocar d’ell. I sense donar-li temps a respondre’l afegí: -El gerent de l’empresa de cotxes de lloguer “Autoràpid” m’ha presentat una denúncia contra l’Ernest per robatori d’un dels seus vehicles, un Renault Megane de color negre. Li va llogar per tres dies i encara no l’ha tornat.

La sorpresa per la notícia li provocà que el cafè se li ennuegués i, en tossir,  un gotim del negre líquid li esquitxés la pitrera.

-Així que havia llogat un cotxe! –exclamà un cop refet del mal glop que li havia condecorat la camisa-. Això vol dir que el seu propòsit era sortir de Barcelona sense que ningú ho pogués detectar. Com és que no hi havia pensat!

-Tinc el telèfon del gerent per si hi vols contactar per interrogar-lo –li digué l’altre tot allargant-li un paper escrit.

L’inspector li ho agraí i marcà el número en el seu mòbil. El to de trucada sonà, però el telèfon del gerent era fora de cobertura. Li deixà un missatge a la bústia de veu i es dirigí vers el seu despatx, al mateix temps que advertí com el mal pressentiment que el turmentava s’allunyava del seu costat.             

 

14.- EL REGISTRE

           Quan en Ferran acabà el seu relat, una inesperada i reparadora sensació de lleugeresa l’embolcallà. Es sentia com si s’hagués alliberat d’una feixuga càrrega. La necessitat de verbalitzar uns records que, per punyents, els tenia desat en un dels racons més llunyans de la memòria, l’havia ajudat a comprendre les causes que podrien explicar l’incomprensible comportament de l’Ernest. Potser no eren les reals. Potser no eren les que havien provocat la ruptura. Però les que ara intuïa, li aportaven una explicació lògica per justificar –si bé no entendre- l’actitud rupturista de l’ex-amic.

            Per un moment desvià la mirada vers la finestra situada a la seva dreta. Al defora, una nuvolada groguenca i espessa cobria la ciutat, vessant sobre ella una llum trista i somorta que envellia la tarda donant-li l’aparença d’un prematur capvespre. En Ferran, sorprès per la minsa claror, tingué la sensació que la tarda s’havia escolat entre la conversa, i de cua d’ull, consultà el seu rellotge. Es sorprengué. Només eren quarts de sis. La sobtada foscor confirmava les anunciades previsions meteorològiques de risc de tempestes, i, tot seguit, una pluja rabiüda i gruixuda es despenjà sobre els carrers convertint-los, en un no res, en improvisades rambles. “La programada excursió per anar a Cadaqués el proper cap de setmana se’ns en va en orris. Enguany la primavera sembla que no vulgui marxar.” Pensà contrariat.

            La veu de l’inspector, seca com un dispar,  el retornà a la realitat

            -És la Raquel una dona maltractada?

            -Físicament no ho crec, però no hi posaria la mà al foc, doncs...

           -Vol dir que existeix la possibilitat que ho sigui?– El va interrompre l’inspector impacient per trobar un rastre on agafar-se.

            -Vull dir que mai li vaig observar cap senyal que ho delatés. Al menys quan coincidíem a la platja, on sempre anava en bikini.– Respongué en Ferran un xic molest per la interrupció-. Però de paraula si que la maltractava el seu marit. Encara que fos en presència dels amics. Davant nostre no tenia cap escrúpol en tractar-la de mal educada i ignorant. A ella, una dona amb estudis universitaris!

            -Però podria tractar-se d’un fet puntual, produït en un moment de mal humor, de nerviosisme explicable i justificable per alguna raó?

             -No, no era així. Naturalment les agressions verbals també es produïen en moments d’enuig de l’Ernest. Però no calia que estigués enfadat per menystenir-la.  Si en el transcurs d’una conversa distesa, ella manifestava alguna opinió diferent a la d’ell,  la humiliava ridiculitzant-la davant de tothom. No tolerava que la seva dona tingués una intervenció destacada. I encara menys si el contradeia o li rebatia les seves argumentacions.

            -En la primera entrevista que vam tenir, vostè em va descriure la Raquel com una dona autoritària i malgeniüda, es a dir, dominant. Opinió que també compartien els seus amics. Opinió que jo mateix puc corroborà després d’haver-la interrogat un parell de vegades. Ara tots vostès tornen a coincidir presentant-me-la com la muller submisa i maltractada. Com s’explica aquest canvi?

               -Té raó. En un principi era l’Ernest el dominat i la Raquel la dominant. Però després de la crisi depressiva d’ell, que va desembocar en un intent de suïcidi, i de la mort del seu pare els papers es van canviar. Ella va passar a ser la maltractada i ell el maltractador.

            En sentir el raonament d’en Ferran, l’inspector Fontanals, obrí uns ulls com unes taronges. Finalment, després de dies d’inútil recerca, tenia coneixement d’uns fets sobre els quals era possible muntar hipòtesis que expliquessin la desaparició de l’Ernest. Però la satisfacció produïda per la troballa de pistes creïbles s’enterbolí tot seguit, en adonar-se del retard amb què en Ferran les hi havia facilitat.

            -Com és que tot això no m’ho va dir el primer dia que el vaig interrogar, allà a Cala Urgell?- preguntà en un mal dissimulat to irritat-. Si ho hagués fet aleshores possiblement el cas ja estaria resolt. No es pot ni imaginar el temps que el seu silenci m’ha fet perdre! Tant de bo aquesta demora  no afecti el resultat final de la investigació!

            -Aquell dia no em deixà temps per dir-li res més.- Afirmà rotund i molest en Ferran, davant la intransigència del policia-.  Li recordo que vostè, d’una revolada, s’aixecà de la cadira i donà per acabada la conversa. Pràcticament em deixà amb la paraula a la boca. Per tant, no em faci ara responsable del meu silenci, degut exclusivament a la seva precipitació. A més –continuà aclarint- moments abans del seu sobtat comiat, li havia referit que l’Ernest, per cridar l’atenció, acostumava a desaparèixer sense donar cap mena d’explicació, però aleshores la informació no va ser del seu interès. Així que no vingui a fer-me retrets sense solta ni volta.

            L’inspector es mossegà la llengua. Havia oblidat tot allò que les paraules d’en Ferran li estaven recordant. Ara es retreia la seva manca de paciència. Reconeixia que en aquells moments es deixà endur per un rampell, per un pressentiment que resultà infructuós. I s’excusà de la seva impertinència.

         Una momentània llum, intensa i platejada com un flash gegantí, il·luminà l’estança. Segons més tard el retruny d’un tro, similar al  d’una canonada de gros calibre, sacsejà els vidres de les finestres. La tempesta continuava senyorejant la ciutat. Els dos homes es miraren perplexos. L’inspector Fontanals fent un gest lleugerament còmic, arrufà les celles i premé els llavis com dient: “renoi quin xàfec”. L’altre li respongué amb un subtil somriure. Curiosament la fúria dels elements havia distès la relació entre ells dos.

 

             En Ferran, tot acceptant les disculpes de l’inspector, continuà:

        -Feia temps que l’Ernest no estava bé. Al centre forestal on treballava tenia greus problemes. Li havien encomanat la resolució d’un projecte i no se’n sortia. Un cop més s’havia obsessionat en seguir la línia d’investigació que ell creia correcta, prescindint dels paràmetres que la direcció li havia indicat. El projecte va fracassar i a ell el van acomiadar. Va cercar sense èxit altres feines. Aquell fracàs el seguia a tot arreu i ningú el contractava. Aleshores va caure en una profunda depressió

.

            -I va intentar suïcidar-se?- Afegí interrogativament l’inspector.

            -Exacte. Només ho va intentar, perquè no va tenir valor de consumar l’acte. Al darrer moment es va fer enrere i des d’allà on era va telefonar a la Raquel per a què el vingués a trobar. Ell no estava en condicions de tornar sol a casa.

            -No era el primer cop que ho feia...oi que no? Les altres vegades que desapareixia i que la seva dona em va intentar dissimular, també tenien la mateixa finalitat, veritat?

            -No, aquell no va ser el primer cop. N’hi van haver d’altres. Gairebé sempre que té un problema seriós de feina, i n’ha tingut més d’un, actua de la mateixa manera. Però amb una diferència, en les anteriors desaparicions l’intent de suïcidi no quedava clar.

            -Com es va resoldre la situació del pretès suïcidi?

       -És va sotmetre a tractament mèdic. Quan va superar la crisi entrà en una fase extremadament eufòrica que no era normal en ell. Aleshores, per voluntat pròpia i sense consentiment del metge, deixà de medicar-se, sense preveure que l’excés d’eufòria formava part del tractament prescrit. Més endavant, sense control mèdic, i coincidint amb la mort del seu pare, el caràcter li canvià. Alternava períodes en que es mostrava agressiu, intransigent i autoritari, amb d’altres de comprensius i pacífics. Actuava com el seu pare l’havia tractat a ell. Com si, després de la mort del pare, hagués adquirit la seva personalitat despòtica i tirànica. Era en aquells moments en què renyava i humiliava a tothom.

            Ara si, aquest cop l’inspector Oriol Fontanals havia tret tot el suc a l’interrogatori d’en Ferran. Es sentia satisfet. Havia obtingut dades suficients per seguir una investigació en tota regla. L’intent de suïcidi de l’Ernest i la violència de gènere exercida sobre la seva esposa, li proporcionaven bases suficients per poder establir tres hipòtesis amb les que centrar la investigació:

            Primera hipòtesi: podria ser que l’Ernest en una nova crisi depressiva s’hagués suïcidat.

         Segona: que la Raquel hagués decidit posar fi de forma massa radical als maltractaments dels que era víctima, es a dir, “morta la cuca mort el verí”, i després hagués fet desaparèixer el cadàver, tot fent creure que l’absència de l’Ernest era deguda a una de les seves “habituals escapades”. Això explicaria la seva actitud poc col·laboradora amb la policia.

             Tercera: que es tractés, precisament, d’una d’aquelles “habituals escapades”. En aquest cas no hi havia res a investigar. Només caldria esperar que l’Ernest es decidís a donar senyals de vida.

              El comiat amb en Ferran Domènec fou cordial. Ambdós manifestaren la mútua voluntat de retrobar-se en unes altres circumstàncies i gaudir d’una conversa amable i distesa. Potser aquell desig només era formal, producte d’una cortesia imposada per una societat hipòcrita. Però l’inspector preferia aquesta mena d’acomiadament a aquell altre, fred i sec, que la seva condició de funcionari li recomanava de practicar. Un cop al carrer consultà el rellotge. Encara era d’hora i la tamborinada havia degenerat en un imperceptible plugim. Tenia temps de tornar a la comissaria i redactar el memoràndum sobre l’entrevista amb en Ferran.

            Pel camí rumià sobre les primeres actuacions a fer per desenvolupar cadascuna de les tres hipòtesis sorgides de les declaracions d’en Ferran. Pensà que li caldria sol·licitar una ordre de registre del domicili de l’Ernest i de la Raquel. Necessitava comprovar si existia algun escrit d’ell manifestant les raons del seu hipotètic suïcidi,  o trobar alguna prova que pogués imputar-la a ella en la desaparició del seu marit. Per tot plegat, s’adonà que aquell vespre plegaria tard.

++++++++++++++++++++

           

            El matí es llevà fresc i ennuvolat. La primavera s’entestava a aigualir als ciutadans el cap de setmana que ja era a tocar. En sortir del Jutjat de Guàrdia amb l’autorització de registre domiciliari a la butxaca, l’inspector Fontanals guaità que el cel s’havia vestit amb una túnica gris plom, i una ganyota de contrarietat se li dibuixà, fugaç, al rostre. La costellada planejada pel diumenge amb els amics i les respectives famílies, perillava.

             Acompanyat d’un agent especialista en informàtica, es presentà a l’habitatge de l’Ernest i la seva esposa. L’ordre de registre domiciliari va fer el seu efecte, i la Raquel els deixà passar sense cap mena d’oposició. L’actuació dels policies fou meticulosa i feixuga, però infructuosa pel que feia a l’Ernest. No van trobar ni un sol escrit, ni en paper ni en el seu ordinador que indiqués la seva intenció de suïcidar-se. Però respecte a la Raquel, el registre va ser més positiu. En examinar el seu ordinador, entre els correus electrònics enviats, n’hi havia uns quans adreçats a un home anomenat Joan, a qui li donava el tractament “d’estimat”. En relació a la investigació policial, el contingut de la majoria dels correus era intranscendent. Però en algun d’ells, pocs, la Raquel expressava el seu malestar i angoixa  per haver de conviure amb el seu marit.

            En un d’ells havia escrit “...cada dia la convivència amb ell se’m fa més feixuga. Estic cansada de rebre escridassades i  humiliacions. Per un no res m’esbronca.” En un altre es lamentava: “...Controla tots els meus actes i moviments, les telefonades, on vaig i perquè hi vaig. No et pots ni imaginar el que haig de fer per poder-nos veure sense que ell se’n adoni. Sort que en tinc de tu. Ets el meu refugi. Tu i el meu correu, del qual en desconeix l’existència.” I encara en un altre deia desesperada i decidida: “...ja no aguanto aquesta situació. No puc més. He pensat molt en la solució que vaig comentar-te. Ja sé que és radical, que no té marxa enrere i que comporta uns riscos seriosos, però malgrat tot estic decidida a dur-la a terme.”

            Els correus no constituïen una prova concloent, però eren un bon indici. L’inspector Fontanals considerà que s’havia d’actuar amb discreció per no alertà a la Raquel i córrer el risc que es pogués donar a la fuga. Ordenà a l’agent que, dissimuladament, fes una còpia  del disc dur. I s’acomiadà d’ella, tot deixant-li clar que no s’havia trobat res que interessés a la investigació. L’endemà muntaria el dispositiu escaient per poder fer un seguiment  de la dona.

              

           

             

                 

13.- DEL ZENIT A LA RUPTURA

                El monòleg d’en Ferran Domènec s’allargassava com l’ombra d’un xiprer sota la llum del Sol ixent. Amb veu clara i pausada, a estones entretallada pel rebrot intermitent d’un sentiment que creia oblidat, repassava les diferents etapes dels progrés de la seva amistat amb l’Ernest. De l’amistat de segona residència passà a referir-se a les següents fases  que convertiren aquella relació de cap setmana en una de molt més àmplia i profunda. Parlà de viatges programats i realitzats en comú, com un element bàsic de mutu coneixement i cohesió. També d’altres projectes que van dur a terme plegats. No només lúdics, sinó també culturals i d’àmbit més personal. I tot aquell conjunt d’activitats, igual que els carreus  conformen un castell, s’anaren capiculant per construir una amistat total.

            -Va ser en un dels viatges –continuà dient en Ferran- que l’Ernest i la Raquel ens presentaren a uns amics seus. Eren dos matrimonis: l’Eusebi i l’Eva i la Cristina i l’Andreu. L’encaix entre els nouvinguts i la meva dona i jo va ser perfecte. Coincidírem amb moltes coses: aficions, idees, opinions. Això facilità i afavorí una ràpida entesa entre nosaltres. Això i els viatges que realitzàrem conjuntament a partir d’aleshores, que, altra volta, actuaren com un catalitzador que accelerà la constitució d’una amistat amb voluntat d’esdevenir duradora.

            L’inspector Fontanals, malgrat que en Ferran era un bon narrador i ell tenia temps per escoltar-lo, començà a témer que el seu interlocutor se’n anés per les branques. S’adonà que deixant-lo parlar ininterrompudament potser no era el camí més directe per trobar alguna de les pistes que tant necessitava. I la sensació que podria córrer el risc de perdre el temps si no trencava el flux de la narració anà creixent dintre seu, impacientant-lo.

            D’altra banda, el relat d’en Ferran no l’acabava de convèncer. Aquella amistat tan sòlida, tan modèlica que li presentava, no encaixava amb la reacció irada de la Raquel en sentir-li pronunciar el nom d’en Ferran el dia que ell l’anà a veure per interrogar-la. Recordava amb nitidesa que la dona de l’Ernest li havia dit que ja no eren amics. Que a ella i al seu marit els feia la vida impossible. Si bé tot seguit, suavitzant el to de veu, rectificà afegint que simplement ja no es relacionaven, només es saludaven. També li va sorprendre que en Ferran no fes al·lusió a aquesta situació de ruptura o, al menys, de degradació de l’amistat, ni ara ni la primera vegada que va parlar amb ell,. Per què els dos evitaven parlar-ne? Els dos amics havien o no havien renyit?

            -Sempre s’ha mantingut entre vostès aquesta cordialitat? –preguntà l’inspector intentant centrar el tema.

            -Sempre. ...Bé, sempre no. l’Ernest, l’Eusebi i la Cristina, cadascú a la seva manera, a tothora volien liderar totes les activitats que fèiem. I aquesta rivalitat, de vegades, generava agres discussions entre ells que enterbolien l’harmonia que habitualment regnava dintre del grup. Normalment, per restaurar la pau, l’Eusebi i la Cristina es feien enrere. L’Ernest no. L’Ernest havia de ser el director, el guia, el conductor del grup. Però, de vegades no se’n sortia. Pressionat pels altres, especialment per la seva dona, algun cop afluixava en les seves pretensions. Aleshores adoptava un posat distant i sorrut. Més tard, li passava i recuperava el seu acostumat bon humor.

            La resposta tampoc va satisfer al policia. Ell havia preguntat quina era la situació actual de la relació entre en Ferran i l’Ernest. No sobre les dissidències que van sorgir en el si de la colla d’amics. Aquestes ja les sabia pel què li havien dit els altres membres. Intuïa que quelcom de greu deuria haver passat entre ells. I li volia esbrinar-ho.

            -No em referia a puntuals disputes de lideratge, sinó a quines són ara les relacions entre vostè i l’Ernest, –insistí l’inspector Fontanals, procurant concretar més la pregunta, -Tinc motius per pensar que no són tan bones com podria deduir-se de les seves paraules.

             En Ferran restà callat. Un silenci breu i anguniós s’instal·là entre els dos homes.

            -No ens dirigim la paraula. Imprevisiblement, un dia, de cop i volta, l’Ernest va trencar la nostra amistat. -Va respondre lacònic.

            -Què va passar?

            -Segurament no em creurà, però a hores d’ara encara no ho sé. Va al·legar múltiples motius. Tots inconcrets i absurds. Cap d’ells justificava una ruptura d’aquest mena. La majoria eren innocus o infantils, àdhuc inexistents o tergiversats. Més propis de pàrvuls que de persones adultes. Alguns, segons ell els més greus, ni tan sols me’ls va voler dir.

      

            El to de veu d’en Ferran havia canviat. Era més lent, més baix, més greu. Transmetia una sensació d’ineludible tristesa que l’inspector captà de seguida. Va comprendre que havia entrat en un terreny massa sensible, massa personal. I ho lamentà. “Potser m’he excedit”, pensà.

            -Ho sento. Em sap greu haver-li despertat uns records que segurament no li són grats de reviure, però haig de continuar fent-li aquesta mena de preguntes si vull trobar indicis que em permetin seguir amb la investigació. Espero que ho comprengui.

            -No s’ha d’excusar de res. Vostè compleix amb la seva obligació. I la seva obligació es preguntar per poder trobar pistes que el condueixin a la resolució del cas. No li negaré que les seves preguntes em fan reviscolar uns moments de la meva vida que tenia enterrats en el fons de la memòria. I recordar-los em dol. Però això no ha de ser obstacle per a que puguem seguir per aquest camí. Crec que en el fons m’anirà bé treure’ls a la llum.

            L’inspector agraí la franquesa i comprensió d’en Ferran i admirà la seva capacitat empàtica.

            -És molt estrany que d’avui a demà es trenqui una amistat, no troba? –preguntà sorprès l’inspector Fontanals.- Normalment les ruptures van precedides per circumstàncies que les anuncien. No les va preveure vostè?

            -En aquell moment no, però hi eren, i no vaig saber interpretar-les. Me’n vaig adonar després, un cop els fets es van consumar. I en aquest cas les circumstàncies van ser les successives ruptures de relacions provocades per l’Ernest, amb la Cristina i l’Andreu, primer, i amb l’Eva i l’Eugeni, després. La causa en els dos cassos era la mateixa: els desacords en la planificació de les rutes d’uns viatges. Considero que aquesta mena de fets no constitueixen elements suficients per engegar a passeig una llarga i sincera amistat, però l’Ernest és així: quan se’l contraria –ni que sigui per una banalitat- s’ofèn de mala manera i és capaç d’actuar fins a les darreres conseqüències.

            -Vol dir que és venjatiu?

            -Quan érem amics mai me’n vaig adonar. Mai m’ho va semblar, que en fos. És clar, que mai me’n va donar motius per creure-ho. Ara, examinant els seus actes retrospectivament, penso que sí que ho és.

            -Perquè creu que el trencament de les relacions amb els altres amics va ser l’anunci de la ruptura amb vostè?

            -Quan em va comunicar la seva ruptura amb la Cristina i l’Andreu, i poc temps després la de l’Eva i l’Eugeni, pretenia que jo també desfés l’amistat amb ells. Al·legava que si jo em considerava amic seu havia de renyir amb els altres perquè l’havien ofès. L’argument era simple però mentalment enrevessat i maquiavèl·lic: els enemics dels meus amics són també els meus enemics, deia categòric.

            -Però, no eren tots vuit amics? –preguntà l’inspector Fontanals sense acabar d’entendre l’argument esmentat pel Ferran.

            -En realitat l’Ernest partia de la base que els únics amics érem ell i jo. Els altres, respecte a mi, només eren coneguts perquè me’ls havia presentat ell. Naturalment no compartia el seu punt de vista. El considerava absurd i pueril. Més tenint en compte que jo ni tan sols vaig ser present en els viatges on es van produir els conflictes. I, lògicament, vaig negar-me a les seves pretensions. Tanmateix, em vaig oferir com a mediador per restablir l’harmonia entre ells, oferta que l’Ernest va refusar.

            - Aleshores, molest, segurament l’Ernest deuria trencar també les relacions amb vostè?

            -No, va ser més tard. Era a l’embarcador de Cala Urgell en un dia assolellat i amb la mar plana com el palmell de la mà, ideal per navegar. Preparava els estris de la barca per fer-nos a la mar. El vespre anterior havia quedat amb l’Ernest per anar a Cala Closa. Una cala inaccessible per terra, encaixonada entre penya-segats. A la base d’un d’ells s’obre  una recargolada cova submarina, refugi de vàries especies marines que volíem fotografiar.

            -Es dedicaven a fer fotos als peixos? – va interrompre encuriosit l’inspector Fontanals.

            -Sí, la fotografia ens apassiona. També la submarina. Era una de les aficions que compartíem i ens unia, fins a l’extrem que havíem muntat un laboratori fotogràfic en un estudi llogat a bon preu.

            De cua d’ull, l’inspector observà les fotos emmarcades i penjades a la paret situada a la seva esquerra. Efectivament, entre d’altres n’hi havia de diverses especies de la fauna marina, i una d’en Ferran i l’Ernest, vestits de submarinistes, adoptant una postura que donava a entendre l’existència d’una bona camaraderia entre ells. “És evident –pensà- que eren molt bons amics.”

            -De sobte, -continuà en Ferran- l’Ernest, sigil·lós, aparegué rere meu. “Què te fet per a què em desacreditis amb els meus amics?” –m’escridassà irat-. Em vaig girà sorprès i somrient creient que es tractava d’una broma. Però en mirar-li als ulls vaig comprendre que no hi havia res de còmic ni en la seva actitud ni en les seves paraules. Allò anava de debò.

            -Què era el què li havia indignat tant?

       -Sincerament, no ho sé. Entre la meva sorpresa i la seva retòrica, recargolada i obsessiva, no vaig entendre res. Excitat i nerviós, per justificar la seva indignació m’abocà tot aquell torrent de raons que abans li he comentat. Repetia constantment que l’havia desacreditat per robar-li els amics.

            -Robar-li els amics? Què volia dir amb això?

            -Segurament es deuria referir a les activitats que la resta de la colla vam fer sense ell i, lògicament, també sense la Raquel, la seva dona.

            -O sigui que van prescindir d’ells?

            -No. Això és el que ell afirmava. La realitat va ser tota una altra: en un principi era lògic que quan la Roser i jo ens relacionàvem amb els amics que l’Ernest i la Raquel ens van presentar, ho féssim a través seu. Al cap i a la fi eren els seus amics. Nosaltres només coneguts. Després, quan l’amistat es va estendre entre tots per un igual, la forma de relacionar-nos va canviar: ja no calia fer-ho amb la seva intervenció. Ho podíem fer directament. Però si la iniciativa no venia d’ell, aleshores no hi participava. Això no vol dir que els marginéssim, era ell que s’aïllava voluntàriament.

            En Ferran s’aturà. Sorprès, comprovà que el regocitar el record d’aquells fets no el colpia com s’havia temut, ans el contrari. El temps havia estès el seu bàlsam infalible sobre les ferides infringides per la inesperada ruptura, guarint-les. Amb veu més serena continuà:

            -Vaig mirar de calmar-lo. D’aclarir els evidents malentesos. De demanar perdó per unes imaginàries ofenses elaborades exclusivament per la seva ment. Finalment l’Ernest es va assossegar. Li vaig estendre la mà per fer una encaixada. Ell la va refusar per abraçar-me. El vaig correspondre. Amb l’abraçada s’esbandien les seves cabòries. Tot havia estat un desafortunat malentès, vaig pensà alleugerit.

            -Però no va ser així. –Volgué confirmar l’inspector.

          -No, no va ser així. Després d’embarcar i d’amollar amarres em vaig adonar que no deia res. Durant el trajecte a Cala Closa seguia silenciós. El seu rostre, desencaixat, dibuixava una estranya  ganyota, barreja de tristesa i dolor. Assegut a la banda d’estribord, la seva mirada, buida, inexpressiva,  es perdia per la coberta de la barca. De retorn de la immersió fotogràfica, continuava capcot i callat. Un cop vam desembarcar, em mirà, i sense canviar l’expressió turmentada de la cara, em digué: “No podem ser amics. Hi ha dues coses més, tan greus, que ho impedeixen.” –Quines vaig contestar-li consternat- “No te les puc dir perquè afecten terceres persones.”

            -A quines coses i a quines persones es referia?

           -Mai ho he sabut? Ni aleshores, ni al cap d’un parell d’anys, quan vaig intentar una reconciliació aprofitant un moment que em va semblar favorable

.

            -Suposo que l’intent no va tenir èxit.

            -En absolut. L’Ernest no tenia cap intenció que ens reconciliéssim. Va acceptar que ens reuníssim perquè l’únic que volia era que ens saludéssim si ens trobàvem ocasionalment per la urbanització, donat que des la ruptura jo li negava qualsevol compliment. A ell, només el preocupava guardar les aparences davant dels veïns que no s’explicaven que la nostra amistat, d’avui per demà, hagués passat del zenit a la ruptura.