14.- EL REGISTRE

           Quan en Ferran acabà el seu relat, una inesperada i reparadora sensació de lleugeresa l’embolcallà. Es sentia com si s’hagués alliberat d’una feixuga càrrega. La necessitat de verbalitzar uns records que, per punyents, els tenia desat en un dels racons més llunyans de la memòria, l’havia ajudat a comprendre les causes que podrien explicar l’incomprensible comportament de l’Ernest. Potser no eren les reals. Potser no eren les que havien provocat la ruptura. Però les que ara intuïa, li aportaven una explicació lògica per justificar –si bé no entendre- l’actitud rupturista de l’ex-amic.

            Per un moment desvià la mirada vers la finestra situada a la seva dreta. Al defora, una nuvolada groguenca i espessa cobria la ciutat, vessant sobre ella una llum trista i somorta que envellia la tarda donant-li l’aparença d’un prematur capvespre. En Ferran, sorprès per la minsa claror, tingué la sensació que la tarda s’havia escolat entre la conversa, i de cua d’ull, consultà el seu rellotge. Es sorprengué. Només eren quarts de sis. La sobtada foscor confirmava les anunciades previsions meteorològiques de risc de tempestes, i, tot seguit, una pluja rabiüda i gruixuda es despenjà sobre els carrers convertint-los, en un no res, en improvisades rambles. “La programada excursió per anar a Cadaqués el proper cap de setmana se’ns en va en orris. Enguany la primavera sembla que no vulgui marxar.” Pensà contrariat.

            La veu de l’inspector, seca com un dispar,  el retornà a la realitat

            -És la Raquel una dona maltractada?

            -Físicament no ho crec, però no hi posaria la mà al foc, doncs...

           -Vol dir que existeix la possibilitat que ho sigui?– El va interrompre l’inspector impacient per trobar un rastre on agafar-se.

            -Vull dir que mai li vaig observar cap senyal que ho delatés. Al menys quan coincidíem a la platja, on sempre anava en bikini.– Respongué en Ferran un xic molest per la interrupció-. Però de paraula si que la maltractava el seu marit. Encara que fos en presència dels amics. Davant nostre no tenia cap escrúpol en tractar-la de mal educada i ignorant. A ella, una dona amb estudis universitaris!

            -Però podria tractar-se d’un fet puntual, produït en un moment de mal humor, de nerviosisme explicable i justificable per alguna raó?

             -No, no era així. Naturalment les agressions verbals també es produïen en moments d’enuig de l’Ernest. Però no calia que estigués enfadat per menystenir-la.  Si en el transcurs d’una conversa distesa, ella manifestava alguna opinió diferent a la d’ell,  la humiliava ridiculitzant-la davant de tothom. No tolerava que la seva dona tingués una intervenció destacada. I encara menys si el contradeia o li rebatia les seves argumentacions.

            -En la primera entrevista que vam tenir, vostè em va descriure la Raquel com una dona autoritària i malgeniüda, es a dir, dominant. Opinió que també compartien els seus amics. Opinió que jo mateix puc corroborà després d’haver-la interrogat un parell de vegades. Ara tots vostès tornen a coincidir presentant-me-la com la muller submisa i maltractada. Com s’explica aquest canvi?

               -Té raó. En un principi era l’Ernest el dominat i la Raquel la dominant. Però després de la crisi depressiva d’ell, que va desembocar en un intent de suïcidi, i de la mort del seu pare els papers es van canviar. Ella va passar a ser la maltractada i ell el maltractador.

            En sentir el raonament d’en Ferran, l’inspector Fontanals, obrí uns ulls com unes taronges. Finalment, després de dies d’inútil recerca, tenia coneixement d’uns fets sobre els quals era possible muntar hipòtesis que expliquessin la desaparició de l’Ernest. Però la satisfacció produïda per la troballa de pistes creïbles s’enterbolí tot seguit, en adonar-se del retard amb què en Ferran les hi havia facilitat.

            -Com és que tot això no m’ho va dir el primer dia que el vaig interrogar, allà a Cala Urgell?- preguntà en un mal dissimulat to irritat-. Si ho hagués fet aleshores possiblement el cas ja estaria resolt. No es pot ni imaginar el temps que el seu silenci m’ha fet perdre! Tant de bo aquesta demora  no afecti el resultat final de la investigació!

            -Aquell dia no em deixà temps per dir-li res més.- Afirmà rotund i molest en Ferran, davant la intransigència del policia-.  Li recordo que vostè, d’una revolada, s’aixecà de la cadira i donà per acabada la conversa. Pràcticament em deixà amb la paraula a la boca. Per tant, no em faci ara responsable del meu silenci, degut exclusivament a la seva precipitació. A més –continuà aclarint- moments abans del seu sobtat comiat, li havia referit que l’Ernest, per cridar l’atenció, acostumava a desaparèixer sense donar cap mena d’explicació, però aleshores la informació no va ser del seu interès. Així que no vingui a fer-me retrets sense solta ni volta.

            L’inspector es mossegà la llengua. Havia oblidat tot allò que les paraules d’en Ferran li estaven recordant. Ara es retreia la seva manca de paciència. Reconeixia que en aquells moments es deixà endur per un rampell, per un pressentiment que resultà infructuós. I s’excusà de la seva impertinència.

         Una momentània llum, intensa i platejada com un flash gegantí, il·luminà l’estança. Segons més tard el retruny d’un tro, similar al  d’una canonada de gros calibre, sacsejà els vidres de les finestres. La tempesta continuava senyorejant la ciutat. Els dos homes es miraren perplexos. L’inspector Fontanals fent un gest lleugerament còmic, arrufà les celles i premé els llavis com dient: “renoi quin xàfec”. L’altre li respongué amb un subtil somriure. Curiosament la fúria dels elements havia distès la relació entre ells dos.

 

             En Ferran, tot acceptant les disculpes de l’inspector, continuà:

        -Feia temps que l’Ernest no estava bé. Al centre forestal on treballava tenia greus problemes. Li havien encomanat la resolució d’un projecte i no se’n sortia. Un cop més s’havia obsessionat en seguir la línia d’investigació que ell creia correcta, prescindint dels paràmetres que la direcció li havia indicat. El projecte va fracassar i a ell el van acomiadar. Va cercar sense èxit altres feines. Aquell fracàs el seguia a tot arreu i ningú el contractava. Aleshores va caure en una profunda depressió

.

            -I va intentar suïcidar-se?- Afegí interrogativament l’inspector.

            -Exacte. Només ho va intentar, perquè no va tenir valor de consumar l’acte. Al darrer moment es va fer enrere i des d’allà on era va telefonar a la Raquel per a què el vingués a trobar. Ell no estava en condicions de tornar sol a casa.

            -No era el primer cop que ho feia...oi que no? Les altres vegades que desapareixia i que la seva dona em va intentar dissimular, també tenien la mateixa finalitat, veritat?

            -No, aquell no va ser el primer cop. N’hi van haver d’altres. Gairebé sempre que té un problema seriós de feina, i n’ha tingut més d’un, actua de la mateixa manera. Però amb una diferència, en les anteriors desaparicions l’intent de suïcidi no quedava clar.

            -Com es va resoldre la situació del pretès suïcidi?

       -És va sotmetre a tractament mèdic. Quan va superar la crisi entrà en una fase extremadament eufòrica que no era normal en ell. Aleshores, per voluntat pròpia i sense consentiment del metge, deixà de medicar-se, sense preveure que l’excés d’eufòria formava part del tractament prescrit. Més endavant, sense control mèdic, i coincidint amb la mort del seu pare, el caràcter li canvià. Alternava períodes en que es mostrava agressiu, intransigent i autoritari, amb d’altres de comprensius i pacífics. Actuava com el seu pare l’havia tractat a ell. Com si, després de la mort del pare, hagués adquirit la seva personalitat despòtica i tirànica. Era en aquells moments en què renyava i humiliava a tothom.

            Ara si, aquest cop l’inspector Oriol Fontanals havia tret tot el suc a l’interrogatori d’en Ferran. Es sentia satisfet. Havia obtingut dades suficients per seguir una investigació en tota regla. L’intent de suïcidi de l’Ernest i la violència de gènere exercida sobre la seva esposa, li proporcionaven bases suficients per poder establir tres hipòtesis amb les que centrar la investigació:

            Primera hipòtesi: podria ser que l’Ernest en una nova crisi depressiva s’hagués suïcidat.

         Segona: que la Raquel hagués decidit posar fi de forma massa radical als maltractaments dels que era víctima, es a dir, “morta la cuca mort el verí”, i després hagués fet desaparèixer el cadàver, tot fent creure que l’absència de l’Ernest era deguda a una de les seves “habituals escapades”. Això explicaria la seva actitud poc col·laboradora amb la policia.

             Tercera: que es tractés, precisament, d’una d’aquelles “habituals escapades”. En aquest cas no hi havia res a investigar. Només caldria esperar que l’Ernest es decidís a donar senyals de vida.

              El comiat amb en Ferran Domènec fou cordial. Ambdós manifestaren la mútua voluntat de retrobar-se en unes altres circumstàncies i gaudir d’una conversa amable i distesa. Potser aquell desig només era formal, producte d’una cortesia imposada per una societat hipòcrita. Però l’inspector preferia aquesta mena d’acomiadament a aquell altre, fred i sec, que la seva condició de funcionari li recomanava de practicar. Un cop al carrer consultà el rellotge. Encara era d’hora i la tamborinada havia degenerat en un imperceptible plugim. Tenia temps de tornar a la comissaria i redactar el memoràndum sobre l’entrevista amb en Ferran.

            Pel camí rumià sobre les primeres actuacions a fer per desenvolupar cadascuna de les tres hipòtesis sorgides de les declaracions d’en Ferran. Pensà que li caldria sol·licitar una ordre de registre del domicili de l’Ernest i de la Raquel. Necessitava comprovar si existia algun escrit d’ell manifestant les raons del seu hipotètic suïcidi,  o trobar alguna prova que pogués imputar-la a ella en la desaparició del seu marit. Per tot plegat, s’adonà que aquell vespre plegaria tard.

++++++++++++++++++++

           

            El matí es llevà fresc i ennuvolat. La primavera s’entestava a aigualir als ciutadans el cap de setmana que ja era a tocar. En sortir del Jutjat de Guàrdia amb l’autorització de registre domiciliari a la butxaca, l’inspector Fontanals guaità que el cel s’havia vestit amb una túnica gris plom, i una ganyota de contrarietat se li dibuixà, fugaç, al rostre. La costellada planejada pel diumenge amb els amics i les respectives famílies, perillava.

             Acompanyat d’un agent especialista en informàtica, es presentà a l’habitatge de l’Ernest i la seva esposa. L’ordre de registre domiciliari va fer el seu efecte, i la Raquel els deixà passar sense cap mena d’oposició. L’actuació dels policies fou meticulosa i feixuga, però infructuosa pel que feia a l’Ernest. No van trobar ni un sol escrit, ni en paper ni en el seu ordinador que indiqués la seva intenció de suïcidar-se. Però respecte a la Raquel, el registre va ser més positiu. En examinar el seu ordinador, entre els correus electrònics enviats, n’hi havia uns quans adreçats a un home anomenat Joan, a qui li donava el tractament “d’estimat”. En relació a la investigació policial, el contingut de la majoria dels correus era intranscendent. Però en algun d’ells, pocs, la Raquel expressava el seu malestar i angoixa  per haver de conviure amb el seu marit.

            En un d’ells havia escrit “...cada dia la convivència amb ell se’m fa més feixuga. Estic cansada de rebre escridassades i  humiliacions. Per un no res m’esbronca.” En un altre es lamentava: “...Controla tots els meus actes i moviments, les telefonades, on vaig i perquè hi vaig. No et pots ni imaginar el que haig de fer per poder-nos veure sense que ell se’n adoni. Sort que en tinc de tu. Ets el meu refugi. Tu i el meu correu, del qual en desconeix l’existència.” I encara en un altre deia desesperada i decidida: “...ja no aguanto aquesta situació. No puc més. He pensat molt en la solució que vaig comentar-te. Ja sé que és radical, que no té marxa enrere i que comporta uns riscos seriosos, però malgrat tot estic decidida a dur-la a terme.”

            Els correus no constituïen una prova concloent, però eren un bon indici. L’inspector Fontanals considerà que s’havia d’actuar amb discreció per no alertà a la Raquel i córrer el risc que es pogués donar a la fuga. Ordenà a l’agent que, dissimuladament, fes una còpia  del disc dur. I s’acomiadà d’ella, tot deixant-li clar que no s’havia trobat res que interessés a la investigació. L’endemà muntaria el dispositiu escaient per poder fer un seguiment  de la dona.