15.- UN MAL PRESSENTIMENT

  A primera hora del matí un ventijol fred, impertinent i desplaent es passejava, ufanós i fatxenda pels carrers de Barcelona, burxant la paciència dels vianants, tips de suportar una primavera humida i capriciosa que es resistia a cedir el pas a l’estiu. Al seu despatx l’inspector Oriol Fontanals rumiava el mètode a aplicar en les investigacions a seguir en cadascuna de les hipòtesis suggerides per la conversa haguda amb en Ferran.

En la de l’homicidi o assassinat s’hauria de fer un seguiment exhaustiu de la Raquel. Era necessari conèixer tots els seus actes: que feia, on anava, amb qui parlava, a qui telefonava. Això implicava intervenir-li el telèfon i disposar d’una furgoneta de vigilància permanent davant de casa seva per controlar les seves entrades i sortides. També d’un cotxe camuflat amb la dotació escaient per poder-la seguir  a tothora i allà on fos.

En les altres dues hipòtesis calia trobar a l’Ernest viu o mort. I si fins aleshores no se l’havia localitzat pensant que era viu, més difícil resultaria trobar-lo si era mort. El cadàver –que era imprescindible per demostrar el suïcidi- podria restar ocult en qualsevol indret solitari i inaccessible. Tot depenia d’on i com l’Ernest s’hagués llevat la vida. Fracassades totes les actuacions policials fetes fins aquell moment, i essent negatiu el resultat del registre domiciliari, l’inspector Fontanals tenia centrades bona part de les seves expectatives en l’anàlisi de l’ordinador de l’Ernest, el qual havia estat requisat durant el registre per poder ser examinat pel Departament d’Informàtica dels Mossos d’Esquadra. Ell tenia l’esperança que de l’anàlisi es pogués deduir algun indici que facilités la localització de l’Ernest, fos viu o mort.

També estudià la conveniència d’encetar una crida a través dels mitjans de comunicació, requerint la col•laboració ciutadana. No era un mètode que li agradés de recórrer. Indirectament evidenciava una manca de recursos de la policia. Però quan s’aplicava, normalment resultava eficaç. A més, d’ençà que l’Ernest sortí esperitat dels laboratoris on treballava algú el deuria d’haver vist, i la crida esdevenia el millor camí per a què aquest algú proporcionés qualsevol dada que facilités una pista.

Conclosa l’estratègia a seguir, l’inspector Fontanals sol•licità dels seus superiors la disponibilitat dels vehicles i dels agents necessaris per dur a terme el seguiment de la Raquel. Redactà l’escrit dirigit al Jutjat, requerint la seva autorització per intervenir els seus telèfons. I convocà una reunió amb els inspectors Robert Arboç, Marc Oliana i Eulàlia Moll, col•laboradors habituals seus i autèntics mestres en l’art de seguir als sospitosos.

El to electrònicament melòdic del timbre del seu telèfon sonà insistent i  intermitent.

-Digui?

-L’inspector Fontanals? –preguntà una veu metàl•lica i femenina-. Soc Montserrat Fuster, dels laboratoris “Fidelta”, l’ajudant de l’Ernest Camps, de qui vostè porta la investigació de la seva desaparició. Hem recorda?

Si la recordo –respongué l’inspector un pèl sorprès i esperançat davant de la possibilitat d’obtenir noves proves, - en què la puc ajudar?

-Es en relació amb el projecte del qual l’Ernest Camps en dirigia una secció. Per telèfon no puc donar-li detalls, però ha succeït un fet que segurament l’interessarà conèixer. Podria venir als laboratoris?

-En mitja hora o tres quarts soc aquí?

Penjà l’aparell. Arreplegà la sol•licitud d’intervenció telefònica per dipositar-la, de passada, al Jutjat. Muntà en el primer cotxe que trobà lliure a l’aparcament de la comissaria. I enfocà direcció al carrer del Foc, a la Zona Franca, seu dels laboratoris farmacèutics “Fidelta”.

El van rebre a la mateixa sala de reunions, acollidora i austera, del primer dia. A més del director i de la Montserrat Fuster, als qui ja coneixia de l’anterior visita, també hi era present el responsable del sistema informàtic dels laboratoris, Bernat Fontcalda.

-Ens hem adonat que els arxius on es desava tota la informació de la investigació duta a terme per l’Ernest Camps han estat esborrats, tan del seu ordinador com del central, -li digué el director amb un matis d’indignació- no sé si aquesta dada li serà útil, però confio que el pugui ajudar a trobar a aquest desagraït. –acabà rotund.

-No en queda cap còpia de seguretat?

-No. –respongué el responsable d’informàtica de l’empresa-. Ho ha esborrat tot. S’ha assegurat que no en quedés res. S’entén que hagi pogut eliminar la informació gravada en el seu propi ordinador. Però el què sorprèn és que també ho hagi pogut fer del disc dur de l’ordinador central i de la còpia de seguretat.

-Hi tenia accés a l’ordinador central?

-No. Només hi podem accedir el director dels laboratoris, els directors dels diferents projectes que estan en marxa, i jo mateix com a responsable del sistema informàtic. Som els únics que coneixem la contrasenya per entrar-hi.

-Doncs, atenent-nos als resultats, és evident que ell, tot i no ser director de cap projecte, també la coneixia. Com s’ho expliquen?

-Només hi cap una possibilitat, que algú, violant el protocol de confidencialitat que tots estem obligats a complir, li hagi facilitat, -declarà el director dels laboratoris- i puc assegurar-li que ni el senyor Fontcalda ni jo mateix ens  l’hem saltat.

-I jo, per la meva responsabilitat dintre del projecte no estic autoritzada a conèixer-la. –S’afanyà a aclarir la Montserrat Fuster per tal d’esbandir qualsevol ombra de sospita.

-En aquest cas hauran d’investigar als directors dels diferents projectes que tinguin entre mans. És una tasca que els pertoca a vostès, no a la policia, -sentencià l’inspector-. En quina mesura l’acció de l’Ernest Camps ha pogut afectar la viabilitat del projecte en què estava treballant?

-El segment que investigava era previ a la fase de conclusions. Sense ell el projecte no té cap sentit. -Continuà intervenint la Montserrat Fuster-. Si bé la seva part de la investigació es basava en paràmetres inadequats, la necessitem per corregir-la i salvar la fiabilitat del projecte. Si no la tenim les esmenes seran impossibles de fer i el projecte romandrà inacabat.

-Tenen alguna idea sobre quina pot ser la causa que expliqui la conducta de l’Ernest Camps?

-Cap ni una.- respongué ràpid el director-. És cert que el darrer dia que el vaig veure, precisament el dia que va desaparèixer, el vaig esbroncar severament. En la part del projecte que ell dirigia, va seguir una línia d’investigació basant-se en uns paràmetres diferents als acordats per tot l’equip. La seva acció va conduir el projecte a un atzucac. Va marxar del meu despatx trist i capcot. Possiblement ofès. Però em resisteixo a veure’l com un sabotejador ressentit. En el fons m’ha d’estar agraït. El vaig contractar tot i conèixer les característiques personals que el precedien, prou conflictives com per no confiar-li càrrecs d’alta responsabilitat.

-En aquest món hi ha gent molt desagraïda! –exclamà d’esma el policia - No s’ha plantejat que potser ho ha fet per venjança per excloure’l del projecte?

L’inspector Fontanals havia referit aquella possibilitat endut més pel recel propi del seu instint professional, que no pas per haver-ho meditat detingudament. Però, ben pensat creia poc probable que l’Ernest fos l’autor de l’atemptat informàtic. Considerava que no és fàcil que una persona amb tendències depressives, que cerca en el suïcidi la resolució dels seus problemes, pensi en realitzar una venjança que no podrà assaborir. En qualsevol cas el sabotatge del projecte farmacèutic no aportava cap significació especial a la investigació policial, a banda de constatar que el desaparegut podria ser una persona extremadament venjativa. En conseqüència la seva presència allí esdevenia innecessària. I s’acomiadà abandonant tot seguit l’edifici dels laboratoris.

Al carrer el ventijol s’havia esvaït i un agosarat raig de Sol barrinava l’espessa capa de núvols grisosos que cobria el cel, aportant un bri d’esperança calòrica. Era la primera empenta d’un jove estiu àvid d’arraconar la tossuda primavera.

Engegà el cotxe i arrencà veloç en direcció a la comissaria. En arribar  al Passeig de la Zona Franca, tot i ser el camí més directe, no el prengué. El travessà  per esquivà la Plaça Cerdà, atapeïda de vehicles a aquella hora del matí i, fent marrada, seguí pel carrer del Foc fins endinsar-se en el Parc de Montjuïc a través del carrer dels Jocs Olímpics del 92 i de les Avingudes de l’Estadi, del Marqués de Comillas i de la Reina Maria Cristina,  per on abastà la comissaria.

Hi entrà com una bala. La convocada reunió amb els  inspectors Robert Arboç, Marc Oliana i Eulàlia Moll, era a punt de començar, però abans d’iniciar-la volgué passar pel seu despatx per comprovar si hi havia alguna novetat que pogués alterar l’ordre del dia a debatre amb els seus companys. Sobre la seva taula descobrí un fax del Jutjat autoritzant les escoltes telefòniques a la Raquel. I obrint el seu correu electrònic en llegí un dels seus superiors aprovant l’operació de seguiment. La reunió fou breu. Els punts de vista dels assistents per fixar la tàctica a seguir coincidien. I l’operatiu es posà en marxa.

+    +     +     +     +     +     +     +     +

A l’endemà la primavera recuperà el seu vigor exhibint una temperatura ambiental notòriament baixa i un cel encapotat per una gruixuda capa de núvols, llisa com una llosa de marbre, que traspuava una esmorteïda llum sense ombres. Les primeres gotes de pluja perlejaren sobre els vidres de la finestra del despatx de l’inspector Fontanals, capficat en la redacció del memoràndum de les actuacions executades el dia anterior. El telèfon interior l’avisà que, a la sala de reunions, l’esperaven  els policies que havien participat en el seguiment i escoltes telefòniques de la Raquel. Abans de rellevà als seus companys venien a informar del resultat de les seves accions dutes a terme el dia abans.

Saltà de la cadira i enfilà el passadís que duia a la sala, tot confiant de rebre bones notícies que li esvaïssin el mal pressentiment que l’acompanyava des que s’havia llevat. Un mal pressentiment que insistia en què el cas de l’Ernest no el podria resoldre. Quedaria enterrat en els arxius policials com tants d’altres referents a persones desaparegudes de les que mai més no se’n sap res.

La reunió no s’allargà. El resultat fou decebedor: durant l’escolta telefònica la Raquel no havia realitzat cap trucada que interessés a la investigació. I el seu seguiment tampoc era positiu: havia sortit dels seu domicili per dirigir-se a la Plaça Lesseps, on entrà a la biblioteca pública “Jaume Fuster” per tornar un llibre cedit en préstec. Tot seguit entrà a l’estació de la línia tres del metro i baixà a la de la Plaça de Catalunya. Rambla avall s’aturà en una botiga de roba femenina, d’on sortí sense comprar. Tombà per la cantonada del carrer de la Canuda i entrà al Palau Savassona, on s’ubica l’Ateneu Barcelonès. Allí assistí a una conferència sobre la poesia de Salvador Espriu. Després es dirigí novament a casa. Era tot, ni un moviment sospitós, ni una paraula que pogués comprometre-la.

Els policies buidaren la sala sense desanimar-se. Sabien que les operacions no sempre tenien èxit el primer cop que es muntaven. L’experiència els encoratjava a continuar. Tard o d’hora se’n sortirien. Tanmateix, l’inspector Fontanals no compartia l’optimisme dels seus companys. El mal pressentiment que el seguia des de primera hora del matí continuava present.
        

Retornà al seu despatx just a temps d’atendre el telèfon que, histèric, sonava impacient. El despenjà d’una revolada. Des de l’altre costat de la línia, un company del Departament d’Informàtica l’advertia que, un cop finalitzat l’anàlisi del disc dur de l’ordinador de la Raquel, li enviava via telemàtica l’informe de conclusions. L’inspector Fontanals penjà l’aparell i consultà el seu correu obrint l’arxiu que acabava de trucar a la porta del seu ordinador. L’anàlisi informàtic, contrastant diversos correus, revelava la identitat d’en Joan: el misteriós personatge, refugi “on line” de la Raquel, era un ex-professor seu –de vuitanta anys- amb qui ella, finalitzada la carrera, continuà relacionant-s’hi. Aquest lligam universitari, amb el temps, es transformà en una amistat on l’antiga alumna  trobà la paternitat espiritual i intel•lectual que no tingué amb el seu pare, mort quan era una nena.

      L’informe també aclaria el significat dubitatiu d’algunes expressions d’ella contingudes en els seus darrers correus. Així, quan escrivia que estava decidida a prendre mesures radicals per posar fi a la seva situació humiliant i vexatòria, no es referia a cometre cap delicte de sang, sinó a divorciar-se. I el risc que hi veia si prenia aquesta decisió, no eren el de poder ser descoberta i condemnada per assassinat, sinó el de convertir-se en una víctima més de la violència de gènere, donada la personalitat agressiva del seu marit. Per tot plegat, la hipòtesi de l’amant consolador i de l’esposa homicida per escapar de la violència conjugal, a l’inspector Fontanals se li acabava d’anar en orris.

Fastiguejat i cansat decidí prendre un cafè servit per la màquina expenedora ubicada al passadís distribuïdor dels diferents despatxos. Mentre se’l prenia observà com un company del Departament de Delictes Contra la Propietat se li acostava decidit.

-Oi que dus la investigació sobre la desaparició de l’Ernest Camps?- li escopetejà quan era a tocar d’ell. I sense donar-li temps a respondre’l afegí: -El gerent de l’empresa de cotxes de lloguer “Autoràpid” m’ha presentat una denúncia contra l’Ernest per robatori d’un dels seus vehicles, un Renault Megane de color negre. Li va llogar per tres dies i encara no l’ha tornat.

La sorpresa per la notícia li provocà que el cafè se li ennuegués i, en tossir,  un gotim del negre líquid li esquitxés la pitrera.

-Així que havia llogat un cotxe! –exclamà un cop refet del mal glop que li havia condecorat la camisa-. Això vol dir que el seu propòsit era sortir de Barcelona sense que ningú ho pogués detectar. Com és que no hi havia pensat!

-Tinc el telèfon del gerent per si hi vols contactar per interrogar-lo –li digué l’altre tot allargant-li un paper escrit.

L’inspector li ho agraí i marcà el número en el seu mòbil. El to de trucada sonà, però el telèfon del gerent era fora de cobertura. Li deixà un missatge a la bústia de veu i es dirigí vers el seu despatx, al mateix temps que advertí com el mal pressentiment que el turmentava s’allunyava del seu costat.