7.- LA GERMANA

            El despertador li sonà com una patacada, però no assolí esbandir-li la son, que seguia estirant-li les parpelles. Amb els ulls mig aclocats i envermellits s’incorporà i quedà assegut al llit amb els peus a terra cercant desesperadament l’aixopluc de les plantofes. Semi adormit, connectà l’interruptor del llum i entrà a la cambra de bany. Dues rengleres de bombetes halògenes, incrustades en el fals sostre, li escopiren una esfereïdora llum blanca que l’encegà momentàniament. Recuperada la visió, topà amb la imatge que el mirall li ensenyava de si mateix. Portava gravat al rostre el senyal de les poques hores que havia dormit, i maleí la seva afició a les pel·lícules de l’Oest. La nit anterior sintonitzà un canal televisiu que emetia un “western”. La seva visió li furtà un parell d'hores de son. Ara, aquesta imprudència li passava factura.

            El brogit del carrer en aquella hora del matí, li augmentà la boira que li atapeïa el cervell d'ençà que s’havia llevat. Li calia eixorivir-se. La visita que l’esperava li requeria que tingués el cap prou clar. Entrà en un bar i demanà un cafè doble ben carregat. Prop d'ell  recolzats a la barra, un parell de clients comentaven la situació del país, escanyat per la política fiscal espanyola i la greu crisi europea.

            -Només ens en sortirem si decidim declarar-nos independents d'aquest estat que ens anorrea -exclamà persuasiu un d'ells- . Es un camí difícil, però tenim els recursos i la iniciativa suficients per fer-ho.

     -Segurament. No obstant, a mi em preocupa més l’endemà de la declaració d'independència  Hi estem preparats? –Recalcà l’altre.

              -I tant que n'estem de preparats! –Sentencià el primer.

            D’un glop escorà la tassa de cafè i sortí de l’establiment, deixant als dos parroquians immersos en  llurs cavil·lacions sobiranistes. I es dirigí a l’avinguda de la Diagonal -a tocar de l’obelisc del “Cinc d'Oros - indret on s’ubicava l’edifici en una de quines plantes la Mercè Camps, germana de l’Ernest, hi havia instal·lat la seva empresa d'assessoria d'imatge.

           L’inspector Oriol Fontanals hi arribà puntual. La recepcionista el feu passar a un espaiós despatx de disseny. Davant seu, rere una immensa i freda taula de vidre muntada sobre un parell de cavallets metàl·lics, la Mercè Camps el va rebre amablement. El seu aspecte feia gala de l’objecte a què es dedicava l’empresa: tenir cura de la pròpia imatge. I la seva era impecable. Alta i esvelta, vestia pantalons i brusa perfectament conjuntats amb un mocador de seda que, com un parell de cascades li descendia del clatell fins al pit, i unes sabates descobertes que li emmarcaven les ungles dels peus pintades d'un intens color grana. L’inspector, impressionat per aquella ostentació d'elegància femenina es quedà sense paraula. Però el tènue somriure de la dona l’ajudà a recuperar-se. Recordà que  no havia preparat cap guió en què basar el seu interrogatori. En atenció a la persona interrogada, considerava més aconsellable l’espontaneïtat en el procediment, que no pas seguir una bateria preconcebuda de preguntes.

            -La seva cunyada Raquel creu que l’Ernest no ha desaparegut. Afirma que es tracta d'una de les seves habituals absències per les que, de tant en tant, marxa de casa seva sense dir-li on va ni quan torna. Si el que m’ha dit es cert, no s’entén que s’hagi presentat una denúncia i, encara menys, que ho hagi fet vostè –li etzibà el policia, ara del tot refet i amatent a la reacció que les seves paraules poguessin provocar en la interrogada.

            -Això li ha dit? -Li respongué amb la sorpresa esbatanant-li els ulls-. No se la cregui! Tot el que diu i el que fa ho és en el seu propi interès. Res més. No trobarà en ella cap indici de generositat o altruisme. Sempre va a la seva. D’altra banda, desconeixia el costum del meu germà d'absentar se sense avisar. Francament, em costa de creure. Amb el control que exerceix sobre ell!...No és possible. L’Ernest no s’atreviria a fer una cosa així sense el consentiment d'ella. El té dominat!

            -Aleshores, va ser perquè  ignorava aquest estrany comportament del seu germà que es decidí a presentar la denúncia per desaparició?

             -Exactament! La Raquel s’hi oposava. Al·legava que havíem d'esperar  Que encara era aviat per denunciar el fet. Déu meu! Havien passat cinc dies i malgrat tot insistia en esperar! Aquesta actitud tan irresponsable em va preocupar molt. El meu germà podia estar en perill i ella, incomprensiblement, es mantenia totalment passiva. I d'una revolada em vaig personar a la comissaria a denunciar el fet.

           -Tant a ella com al seu germà, vostè els deu conèixer bé. Com explica les periòdiques absències d'ell i la increïble tolerància de la seva dona. Creu que hi pot haver algun problema de convivència entre ells?

         -Sincerament, ho ignoro. Fa temps que no ens relacionem. Abans era diferent. Ens veiem sovint, tot i que a mi, la Raquel mai em va fer el pes. Era evident que s’aprofitava del caràcter feble i insegur del meu germà. Després, des de la mort del pare les relacions es refredaren i deixarem de veure'ns  Ni tan sols ens telefonàvem. Per això em va sorprendre que la meva cunyada em truqués preguntant per l’Ernest el dia que va desaparèixer. Ho vaig trobar tan estrany que, d'un salt, em vaig plantar a casa seva per esbrinar què passava. La resta ja li he explicat abans.

            El diàleg desfermà en l’inspector Fontanals el record del dia en que la Mercè denuncià la desaparició del seu germà. El to lacònic en què aleshores s’expressà contrastava amb el d'ara  molt més explícit i relaxat. A més, comparant les declaracions de les dues dones, el camp de la investigació se li eixamplava. D’una banda, advertí que les relacions familiars dels Camps no eren del tot normals. Ambdues cunyades es professaven una sòlida i mútua antipatia. Cadascuna atribuïa a l’altra els mateixos defectes: ser autoritàries, egoistes, malcarades i tot un variat reguitzell d'epítets d'allò més pejoratius. De l’altra, semblava que la mort del pare dels dos germans havia enterbolit d'alguna manera les relacions entre ells. Potser degut a l’herència? Finalment, era evident que el matrimoni de l’Ernest i la Raquel grinyolava per totes bandes. Ara, l’inspector creia tenir l’oportunitat de resoldre tots aquests interrogants i no volia malbaratar-la.

          -Ha dit que de bon principi la Raquel mai no li va caure bé. Per què?- preguntà el policia, tot aprofitant el moment de sinceritat que la Mercè semblava oferir-li.

           -Perquè des del dia en què es van conèixer en va treure profit del caràcter dèbil del meu germà. Malgrat ser molt intel·ligent, és tímid, insegur, analitza les coses amb desmesura... I tot plegat l’impedeix de prendre cap decisió. Queda atrapat en la xarxa d'anàlisi i contra anàlisi que fa de cadascun dels possibles resultats que la seva decisió, si la prengués, implicaria. I no  se'n surt. Aleshores és ella la que decideix. Això no ho fa per ajudar-lo. Ans al contrari. Sempre li retreu el seu caràcter apocat i constantment el posa en evidència davant dels altres, erosionant, així, l’autoestima del seu marit.

          La Mercè va fer una pausa. Dubtà de continuar per aquell camí que, inexorablement, la conduiria a deteriorar davant del policia la imatge del seu germà. Però també podria rehabilitar-la,  si li explicava que l’Ernest havia estat una víctima de l’autoritarisme del pare,  i de la seva obsessió per educar els fills sota una rígida disciplina espartana. Potser l’inspector milloraria el mal concepte que, probablement, s’havia format de l’Ernest. Tanmateix, tampoc veia la necessitat de seguir parlant  amb un desconegut sobre les intimitats familiars. Unes intimitats que segurament no aportarien res de positiu al progrés de la investigació policial.

           -Per què va trencar les relacions amb el seu germà? Hi va tenir quelcom a veure la mort del seu pare? -Li preguntà l’Oriol Fontanals trencant els pensaments de la seva interlocutora.

          -El meu pare constituïa el clàssic exemple de l’home que s’ha fet a ell mateix. Fill d'un modest sabater de barri, amb fèrria voluntat i memòria tenaç, estudià la carrera de dret i guanyà les oposicions a notaries. Tingué tres fills: en Ricard, jo mateixa, i l’Ernest. En Ricard era un noi encantador. Àgil, alegre i extravertit. Posseïa una desbordant simpatia que captivava a tothom. També al pare, que albirà l’esperança que, com ell, fos notari. Però, sent encara estudiant, el matà un desafortunat accident de trànsit. El pare s’ensorrà. La pèrdua del fill preferit el sumí en una tristesa fosca i profunda que, tanmateix, el temps escombrà més endavant. El pare, revifat, cregué veure en el seu fill petit la rèplica del fill gran. Però l’Ernest no era en Ricard. Era maldestre, ensopit i tímid. I de cap manera volia ser notari. Els seus interessos es centraven en la botànica i, especialment, en la ciència farmacèutica. Tremendament decebut, el pare sempre l’humiliava, sempre l'esbroncava, sempre el menystenia. I aquesta actitud  vers l'únic fill baró que li quedava, sovint, enterbolia la pau familiar. Suposo que va ser aquesta decepció la causa que el pare m’instituís hereva universal i a l'Ernest només li llegués la llegítima. A l’hora d'acceptar l’herència, l’Ernest, instigat per la Raquel, impugnà el testament, però va perdre el plet. Des d'aleshores no ens hem dirigit la paraula.

          Un silenci incòmode planà pel despatx. En un breu període de temps la Mercè havia reviscut els pitjors anys de la seva vida, marcats per una tirania paterna esporàdicament endolcida per un desconcertant paternalisme. Si bé ella mai no en fou una víctima directa-doncs el seu pare sempre la tractà amb benevolència, potser pel seu caràcter fort, similar al d'ell- si  que patí l'angoixant i constant dilema d'haver de mantenir el degut respecte al pare i d'oferir el seu consol al germà, a qui veia totalment desprotegit de les ires paternes.

          Per uns moments, la Mercè fullejà el llibre de la seva memòria i llegí les pàgines on constava escrit les vegades que li havia  fet costat quan quedava abatut pels embats furibunds del pare. Les vegades que l'havia ajudat  quan, davant de la indiferència del pare, el germà necessitava una empenta per superar un obstacle. Els cops de mà que li havia donat, quan acabà la carrera, per a què  trobés feina. L'oferiment del capital necessari per a que obrís una farmàcia, oferta que l'Ernest rebutjà al·legant que no tenia vocació de comerciant. La recomanació feta a un client -director d'uns laboratoris farmacèutics- per a que l'inclogués en el seu equip, amb l'esperança que es trenqués la corrua de fracassos laborals acumulats pel seu germà a causa de la seva inadaptabilitat en els successius llocs de treball.

            -No voldria abusar més temps de la seva amable paciència. Només li demano un darrer favor. Podria facilitar-me els noms i adreces dels amics del seu germà? Segur que poden aportar-me dades decisives  per a la meva investigació-. Preguntà l'Oriol Fontanals, tot esberlant el feixuc silenci que farcia el despatx.

            La pregunta de l'inspector arrencà la Mercè de les mans d'aquells records contra els que, endebades, lluitava per oblidar-los. Amb els ulls humits escrigué una nota i li adreçà. 

           -Ja li he dit que fa temps que no veig a l'Ernest. Per tant desconec quins amics pot tenir actualment. Li he anotat els noms dels que ho eren quan ell i jo ens relacionàvem. Tan de bo el seu testimoni pugui ajudar-lo  a trobar el meu germà.

         L’inspector Fontanals desà la nota a la cartera i s’acomiadà de la Mercè. Abans d'arribar a la porta del despatx es girà i li dirigí un darrer somriure de cortesia. El somriure se li congelà als llavis. Una llàgrima, gairebé imperceptible,  relliscava per una de les galtes de la dona.