6.- DESAPARICIÓ O ABANDONAMENT?

  En aquella hora del matí, sota un amable Sol -preludi de l’estiu- la Plaça de la Universitat i part de la Gran Via eren ocupades per una manifestació de treballadors que protestaven per la imminent deslocalització de la seva empresa, provocant un colossal embús de trànsit en els principals carrers de l’Eixample barceloní. Atrapat enmig d'una corrua de cotxes que es movia amb la lentitud d'una glacera, l’inspector Fontanals es desesperava. Es dirigia al domicili del desaparegut Ernest Camps, per tal d'aclarir amb la seva dona alguns aspectes de la seva anterior declaració, i feia tard. Això el neguitejava. Per esbargir el seu creixent mal humor, procurà distreure’s observant el seu caòtic entorn. La seva mirada topà amb uns furgons de la brigada antiavalots aparcats en un xamfrà del carrer Aribau. Drets al seu voltant, alguns policies estaven preparats per si calia intervenir en cas de produir-se aldarulls. No els envejà. A l’Escola de Mossos d'Esquadra tingué l’oportunitat d'ingressar en aquest cos, però la refusà. Volia evitar entrar en el conflicte moral d'haver d'actuar contra unes persones mogudes per uns ideals o unes necessitats que potser ell també podria compartir.

  El pensament se l’endugué, ara, per rememorar-li el primer interrogatori de la Raquel. El recordava força breu. En aquells moments, amb les seves preguntes, no va voler agreujar la previsible angoixa de l’esposa, i es conformà amb la minsa informació que obtingué d'ella  Tanmateix li sorprengué la seva actitud impassible i freda. Impròpia de la dona a qui sobtadament li ha desaparegut el marit sense deixar cap mena d'explicació ni rastre. Cap gest en el seu rostre. Cap llàgrima. Res no indicava sentiment o torbació. En un principi atribuí aquella rigidesa gestual al lògic xoc emocional causat per la desaparició  d'un ésser estimat. Però ara, en tenia els seus dubtes.  Què hi havia rere aquella inexpressivitat femenina? Havia d’esbrinar-ho.
    

     L’inútil i intermitent canvi de llum d'un frustrat semàfor el retornà a la realitat. El fet de no haver previst l’entrebanc que la manifestació suposava a la seva tasca, li augmentà el mal humor i la impaciència, que el corsecaven temptant-lo a engegar la sirena del cotxe camuflat que conduïa. Normalment no feia ús dels avantatges que la seva condició de policia li atorgava. I aquella missió, en principi, no revestia la urgència que justifiqués recórrer a tal privilegi. Però el considerable retard que el caos circulatori li estava causant li rebaixà els escrúpols. Amb un gest ràpid i decidit, adherí  al sostre del vehicle el llum giratori i connectà la sirena. Un esgarip intens, agut i metàl·lic, sacsejà el carrer. Aprofitant l’amplada de la cruïlla on romania aturat, d'un cop de volant sortí de la immòbil filera de vehicles que l’empresonava. En veure’l, els agents de la policia local que, prop d'ell  intentaven debades regular el trànsit, li obriren pas alliberant-lo d'aquell desgavell circulatori.

El domicili de l’Ernest i la Raquel s’ubicava en un pis d'una antiga casa de l’Avinguda de la República Argentina. Palplantat davant de la porta del carrer de l’edifici, l’inspector Fontanals, anguniejat pel seu retràs, va prémer el corresponent botó del porter automàtic.

     -Qui és? Li preguntà una veu metàl·lica.

-L’inspector Oriol Fontanals, dels Mossos d'Esquadra.

-Arriba tard! –Li escopetejà la mateixa veu- i tot seguit sonà un breu espetec que li desfermà la pesada porta de ferro.

Entrà al vestíbul i d'un salt l’ascensor el conduí fins al replà de l’escala on la dona de l’Ernest l’esperava amb la porta del seu pis entreoberta.

-No tinc tot el dia per atendre’l –el tornà a recriminar la dona, mentre el deixava passar a l’interior. Un cop dintre, l’inspector se'n adonà que l’ample habitatge, respectuosament reformat i modernitzat, on s’intuïa l’hàbil mà d'un decorador, oferia un ambient càlid i acollidor que contrastava amb la freda rebuda de la Raquel.

-Només vull fer-li unes preguntes per completar la seva primera declaració- li digué el policia, incòmode per la distant actitud de la dona.- Sembla que no és el primer cop que el seu marit desapareix -afegí sense més preàmbuls, amb ganes d'enllestir aquella situació que es presentava amb un caire força tibant.

-Qui li ha dit això?

-En Ferran Domènec. L’altre dia el vaig...

-Que en sap ell de tot plegat! -El va interrompre la Raquel amb la rotunditat d'un dispar fet a boca de canó.- Per què sempre ha de ficar el nas allà on no el demanen? Quan deixarà de fer-nos la vida impossible?

La resposta irada de la dona el sorprengué. No entenia aquella reacció atès que en Ferran Domènec era amic seu. Fins aleshores, la Raquel havia parlat lentament, amb calculada serenitat, mesurant i seleccionant cada paraula, emprant sempre la de significat més ambigu. Però en sentir el nom d'en Ferran Domènec saltà com si l’hagués enrampat una descàrrega elèctrica, i es posà a parlar precipitadament, a ritme frenètic, escopint els mots com si fos una metralladora verbal.

-Però no són amics?- volgué aclarir l’inspector, tot mirant de refer-se de la sorpresa.

-Ja no en som d'amics .. Bé...diguem que l’amistat ha derivat en una nova fase –rectificà ella-. Ara  ens saludem quan coincidim en algun indret de Cala Urgell, però res més. No ens relacionem.

-I doncs, s’han enemistat per alguna raó en concret?

-La gent canvia. Simplement les nostres vides han pres rumbs diferents- respongué evasiva.-  Per cert, com ho sabut en Ferran que l’Ernest ha marxat?

-Ha marxat?- remarcà el policia novament sorprès-. L’Ernest ha desaparegut! O potser m’està insinuant que se'n ha anat per pròpia voluntat? Si és així, per què ho han denunciat com una desaparició i no com un abandonament conjugal?

-No es tracta d'una qüestió de faldilles. El meu marit, de tant en tant, necessita està sol. Aleshores marxa de casa. No sé on va ni li ho pregunto. Ell tampoc m’ho diu quan torna. Per què sempre torna. Després d'un parell de dies d'absència  sempre torna. És cert que aquest cop triga més a venir,  però tornarà, segur. Per això no vaig posar la denúncia. Va ser la meva cunyada qui ho va fer. És una autoritària. Vol controlar-ho tot i a tothom. Jo vaig advertir-la que recórrer a la policia era una bestiesa. Però ella no escolta mai ningú. Sempre ha de fer la seva.

En sentir aquesta declaració, l’inspector Fontanals quedà atònit. El cas se li havia girat com una truita. Començava a sospitar que, efectivament, no hi havia hagut cap desaparició traumàtica. Segurament es tractava d'un marit que, de tant en tant, deixa la dona per anar-se'n de gresca amb una altra. Tot i que la Raquel no tenia l’aparença de ser l’esposa bleda que tot s’ho creu. Tanmateix no descartava, encara, el supòsit de la desaparició. I, en aquesta línia, li calia escoltar el testimoni de la germana de l’Ernest. En definitiva era ella qui havia presentat la denúncia de desaparició del seu germà.

De retorn a la comissaria es creuà, altra volta amb els furgons de la brigada antiavalots que tornaven a la caserna. No va caldre la seva intervenció. Afortunadament,  la manifestació, un cop cobert el trajecte previst, s’havia dissolt pacíficament.