2.- EL RACÓ DELS RECORDS OBLIDABLES.

Era un matí d'un aquells dies fronterers entre la primavera i l’estiu, nítid, assolellat i matinerament càlid. Els primers turistes, encara tímidament, començaven a ocupar les platges. El gros de la invasió no trigaria gaire a desembarcar. El mar oferia una calma silenciosa i mandrosa transformant-se en una extensió plana i llisa com un mirall. Rere la Punta d’Es Freu– el cap que protegia aquella zona marítima esmorteint els sotracs de la tramuntana- aparegué una barca fendint amb la quilla les blavoses i cristallines aigües. Rere seu deixava una blanca ferida que lentament cicatritzava difuminant-se en la blavor de la mar.

L’únic tripulant- enfundat en un vestit de neoprè- subjectava amb ferma suavitat l’arjau del motor forabord que impel•lia poderosament l’embarcació fent-la planar sobre les quietes aigües. A l’horitzó el Sol, encara lluny del seu zenit, amb els seus rajos escampava sobre la superfície del mar múltiples puntets lluminosos que es desplaçaven per unir-se i teixir una encegadora catifa platejada que s’estenia fins a tocar l’amura de babord de la barca. Per la banda d’estribord la costa, esqueixada per mil•lenaris terratrèmols, es desplegava en una alternativa corrua d’alts penya-segats i feréstegues cales, coronades per alzines sureres i pins, alguns dels quals, agosarats, descendien vers el mar fins a remullar-se la punta de les arrels.

Més endavant, en tombar d’un espadat, la barca apuntà la proa vers Cala Urgell. Formada per un parell de llargues carenes i un braç de mar que hi penetrava   entre elles fins a fondre’s en una ampla platja, la cala quedava dividida per una densa barrera d’esculls que, partint de la sorra delimitaven la platja en dues zones ben definides. La de la banda Nord –ara destinada a ancoratge- antany s’havia utilitzat com a port, on fondejaven les galeres per embarcar el carbó vegetal procedent de les nombroses carboneres que feinejaven per aquelles boscúries de la Serra Costanera.

Actualment, a la cala s’ubicava una urbanització construïda durant la dictadura franquista. Per l’època en que fou erigit, el conjunt d’edificis sorprenia per la seva originalitat de disseny, inspirat en l’arquitectura popular de la comarca. Casualment construïts amb materials que respectaven l’entorn, no responien a la concepció clàssica d’edifici d’apartaments. En realitat eren edificacions horitzontals constituïdes per fileres de cases unifamiliars recolzades unes amb les altres. Cadascuna tenia entrada individual a través d’un jardí comunitari i una àmplia terrassa privativa abocada de cara a mar.

  El tripulant solitari afluixà l’accelerador i el motor baixà de voltes retenint la marxa de la barca que, ara més lenta, navegà vers la zona d’ancoratge. Un cop sobrepassà les balises  que delimitaven zona, s’esmunyí entre la resta d’embarcacions que, amarrades a les respectives boies, es gronxaven rítmicament al so del clapoteig de les aigües. L’home del vestit de neoprè enllestí la maniobra de fondeig, i esperà la barca-taxi del club nàutic, que transportava  els navegants des de llurs embarcacions fins a terra ferma. La barca s’hi apropà, i s’hi abarloà pel costat de babord amb la del tripulant solitari.

-A la terrassa del bar del club hi ha un home que l’espera –digué el barquer al navegant que acabava de saltar a la barca-taxi.

-Sap qui és?

-No, no m’ho ha dit. Només que té interès a parlar amb vostè.

En arribar a la platja, l’home del vestit de neoprè -tot fullejant l’agenda de la seva memòria a la recerca de la identitat de qui podia estar-lo esperant- es dirigí vers l’edifici del club nàutic, construït sobre un tossal situat enllà de la sorra. Entrà als vestuaris. Es desenfundà el vestit de neoprè. Es dutxà. Es vestí uns shorts i un jersei de coll tancat i màniga curta. Es calçà unes xancletes. I pujà a la terrassa del club, des d’on es dominava tota la cala. Va fer una llambregada a dreta i esquerra: totes les taules eren buides, llevat d’una on seia un home que semblava esperar-lo. S’hi acostà. No el coneixia. De complexió atlètica, la seva edat no deuria sobrepassar els trenta-cinc anys. Vestia camisa de mànigues lleugerament arromangades, pantalons llargs, mitjons i sabates tancades, possiblement  menorquines. Però, tot i ser esportiva, aquella roba resultava massa de ciutat, poc escaient per l’entorn que l’envoltava ple de gent mig nua, i aquest contrast li donava un aspecte puritanament ridícul.

-És vostè el senyor Ferran Domènec- li preguntà el desconegut, tot girant-se vers ell i invitant-lo a seure davant seu amb un gest de la mà-. Em dic Oriol Fontanals i sóc inspector dels Mossos d’Esquadra- va concloure mentre li allargava la identificació que l’acreditava com a policia.

-Sí soc jo – li respongué en Ferran, en un to de sorpresa que no dissimulà, a la vegada que el seu pensament es regirava altra volta a la recerca d’algun indici, d’algun fet o situació viscuts per ell, que justifiqués la presencia, allà, d’aquell policia.

-Puc fer-li algunes preguntes sobre el senyor Ernest Camps? –continuà l’inspector-.Tinc entès que són amics. Les seves respostes ens podrien ser de molta utilitat. Fa una setmana que ha desaparegut. No se’n sap res. Fins ara no s’ha descobert cap rastre. I del resultat de les investigacions realitzades, a data d’avui, considerem que no es probable que hagi estat víctima d’un segrest. Ens cal, doncs, obrir noves vies d’investigació. En aquest sentit, com amic seu, segurament coneixerà detalls, fets o aspectes de la seva vida que podrien ajudar-nos a trobar el desllorigador de la seva desaparició.

Com un corrent elèctric, aquestes paraules a en Ferran li sotragaren l’estómac, trasbalsant-lo. Era evident que l’inspector ignorava que l’Ernest havia trencat l’amistat que els unia. I també que amb la seva proposta, li havia trucat a la porta del racó on la memòria emmagatzema els records oblidables. Ara, oberta la porta, talment com qui recupera un arxiu de la paperera del disc dur d’un ordinador, els records oblidables es revifaren i s’escamparen pel seu cervell interferint en la coordinació dels seus propis pensaments. No es veia en cor d’analitzar fredament la proposició que el policia li acabava de fer. Des dels sentiments a ell tant li feia el que li hagués passat a l’Ernest. Segurament s’ho mereixia. Segurament les seves obsessions i recels l’havien menat, altra volta,  a una situació complicada.

      Fos com fos, no li venia de gust remoure uns fets quin record, i el desconeixement de les causes reals que els motivaren, l’havien mortificat força temps. Uns fets, el record dels quals, avui, el creia mort i enterrat. O potser no ho era de mort i enterrat? Com es que el seu esment l’havia afectat d’aquella manera? Descobria, ara, que el temps no l’havia consumit del tot, el record. Sota les seves cendres encara bategaven algunes brases. Alarmat, veié la necessitat d’apagar-les. I pensà que el millor mètode era  abocar-les al defora. Ara se li presentava l’oportunitat de fer-ho: respondria a les preguntes que l’inspector li formulés, tot i considerar que no ajudarien en res a descobrir el parador de l’Ernest.