3.- L’INICI

-Puc gravar el què em digui?- li preguntà l’inspector Fontanals tot dipositant sobre la taula el seu “smartphone” i cedint-li la paraula amb un gest de la mà.

En Ferran assentí amb el cap i esperà, atent, les preguntes del policia, però aquest restà mut. Un silenci incòmode planà sobre ells. L’actitud del mosso d’esquadra el sorprengué. Tal com havia vist en pel•lícules i serials televisius del gènere negre, esperava ser sotmès a un interrogatori en tota regla. En lloc d’això, li havia concedit elegantment la iniciativa, enfrontant-lo amb la disjuntiva de per on començar el relat: havia d’explicar fil per randa la seva relació d’amistat amb l’Ernest? O simplement centrar-se en aquells episodis que poguessin ser significatius per  a la investigació? Però quins? Finalment es decidí:

-No és la primera vegada que desapareix- respongué esbandint el neguitós silenci que restava estancat entre ells.- És una de les seves maneres de cridar l’atenció. De demanar ajuda quan es veu impotent per afrontar una situació que l’aclapara i no sap, o no pot resoldre.

-Què li fa suposar que es tracta d’una estratègia per fer-se notar i no un accident o qualsevol altra incidència que faci témer per la seva seguretat o la seva vida?

- Molt senzill, quan desapareix sempre deixa un petit i subtil rastre que, si es segueix,  permet retrobar-lo. Fa com Hänsel i Gretel, els nens del conte “La caseta de xocolata” que, perduts al bosc, poden tornar a casa resseguint el reguitzell de pedretes que prèviament han deixat rere seu. De la mateixa manera l’Ernest s’assegura que, tard o d’hora, el trobaran. Sap que no córrer cap risc.

-Aquest cop no se’n ha trobat cap de rastre, ni subtil ni evident.- contestà amb rotunditat l’inspector Fontanals, molest pel to de suficiència emprat pel seu interlocutor.-  Quan i com es van conèixer?- continuà preguntant.

La pregunta orientà a en Ferran pel camí que havia de seguir el seu relat,  i-  sense adonar-se de l’enuig que les seves paraules suscitaren en el policia- desenteranyinà de la seva memòria les primeres imatges que conservava de l’Ernest. Però les imatges, en despertar d’un llarg somni, encara mandroses, no l’ajudaren gaire. Entre badalls, només li digueren que feia més de trenta anys que s’havien conegut a Cala Urgell, on els dos s’instal•laren aproximadament a la mateixa època. Després, a mesura que les imatges es deixondien, foren més explícites: els dos ja eren casats. Els dos tenien fills. Els més grans tot just assolien  l’edat escolar.

De bon començament, en Ferran i l’Ernest no es relacionaren. Si coincidien, fos al jardí comunitari, a la platja, a la zona esportiva o als carrers de la urbanització, es limitaven a intercanviar-se les impersonals salutacions de rigor entre veïns. Amb el temps, aquest migrat llenguatge oral, sovint, venia acompanyat d’un de gestual, a través del qual s’intuïa algun tret de la personalitat de cadascú. Per aquesta via, en Ferran i la Roser,  la seva dona, deduïren que l’Ernest era un home afable, servicial i un pèl tímid. En canvi a la seva esposa la veien com una persona  esquerpa, malhumorada i dominant. I, en conseqüència, la batejaren amb el sobrenom de “la malgeni”.

Passaren uns quants anys i mentre els respectius fills creixien i, integrats en una mateixa colla, teixien una estreta companyonia, el pares seguien circumscrivint-se a les escadusseres i habituals salutacions. Tanmateix, els quatre intuïen la possibilitat que entre ells podria néixer una bona entesa, una relació d’afecte, potser un inici d’amistat, àdhuc una veritable amistat. Era un sentiment de mútua i latent simpatia que esperava, amatent, el moment de poder-se manifestar obertament. I el moment es presentà, insospitadament, en forma de consulta veïnal.

     Una tarda de juliol, a hora baixa, quan el Sol ombreja amb els seus rajos esbiaixats les arestes dels penya-segats, dotant-los d’un relleu més feréstec; quan el llebeig, fatigat, estronca la bufera i estén la calma sobre la platja; quan la mar aplana la seva vigoria i dolçament jeu al rompent de les ones; l’Ernest trucà a la porta d’en Ferran. Venia per mandat de la Junta de propietaris del total edifici que enquadrava, entre d’altres, les seves  cases recolzades. En una de les façanes comunitàries  les passades pluges de primavera havien obert una profunda esquerda. Calia arranjar-la amb urgència. El seu encàrrec consistia en notificar a cada propietari la part proporcional que li corresponia pagar de la total despesa de la reparació.

Enllestida la seva gestió, l’Ernest va fer el gest de sortir de la terrassa on l’havien invitat a seure en una còmode butaca que conjuntava amb la resta de mobles de l’estança exterior, des d’on es dominava una espatarrant vista de Cala Urgell i el seu entorn.

-Fem un cafè?- Li preguntà la Roser, aprofitant l’avinentesa de poder aprofundir en el coneixement del veí.

-Prou- respongué l’Ernest, tot endevinant la segona intenció de l’amfitriona.

Els tres tornaren a seure a la terrassa. Sense un coneixement previ d’ells mateixos, tingueren l’habilitat de conversar sobre aspectes de la vida en els que poguessin tenir un interès comú. Parlaren dels avantatges i desavantatges que oferia la urbanització on residien. Dels estudis dels seus  fills. De les seves respectives professions. D’anècdotes curioses i de caire superficial. I també de política, només unes pinzellades, lleugeres, per no desvetllar fidelitats ideològiques -no fos cas que de bon principi sorgissin insalvables discrepàncies- però suficients per temptejar el terreny.

Quan l’Ernest s’acomiadà d’en Ferran i la Roser, tots tres tingueren el convenciment que amb aquella primera conversa havien obert el camí vers una possible amistat.