4.- UNA NOVA LÍNIA D’INVESTIGACIÓ

Mentre escoltava en Ferran, una indefinida i incòmode sensació, s’infiltrava dins de l’inspector Oriol Fontanals, com la humitat d'un dia de boira penetra lentament en el nostre cos: l’home que seia al seu davant –més gran que ell però que no aparentava l’edat que realment tenia- li resultava antipàtic. Hi havia quelcom en ell que no li agradava però no ho podia definir. Potser era el to de suficiència i seguretat que emprava en les seves afirmacions. O potser que la presència d'un policia el cohibia. Fos com fos, la realitat era que en Ferran no li queia bé. Li havia sorprès la seva freda reacció quan li notificà la desaparició de l’Ernest. No era la que esperava d'un amic del desaparegut. En saber el fet, no s’immutà. No es sorprengué. No evidencià cap gest d'incredulitat, pena o desconsol. Impertèrrit, a les seves preguntes en Ferran li havia contestat que desaparèixer constituïa un  comportament habitual en el seu amic. I la resposta el va decebre.  Havia confiat obtenir de l’entrevista algun resultat positiu. Suposava  i ara intuïa que no en trauria res. La fredor d'en Ferran així li ho feia suposar. La mateixa fredor –ara se'n adonava- que havia copsat  en la dona de l’Ernest quan la va interrogar. La mateixa fredor que notà en la resta de familiars i coneguts amb què havia parlat.

La perspicàcia del policia es disparà arreplegant i relacionant mentalment algunes de les dades que havien anat brollant en el procés d'investigació  plantejant-li un dubte rere l’altre. Com és que la denúncia de desaparició no l’havia presentat la seva dona, sinó la seva germana? Per què ella i els altres parents havien estat tan ambigus en les seves declaracions. Perquè cap d'ells no li havia dit que no era la primera vegada que l’Ernest desapareixia?. Com és que ningú –llevat d'en Ferran- no l’havia advertit del peculiar comportament de l’Ernest cada vegada que se li planteja un problema greu? Potser si assolia aïllar la incògnita d'aquell estrany comportament familiar podria abastar la clau per desfer aquest entrellat.

Es trobava, ara, davant l’únic amic del desaparegut. L’únic de què havia tingut noticia. L’únic que havia pogut localitzar per casualitat. L’únic que havia facilitat dades més concretes que li permetessin aprofundir en la personalitat de l’Ernest. L’únic que li havia dit que aquella mena de desaparicions havien sovintejat. En un principi havia considerat aquella entrevista com a rutinària. Però, ara, davant de les recents sospites, el que li pogués dir aquell home, malgrat la incomoditat que li desvetllava, adquiria una importància cabdal en la recerca del desaparegut.

-Després d'aquella visita de l’Ernest a casa seva, sovintejaren les trobades entre vostès?- li preguntà el policia amb una inèdita expressió d'interès dibuixada al rostre.

En Ferran captà el canvi d'actitud de l’inspector. I això l’enutjà. Havia acceptat sotmetre’s a l’interrogatori per considerar-lo com una mena de teràpia que li manllevés d'una vegada els dimonis que la ruptura provocada per l’Ernest li havia introduït dintre seu, mortificant-lo. Però a mesura que avançava el diàleg amb el policia s’adonà que reviure aquell desagradable passat no l’ajudaria gaire. Ans el contrari. Reflotar records que s’havien enfonsat en el mar del temps li produïen uns sentiments aspres –barreja de rancor, indignació i frustració- que li esgarrapaven l’ànima a mesura que afloraven.

D’altra banda, el tarannà de l’inspector que es deixava entreveure a través de la conversa mantinguda entre ells, no li satisfeia. El trobava impertinent i arrogant. Tampoc li païa les preguntes que li feia. Descendien a detalls de la relació entre ell i l’Ernest, que res no aportaven a la investigació. Tenia la impressió que responien més a una curiositat tafanera que no pas a un comportament estrictament professional. Tanmateix, ni que fos a contra cor, col·laboraria àmpliament amb el policia per tal d'escurçar la durada d'aquella imprevista i incòmode reunió.

-Cal que expliqui tots els detalls o amb un resum n'hi haurà prou?- respongué, eixut i sorneguer, en Ferran.

-Digui’m tot el que recordi. Qualsevol aspecte, per insignificant que sembli, pot ser decisiu per detectar aquells rastres subtils dels que vostè em parlava- aclarí l’inspector, tot remarcant amb to irònic, gairebé sarcàstic, l’expressió “rastres subtils”, que en Ferran encaixà estoicament dissimulant el seu enuig.

-A partir d'aleshores sovintejaren les trobades en qualsevol indret de la urbanització, especialment a la platja, on coincidíem habitualment, acompanyats de les respectives esposes, ja fos per casualitat o per previ acord. Era allí, prenen el Sol, quan el ventall de converses s’obrí entre nosaltres. A través d'elles descobrírem noves coincidències que, com llaços invisibles, ens unien cada cop més. Comprovàrem que teníem un mateix estatus econòmic-social, idèntica visió del país, similars posicionaments polítics, semblants inquietuds intel·lectuals i els quatre havíem cursat estudis universitaris. Tot plegat, constituïa el catalitzador que ens va permetre, a la meva dona i a mi, aprofundir en la coneixença del matrimoni veí. Confirmàrem la timidesa i simpatia de l’Ernest i la vehemència que abocava en totes les seves opinions. Constatàrem el caràcter autoritari de la Raquel, la seva dona, però convinguérem que no era tan “malgeni” com havíem suposat.

En Ferran s’aturà. Havia fet un resum prou detallat dels inicis de l’amistat entre els dos matrimonis i desitjava donar per finida la seva col·laboració en la investigació policial. Dirigí una mirada interrogativa vers l’inspector Fontanals confiant rebre una confirmació al seu desig. Però el policia no se'n adonà. Estava anat, absent, absort en els seus pensaments. El fet que cap dels familiars interrogats l’hagués posat al corrent de la pluralitat de desaparicions de l’Ernest, ni dels rastres subtils que hi deixava, el seguia obsessionant. “Decididament –pensà- haig d'obrir una nova línia d'investigació”. I tornà a la realitat, donant la reunió per closa.

-Gràcies per la seva col·laboració –digué tot posant-se sobtadament dempeus davant de l’atònit Ferran i encaixant-li la mà.- Cregui’m, ha estat molt valuosa per a la meva investigació. Si em cal res més, em posaré amb contacte amb vostè.- Va concloure educadament. I tot seguit girà cua fent-se fonedís entre les taules de la terrassa del club nàutic, ara curulles de gent.